Mas que a nadie

“Más que a nadie”, canción de Joan Manuel Serrat (poema de Luis Cernuda) :

 

“… Que te quiero más que a nadie y más que a nada,

te lo he dicho con mis ojos centinelas, te lo he dicho con mis manos que te celan,

te lo he dicho con mi lengua enamorada.

 

“Buena parte de nuestra vida, amigo Flavio, transcurre mientras buscamos abrigo,. Como una nave estremecida por los vientos, intentamos encontrar abrigo que nos proteja de los amenazantes escollos, y que nos permita descansar, mecidos por la calma.

Como el marino exhausto que ha vencido una vez más a la muerte, creemos contemplar el paraíso cuando el agobio de nuestras preocupaciones, el helado frío que atenaza nuestros recuerdos, desaparece abrigo de las palabras de un amigo o del cálido abrazo de un cuerpo que nos ama. Sentimos cómo la mirada de nuestros hijos templa nuestro desasosiego y llena nuestro ánimo con la suave carga del amor eterno. Notamos cómo el peso de nuestras responsabilidades se diluye entre las cuatro paredes que conocemos, como si nuestras cosas, nuestras efímeras posesiones , llenaran de sentido cada instante, ya pasado, de nuestra vida.

“Que te quiero más que a cualquier otra cosa,

te lo he dicho con el sol y los cometas,

te lo he dicho con el viento y la veleta,

te lo he dicho con el agua luminosa.

Podemos dominar nuestra sed, templar nuestras ansias e, incluso , doblegar nuestros instintos. Podemos vencer la enfermedad y enfrentarnos con nosotros mismos en la lucha que dura tanto como nuestra propia vida. Podemos pactar con el tiempo, refugiarnos de su despiadada carrera con el dulce fármaco de nuestros recuerdos, como si sumergirnos en lo que fuimos aplacara el curso de los años en un remanso quieto, en un lago tranquilo cuyas orillas se dibujan al abrigo de los vientos.

Ahora, querido Flavio, puedo decirte que mi vida ha detenido su carrera. Ya no me atraen los hombres ni la fama, ni creo que en el otro mundo, donde la calma parece que ha de presidirlo todo, las glorias pasadas me rediman de las innumerables veces que equivoqué el rumbo de mis actos. Todavía recuerdo las noches que pasamos en vela, poseídos por la venenosa enfermedad del trabajo y desvelados por la equivocada creencia de que estaba en nuestras manos redimir el mundo entero.

Que te quiero, te quiero, mujer.

Que te quiero,y no hay nada que hacer.

 

Te escribo desde el patio de la casa de Rena en Paros, el lugar del que tantas veces te hablé, mientras compartíamos el deleite del poder y el amargo don de las responsabilidades.  A  la luz del candil, rodeado por los ecos  del mar y de los pasos de Rena, arropado por la brisa  a salvo de los honores de Roma, creo que he encontrado el abrigo definitivo: la calma. La paz.

Que te quiero sobre todas las mujeres,

te lo he dicho con el pan de cada día,

te lo he dicho con el miedo  la alegría,

con el tedio que nos mata y que nos muere.

No tengo remedios que mitiguen tus angustias, ni drogas que alivien tu severa melancolía. Sólo puedo decirte que Roma se ha transformado en una hoguera en la que están ardiendo todos los ideales que, en otro tiempo , nos alimentaron. La libertad se ha convertido en una excusa y la ley ha terminado por proteger más al que la incumple que al ciudadano celoso, preocupado por su cumplimento. La política se ha transformado en un ejercicio diario de vileza que ha trocado la “res pública” en una fortaleza inexpugnable en la que se han atrincherado catervas de rufianes y los ciudadanos, contagiados por las maneras de sus representates, han olvidado la razón y han entregado sus esperanzas.

Que te quiero como nunca te han querido,

te lo he dicho recreándome en la suerte,

más allá de la vida con la muerte,

más allá del amor con el olvido.

