You are currently browsing the monthly archive for setembre 2008.
Sé, amic, que ens han colgat
l’ideal sota terra.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que els déus de la nit
ens han estafat l’alba.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que alguns vells companys
han deixat la trinxera.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que tot és confús,
i que ells són els de sempre.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que et sents foraster
dintre la pròpia terra.
Però ens cal tornar a lluitar.
Sé que estàs molt cansat
i creus vana l’espera.
Però ens cal tornar a lluitar.
Perquè molts catalans
ja adormits en la història
ens criden: Dignitat!
Josepmiquel Servià
Menys mal que la crisis no afectarà als Reis d´España, o sigui molts espanyols estaven sofrint que no fos cas que el govern els retallés el salari degut a aquesta crisis que afectarà a tothom o casi a mes de la meitat dels ciutadans que no tenen cap càrrec polític ni son directius de grans empreses, o sigui que el Sr Solbes ja a mostrat unes pagines del pressupostos del estat, i al qual figura la despesa de la casa Real, que suma un total de 8, 90 milions de € , o sigui un 2, 7 mes que el últim any, segur que tots ens farem càrrec de que es just aquets augment, ja que cada any la família augmenta, a mes les despeses que tenen son mol elevades. O sigui tenim d’acceptar que Espanya es com una colònia d’abelles i tenim la obligació de col·laborà per mantenir la espècie.
Segur que molts de vostès pensaven que diria un altre cosa, però en vistes de que el dia 27 d´ octubre seran jutjats 16 joves no simpatitzants amb la casa real, dons un servidor no desitjo fer-los companyia.
Horacio: “ La vida no ha dado nada a los mortales sin un gran esfuerzo”.
Jorge Luis Borges: Poema a los amigos.
” No puedo darte soluciones para todos los problemas de la vida,
ni tengo respuesta para tus dudas o temores,
pero puedo escucharte y compartirlo contigo.
No puedo cambiar tu pasado ni tu futuro.
Pero cuando me necesites estaré junto a ti.
(Del libro “Cuenta conmigo de Jorge Bucay)
Mi madre era hija de una pareja de campesinos de Entre Rios . Nació y creció en el campo entre animales, pájaros y flores. Ella nos contó que una mañana, mientras paseaba por el bosque recogiendo ramas caídas para enceder el fuego del horno vio un capullo de gusano colgando de un tallo quebrado. Pensó que séria más seguro para la pobre larva llevarla a la casa y adoptarla a su cuidado. Al llegar, la puso bajo una lámpara para que diera calor y la arrimó a una ventana para que el aire no le faltara.
Durante las siguientes horas mi madre permaneció al lado de su protegida esperando el gran momento. Después de una larga espera, que no terminó hasta la mañana siguiente, la jovencita vio cómo el capullo se rasgaba y una patita pequeña y velluda asomaba desde dentro. Todo era mágico y mi mama nos contaba que tenía la sensación de estar presenciando un milagro. Pero, de repente, el milagro pareció volverse tragedia. La pequeña mariposa parecía no tener fuerza suficiente para romper el tejido de su cápsula. Por más que haciera fuerza no conseguía salir por la pequeña perforación de su casita efímera. Mi madre no podía quedarse sin hacer nada. Corrió hasta el cuarto de las herramientas y regresó con un par de pizas delicadas y una tijera larga, fina y afilada que mi abuela usaba en el bordado. Con mucho cuidado de no tocar al insecto, fue cortando una ventana en el capullo para permitir que la mariposa saliera de su encierro. Después de unos minutos de angustia, la pobre mariposa consiguió dejar atrás su cárcel y caminó a los tumbos hacia la luz de la ventana.
No puedo evitar que tropieces solamente puedo ofrecerte mi mano
para que te sujetes y no caigas
Tus alegrías, tus triunfos y tus éxitos no son míos
pero disfruto sinceramente cuando te veo feliz
No juzgo las decisiones que tomes en la vida
me limito a apoyarte, a estimularte y ayudarte si me lo pides.
No puedo trazarte límites dentro de los cuales debes actuar,
Pero sí te ofrezco ese espacio necesario para crecer.