Es difícil, Flavio, abrigarse de los peligros de Roma, pues ¿quién puede evitar que las olas, alimentadas por un viento que no cesa de soplar, acaben por derrumbarse los diques que nos protegen de su furia?.

Yo estoy lejos ya, amigo mío. Las furiosas olas que alimenta la política se desventan en el patio de la casa de Paros, y mi corazón late alimentado sólo por mis sueños”.

Que te quiero , te quiero, mujer.

Que te quiero y no hay nada que hacer.

Más que a nadie y más que a nada…”

 

Els grans capitalistes i els politics sempre van lligats de la ma

El capitalisme junt amb els seus amics  politics son els que han malmès ( putejat ) el petit i mitja comerç , o sigui son els principals  culpables de que els  petits i mitjans comerços s’hagin vist obligats a tancar portes, con així de les conseqüències que ha reportat a milers  de treballadors que tenien un lloc de treball a les botigues i comerços  que per desgracia  avui estan al atur i endeutats, o sigui  apart  d’haver   arruïnat a molts petits empresaris i botiguers que ja feien esforços per subsistir, cosa que ajudat que als grans capitalistes se n’aprofitessin  per fer-se mes rics i fer mes pobres als botiguers. Me explico: Les grans superfícies  que la gran majoria de elles estan a mans del gran capital  s’han menjat el petit i mitja comerç igual que el peix gros es menja al petit, ja que aquestes grans superfícies han tingut el vist i plau per part de les autoritats competents de cada poble o ciutat per  obtenir  facilitats a fi d’instal·lar-se i de tenir grans aparcaments  o sigui moltes mes facilitats perque el visitan pugui accedir-hi, a mes de donar-lis llicencies  per vendre tota classe d’articles   com així de instal·lar-hi bars i fins i tot petites atraccions  per els petits, cosa que les antigues botigues instalades al barri no han sigut gens afavorides al contrari, ja que aquets que estan o estaven instal·lats en un carrer comercial i cèntric  els han putejat transformant els seus típics carres que si podia circular i aparcar cotxes ara no, ja que han sigut tancats al transit rodat ,  a mes de posar-hi postes a tort i a dret com  si fos un por marítim a fi de que  els que encara van a peu i que no tenen les cames prou llargues si puguin enganxar els collóns, De sobres se per endavant que molts de vosaltres vos agrada a anar a visitar o comprar a aquest grans magatzems que han ocasional la ruïna de molts,  ja que alguns d’ells tenen a vegades alguns articles d’oferta, jo mateix per desgracia meva també me tinc de proveir  a vegades d’aquestes grans superfícies ja que la meva butxaca esta  buida i tinc de aprofitar les ofertes, no obstant enyoro els temps de quan era client de la botiga de la cantonada que ja era conegut des que era petit , i que apart de ser ben ates et fiaven, pro com tot canvia i ara ens tenim de emmotllar a lo que toca segons diuen els progres, en fi que aquet escrit d´avui esta inspirat al llegir la noticia de que el Sr Conseller Huguet responsable de turisme i consum ha donat carta blanca aquesta setmana a la firma Ikea perquè pugui ampliar les seves superfícies, o sigui fer un Ikea mes gran, no cal dir-vos  que aquestes ampliacions perjudicaran una mica mes als comerciants del barri i de pobles  que en prou feines van aguantant, o sigui als petits comerços, cosa que aquesta decisió per part dels politics es una demostració mes de que estem governats per persones faltades de seny, ja que aquesta política fomenta mes crisis, o sigui mes empleats al  atur. I jo me pregunto: a qui beneficíen aquest politics de la Generalitat de Catalunya?

Bona nit

Un acudit.

Un hombre, al pasar frente al Congreso de los Diputados, escucha un tremendo griterío que salía desde la sala :

”Ladrón, mentiroso, comisionista, difamador, chorizo, sinvergüenza, f, imbécil, timador, cabrón, corrupto, vendido, golfo, aprovechado, cara dura, falso, chupón, inútil, pesetero,  estafador,  saqueador, gilipollas, bobo, oportunista, embaucador, tramposo,  ,………..etc.

El hombre asustado le pregunta al  guardia de la entrada:

- Señor, ¿qué pasa dentro?, ¿se están peleando…?
- No, responde el guardia, ¡¡¡yo creo que están pasando lista…!!

Amb un parell de Collons, SI SENYOR !!

“ Absolutament no! Ni la tercera, ni la segona, ni la primera hora de castellà a les escoles normals”
15-Nov-2009

VICENÇ MARQUÈS

Si veritablement Catalunya camina cap a la independència, de cap manera s’ha de doblegar a la imposada i nefasta llei del bilingüisme.
Qualsevol Govern de Catalunya amb unes mínimes ànsies d’aconseguir la independència, hauria d’intentar posar la més gran quantitat de traves possibles a l’Estat espanyol per tal d’aconseguir evitar que la seva llengua, el castellà, penetri més oficialment quasi per força dins el territori català.
El castellà a Catalunya, hauria de tenir el mateix tractament que té qualsevol altre llengua de qualsevol altre país d’arreu del món.

Qui senti el desig d’aprendre l’idioma castellà, que es busqui una acadèmia d’idiomes, tal qual faria si aquesta persona volgués aprendre, per exemple, búlgar, rus o croata.
No em cansaré de repetir, que Catalunya és una nació. Malauradament una nació sense Estat, de moment i esperem que per a pocs dies, degut a la Guerra de Secessió en que un Borbón taul ens va donar pel cul (perdoneu l’expressió però va ser així, oi?). I com que tota nació té una llengua i una cultura, Catalunya també.

Per tant, a Catalunya s’ha de fer valdre el dret i la obligació que tenim totes les catalanes i tots els catalans de parlar, en principi i com a única llengua oficial,en català. Si algú té la dèria d’aprendre altres idiomes, entre ells el que es parla majorment a l’Estat espanyol, és ben lliure de fer-ho anant a l’escola d’idiomes que més li convingui o que més bon preu li facin.
S’ha de prendre el model i manera de fer del Principat d’Andorra. El petit País dels Pirineus, a més de ser un País també és una Nació amb Estat reconegut a les Nacions Unides i, com a tal, té una llengua, el català, d’obligat ús en el Principat. I tots sabem que al Principat d’Andorra, dues de les llengües que més s’hi parlen a més del català que és l’oficial, són el francès i el castellà. Llengües aquestes dues últimes anomenades, que es de suposar que els andorrans i andorranes de soca rel han hagut d’aprendre en escoles d’idiomes, car al Principat d’Andorra sempre s’ha parlat en català.

Explico una petita anècdota que va explicar-me la meva mare quan jo era molt jove. Deia la mare, que en quan podien fer una escapada a Andorra amb el meu pare, i amb moto!, no s’ho rumiaven dues vegades. I em deia que anaven a Andorra, perquè allà podien parlar lliurament en català sense que ningú els cridés l’atenció. I a més, a Andorra, es reunien amb un matrimoni exiliat de la Guerra Civil que vivien a prop de París, que també quan podien, feien el viatge a Andorra per poder parlar en català amb altre gent. Aquest matrimoni d’exiliats tenien prohibit tornar a Catalunya. Han mort a França sense poder tornar, però no en sé els motius.

Així doncs, menys lleis de bilingüisme, i més traves per impedir que penetri més encara la llengua castellana a casa nostra.
Catalanes i catalans, a casa nostra sempre em de parlar en català. Qui no ens entengui, no és problema nostre. Perquè si nosaltres anem a qualsevol dels països dels quals en són procedents els qui aquí venen a fer el que més els hi convingui, oi que haurem de parlar en la llengua que allà s’hi parli? Doncs ja està tot dit i penso que ben explicat.