Cuenta mi madre que, llena de emoción, abrió la ventana para despedir a la recién llegada, en su vuelo inaugural. Sin embargo, la mariposa no salió volando, ni siquiera cuando la punta de las pinzas la rozó suavemente. Pensó que estaba asustada por su presencia y la dejó junto a la ventana abierta, segura de que no la encontraría al regresar. Despúes de jugar toda la tarde, mi madre volvió a su cuarto y encontró junto a las ventana a su mariposa inmóvil, las patas pegadas al cuerpo, las patitas tiesas hacia el techo. Mi mama siempre nos contaba con qué angustia fue a llevar el insecto a su padre, a contarle todo lo sucedido y a preguntarle qué más debía haber hecho para ayudarla mejor. Mi abuelo, que parece que era uno de sus sabios casi analfabetos que andan por el mundo, le acarició y le dijo que no había nada más que debiera hacer hecho, que en realidad la buena ayuda hubiera sido hacer menos y no más.
No puedo evitar tu sufrimiento cuando alguna pena te parta el corazón
Pero puedo llorar contigo y recoger los pedazos para armarlo de nuevo.
No puedo decirte quien eres ni quien deberías ser
Solamente puedo hacerte amar como eres y ser tu amigo.
En estos dias pensé en mis amigos y amigas,
No estabas arriba, ni abajo ni en medio.
No encabezabas no concluías la lista.
No eras el número uno ni el final.
Las mariposas necesitan de ese terrible esfuerzo que les significa romper su prisión para poder vivir, porque durante esos instantes, explicó mi abuelo, el corazón late con muchísima fuerza y la presión que se genera en su primitivo árbol circulatorio inyecta la sangre en las alas, que así se expanden y la capacitan para volar. La mariposa que fue ayudada a salir de su caparazón nunca pudo expandir sus alas, porque mi mama no la había dejado luchar por su vida. Mi madre siempre nos decía que muchas veces le hubiese gustado aliviarnos el camino, pero recordaba a su mariposa y prefería dejarnos inyectar nuestras alas con la fuerza de nuestro propio corazón.
Dormir feliz , emanar vibraciones de amor.
Saber que estamos aquí de paso , mejoras las relaciones.
Aprovechar las oportunidades, escuchar el corazón, acreditar la vida.
Y tampoco tengo la pretensión de ser el primero
el segundo y el tercero de tu lista.
Basta que me quieras como amigo . Gracias por serlo.
Se n’ha parlat i se’n parla, fins al punt de despertar passions enèrgiques i aixecar polseguera. I és que el tema, la situació del català, la llengua pròpia de Catalunya, en els nostres dies, és un peix que es porta l’oli. Lingüistes, sociolingüistes, professors, correctors, animen l’ambient cultural amb debats que treuen foc i que tenen un gran ressò en la premsa. ¿Recula i es va fonent, la llengua catalana? Va fent la viu-viu i tot just s’aguanta? Es recupera i es normalitza?
Abans de parlar de llengua, però, potser caldria formular-nos si el nostre país té prou consciència de ser i de voler ser, si ja li va bé la subordinació o bé aspira a la sobirania. Perquè si no és així, si no hi ha uns objectius de redreçament nacional vigorós, si no hi ha un fet col•lectiu –és a dir, polític i civil– que permeti de viure naturalment, plenament, normalment en català, la mateixa inèrcia de l’anar fent ens portarà –ens porta– a l’actitud del ruc de la dita: «Ja pots xiular, ja, si l’ase no vol beure!»
Toquem de peus a terra i no vulguem enganyar-nos: la salut del català és precària, quasi crítica, amb una constant pèrdua d’expressivitat i caràcter. Certament no té la mort a data fixa, això no, però dia que passa, dia que s’amara més de castellà, encara que la situació del país no és com en els anys cinquanta: hi ha una llei de normalització que empara l’ús i el coneixement de la llengua, al costat d’uns mitjans de comunicació escrits i audiovisuals força consolidats. Tanmateix, traguem el cap per qualsevol cafè de la nostra comarca i escoltem la parla espontània dels jugadors de cartes, una àrea lingüística ben específica: el coll o la collada es van convertint en «pal», hi ha qui «talla» en comptes d’escapçar, i ben poca gent remena, quasi tothom «barreja». Al carrer el llenguatge del jovent encara és pitjor. Una mostra: al camp de futbol, la pilota toca el «poste» o el «travessanyo», algun esportista es fa mal al «tobillo» i, si la lesió és important, ho solventarà amb una «tobillera» i continuarà estant al «césped». I no parlo ja de la caiguda de pronoms febles, els girs sintàctics, la fonètica… Sí, així parlen el jovent, xicots i mosses de catorze a vint anys. I hom pensa: si el demà dels país depèn de les aules, ¿quants ensenyants es fan càrrec que primer de tot han de ser professors de llengua?