Informa: IN-DIRECTE.CAT

España té por a Catalunya.

Ja comencen a arribar filtracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional espanyol amb relació a l’Estatut de Catalunya per bé que probablement encara trigarà a ser ferma i a fer-se pública. Com informava recentment e-notícies, sembla que la majoria dels magistrats que integren l’esmentat Tribunal -sis de deu- rebutgen el terme nació, els drets històrics i l’equiparació del català amb l’espanyol. És a dir, que, conscients que el galdós i decadent imperi que representen és incompatible amb el reconeixement de la nació catalana, no els queda altre remei que negar la realitat i la història. Ni tan sols el sentit del ridícul els atura. Neguen la nació catalana perquè tenen por i perquè, negant-la, eviten veure’s obligats a reconèixer-ne els drets històrics. Si no hi ha nació, els drets nacionals de Catalunya -com va dir José Montilla l’any 2005- no existeixen i tota competència del govern català es transforma en una generosa concessió espanyola que, arribat el cas, pot ser retirada d’immediat.

Però hi ha altres raons per les quals aquest Tribunal està disposat a negar l’evidència, i és que, si no ho fes, Espanya es veuria obligada a replantejar-se la mentida sobre la qual descansa allò que en diu nació espanyola. L’absolutisme és així, s’erigeix en poder hegemònic i es reafirma per mitjà de la claudicació del dominat. Però té un enemic: ell mateix. Sap que és feble i, per dissimular-ho, es mostra galdosament intransigent i autoritari. Per això també necessita que la llengua del dominat sigui una llengua domèstica, de segona, perquè només així es pot permetre el privilegi d’ignorar-la. És en aquest privilegi que s’emparen els jutges espanyols que exerceixen a Catalunya, per exemple. Ells són espanyols i es proclamen monolingües, i, per tal de no haver d’aprendre la llengua pròpia del país on viuen, exigeixen que els autòctons siguin bilingües. En definitiva, es tracta de mantenir la supremacia d’un poble sobre un altre durant tants segles com sigui possible.

Però tot té un final, i el de l’Espanya que defensa el Tribunal Constitucional també. El procés d’emancipació nacional de Catalunya ja és imparable i l’Estatut, aquest símbol grotesc de la subordinació moderna, aquest decàleg del bon minyó al qual s’aferra la classe política catalana per no haver d’anar més lluny, perd adeptes a gavadals cada dia que passa en la mateixa mesura que els guanya l’independentisme. Per això, si Espanya no vol reviure el trauma del 1898, quan va perdre Cuba, Filipines, Puerto Rico i les Illes Mariannes, seria aconsellable que comencés a fer pràctiques de dibuix. El mapa d’Espanya aviat minvarà sensiblement i faria molt lleig que l’espanyolisme no sabés dibuixar la silueta del seu país.

Víctor Alexandre

Una Mica de Serrat

Compañera
usted sabe
puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

si alguna vez
advierte
que la miro a los ojos
y una veta de amor
reconoce en los míos
no alerte sus fusiles
ni piense qué delirio
a pesar de la veta
o tal vez porque existe
usted puede contar
conmigo

si otras veces
me encuentra
huraño sin motivo
no piense qué flojera
igual puede contar
conmigo

pero hagamos un trato
yo quisiera contar
con usted

es tan lindo
saber que usted existe
uno se siente vivo
y cuando digo esto
quiero decir contar
aunque sea hasta dos
aunque sea hasta cinco
no ya para que acuda
presurosa en mi auxilio
sino para saber
a ciencia cierta
que usted sabe que puede
contar conmigo.

//

Mario Benedetti.

La d’Holanda i Portugal!

La història de Catalunya, l’autèntica i no la que ens etziben a l’escola, ofereix dos herois amb el mateix nom. El primer, Francesc Macià i Ambert (1658-1713), conegut com a Bac de Roda, era un coronel que s’enfrontà a Felip V fins que, arran d’una delació, va ser detingut i penjat a Vic per les tropes borbòniques. Un romanç en recorda les últimes paraules: “No em maten per ser traïdor,/ ni tampoc per ser cap lladre,/ sinó perquè he volgut dir/ que visca sempre la pàtria!”. El segon, Francesc Macià i Llussà (1859-1933), era coronel de l’exèrcit quan, l’any 1905, els militars espanyols assaltaren les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. En veure que l’acció no només no era condemnada, sinó que va servir per reprimir més les llibertats, abandonà l’exèrcit i apostà per la independència. La força de l’avi (com era conegut Macià) era la seva fe en Catalunya. Un poble que, tot i haver patit tants d’abusos, mantenia la defensa de la identitat. “Quan algú malparlava del seu poble -escriu Carner Ribalta, el seu biògraf-, Macià el tractava amb menyspreu i commiseració”. Tot i l’actuació en contra de Cambó, sempre en conxorxa amb Espanya a la percaça d’un ministeri, Macià va proclamar, dia 14 d’abril de 1931 (abans que ho fes Madrid), la República Catalana dins d’una confederació ibèrica que, finalment, suposà recobrar la Generalitat de Catalunya. Macià la presidiria fins que va morir el Nadal de 1933.

Arran del tràmit de l’Estatut d’Autonomia redactat a Núria, Macià va ser insultat des d’Espanya per babord i estribord. El tren que anava de Barcelona a Madrid amb els parlamentaris que havien de defensar el document, en deixar Catalunya es trobaren a les estacions la pintada “Muera Macià!”. Tot i que el text havia estat aprovat per referèndum, amb una participació del 75% del cens i el 99% de vots a favor, a Madrid es varen cepillar l’Estatut. Macià ho va considerar un fracàs i va morir desenganyat d’Espanya, tal com ha passat amb tots els expresidents de la Generalitat. La campanya d’insults que va patir Macià repugna qualsevol esperit democràtic. Va ser presentat com un Quixot, de la mà de Ventura Gassol com a Sancho Panza, passejant sols davant de la manifestació que es va fer a Madrid contra Catalunya al crit de “¡Muera Maciá!” i “¡Abajo el Estatuto!”. Fou tractat de perillós, de boig i de racista. La CNT de Madrid (disfressada d’apàtrida, però sempre espanyolista) el va presentar en forma d’esvàstica el novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i setmanes abans que Macià morís. Al capdavall, la història i la histèria d’Espanya de sempre. La mateixa criminalització que va patir el lehendakari Ibarretxe per un objectiu tan democràtic com voler demanar l’opinió al seu poble! Espanya imita sempre la conducta del marit disposat a matar l’esposa si aquesta vol el divorci, amb el greuge afegit que el matrimoni de Catalunya (València i Mallorca incloses) va ser per la força de les armes!

La relació entre el partit de Macià, fundat amb la participació del mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet, i l’Esquerra Republicana Balear va ser agermanada. En morir Macià, Emili Darder li dedicà un carrer al barri de Son Espanyolet de Palma que avui, per obra de Franco i la desídia còmplice dels postfranquistes de Cort, s’anomena Triana. L’avi va definir quins eren els límits de la Catalunya Gran, per usar el terme que empraren els mallorquins Pere Oliver i Domenge i Miquel Ferrà: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó; tot el territori on la gent diu bon dia. També tenia clar, com a bon coneixedor de la història, que la dependència era producte circumstancial de l’atzar. L’any 1640, el de la guerra dels Segadors, Espanya tenia altres conflictes simultanis: Portugal i els Països Baixos. Com que no tenia poder ni economia per mantenir tants de fronts de guerra, per a desgràcia nostra i sort dels altres, Espanya va atacar i sotmetre la pròspera Catalunya. Holanda s’independitzà el 1648 i Portugal el 1668 i avui són estats de la Unió Europea. El portuguès i el neerlandès són llengües reconegudes amb tots els drets arreu del món. Als catalans, en canvi, ens neguen el dret elemental a conèixer el nostre passat per decidir lliurement el nostre futur.

Els arguments que validen la nostra justa i noble causa són prou coneguts: Espanya ens espolia fiscalment, ens destrueix territorialment, ens etnocida nacionalment, ens genocida culturalment, ens anorrea lingüísticament i, en definitiva, ens dóna un tracte (un maltractament) colonial. Tenim, doncs, prou raons, i sobretot la raó, per reclamar el dret que no ens amaguin qui som ni el de decidir què volem ser. De moment, no tenim els líders que ens mereixem i quan surten persones amb carisma, com pot ser el cas de Joan Laporta, es posa en marxa un bombardeig mediàtic per fomentar-ne el descrèdit i impedir que pugui ser respectat socialment. Ens cal un líder com Francesc Macià, amb capacitat de convèncer el poble, disposat a tot per al seu poble, amb una gran dedicació i estima al seu poble. Amb aquest líder podrem exercir el dret a l’autodeterminació per assolir la sobirania. És a dir, l’autonomia que ens cal: la d’Holanda i Portugal!

Bartomeu Mestre i Sureda

Si aquesta foto té copyright poden borrar-ho directament

Us entenem massa !!!

CARME FORCADELL

Es veu que, a Catalunya, no entenem els missatges del Partit Popular, són uns incompresos, ara , després d’aquest cap de setmana de la convenció de Barcelona, treballaran per explicar-se millor, perquè el dia que els entenguem els votarem.

Jo no ho sé, potser sí que són uns incompresos, no ho negaré, però a mi em sembla que els catalans i catalanes els entenem perfectamet i per això no els votem.

A veure el PP no són aquells que han portat l’Estatut al Tribunal Constitucional, tot i que el que en queda del text, que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 , amb el que està pendent de sentència, s’assembla com un ou a una castanya, però tot i així per al PP encara és excessiva l’autonomia que se’ns concedeix?.

El PP no és aquell partit que va negar a l’Estatut català allò que sí que va acceptar per a l’Estatut andalús, demostrant així que els catalans i catalanes no mereixem el mateix que els andalusos?.

El PP no és el partit que ha portat també al Constitucional la Llei d’Educació de Catalunya perquè considera que a Catalunya el que fa falta és que hi hagi més hores de castellà . No són els que estan en contra de la immersió lingüística com a mètode d’ensenyar llengües, perquè volen que els pares demanin l’ensenyament en castellà?.

Els del PP no són aquells que diuEn que posar el distintiu CAT a les matrícules és una simple qüestió de xapes? Els del PP no són aquells que diuen que Catalunya paga poc a Madrid i que som uns insolidaris?

Els del PP no són aquells que estan en contra de les seleccions esportives catalanes perquè diuen que la representació exterior només correspon a Espanya?

Tots aquests missatges són clars i comprensibles i demostren que el PP vol i treballa perquè Catalunya sigui una regió pobra d’Espanya en lloc d’un país ric d’Europa, per més que s’esforcin en aquesta convenció a fer veure el contrari. El problema no és que no els entenguem, el que passa és que els entenem massa.

Informa: CARMEFORCADELL.CAT

Estimats Palurdos ignorants…

Apaga  Tele 5

La cadena comparteix les exigències d’aquest grup d’intel·lectuals, entre els quals es troben Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen al parlament espanyol que elabori una normativa per a fixar que el
castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única ‘que pugui ser utilitzada pels seus ciutadans‘. Telecinco és la primera televisió que s’ha adherit a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit en l’informatiu del migdia, que posa a la disposició del col·lectiu que duu aquesta iniciativa, el seu canal de televisió per a donar suport a aquest projecte.

Si ells s’adhereixen al manifest, nosaltres apaguem Telecinco. Junts podem!

PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO, PASSA-HO,

______________________________