Políticament tampoc no rutlla pas tot bé; gens ni mica: els nostres dirigents, tret d’alguna digna excepció, en comptes de donar llum donen fum. Deixen el català en l’oblit, excusant-se en la cooficialitat –imposada–, sota un pactisme que sempre beneficia l’Estat, hegemònic i unificador, constant erosió d’una de les claus de volta de la nostra identitat. De fet, sembla que se’ls en foti, de prendre partit per la normalització de la llengua, o potser sí, que tant se’ls en dóna, perquè hom es pregunta, per exemple, què se n’ha fet, de la Llei de la Funció Pública.
Civilment prendre consciència de viure en català és encara força lluny del quefer quotidià. Hom continua confonent arreu el servilisme amb l’educació. Persones de parla castellana nades aquí o que fa anys i panys que hi viuen reben la «deferència» sistemàtica dels catalans per mitjà del canvi d’idioma.
Passem, davant uns interlocutors sense cap voluntat de conèixer-nos ni respectar-nos, de la dignitat de ser al no-res de la hibridesa. Cap a mitjan segle XIX, mossèn Anton Serra i Planas, rector de Pallerols de Rialb (Noguera), ja va preveure la pedregada que ens venia a sobre i clamà: «Encara la gran mania / de parlà’ls en castellà! / A ells lo pur català / sempre parlar-se’ls deuria; / qui no. l sàpiga, que estúdia, / que si vol ja l’apendrà.» No l’hem sabut o volgut creure, i així ens va tot plegat en la discriminació de la llengua pròpia en favor del castellà, en la propaganda, el comerç, etc.
És cosa de tots plegats conservar el català que ens queda? La resposta és afirmativa. Ara bé, s’hi ha de posar el coll. Crec, si més no, que la llengua no s’aperdua per pressions externes i insalvables, sinó perquè aquells qui la tenim no en fem l’ús que n’hem de fer.
Apèndix
Al cap de quinze anys, com a ciutadans d’una Catalunya lingüísticament normal –és a dir, en què la anormalitat no continuï essent la normalitat– no som, ni de bon tros, allà on érem; estem molt pitjor.
Informa: LLENGUA NACIONAL
La Generalitat de Catalunya ha obert un concurs de licitació per a l’alienació de 315 animals salvatges no autòctons que actualment estan al parc Aqualeon, a Albinyana (Tarragona). Els animals, propietat de la Generalitat, es venen per lots i els compradors podran fer un ofertes per un o varis lots de les diferents espècies. Estan a la venda 21 zebres, 20 llames, 59 watusi, 1 cabra nana, 1 gall d’indi, 24 lleons, 1 macaco cranc, 4 tota verda, 81 blac lechwes, 102 red lechwes i 1 tigre.
e.noticies
Setze persones seran jutjades el proper 29 d’octubre a Madrid, acusades d’haver cremat fotos del rei d’Espanya el setembre del 2007. Després que el mes de juliol, Enric Stern i Jaume Roure fossin condemnats, en la repetició del seu judici, a multes de 2700 euros pel mateix delicte, ara és el torn d’aquestes altres setze persones.
Des de la campanya de suport als encausats ja s’estan preparant “els actes de solidaritat i resposta per aquells dies”. En aquest sentit informen que “la gent qui ho vulgui ja pot començar a apuntar-se als autobusos solidaris que es faran per acompanyar els encausats a Madrid”.
Sempre donava resultat, en quan jo era dependent de un comerç ubicat al carrer Gran de Gracia (Barcelona) per els anys 47, recordo que quan el meu amo tenia visita de madrilenys per qüestió de negoci, sempre els atenia mol be i els invitava al restaurant, per desprès passejant o en cotxe se situava a la part alta del carrer Marina, i li recomanava al invitat madrileny que fes un cop d’ull mirant al mar ja que n’era un lloc perfecte en aquells temps que es podia veure el mar i la gran quantitat de xemeneies que es divisaven de Barcelona i del Poble Nou, el visitant quedava parat de veuran tantes, i al saber que cada xemeneia era una fabrica de producció li queia la baba i no podia per mes de exclamà “cuanta riqueza teneis los catalanes” o sigui en aquells temps ja érem envejats i de moment seguim sen igual de envejats.
¿ per què som tan odiats els Catalans ?
De totes les meves memòries de personatges que no ens veia amb bons ulls als catalans avui encara m’hi recordat de un, i que mols catalans del anys 50 segur que encara el recordaran, o sigui que un dia el Sr Santiago Bernabeu Q.E.D. quant era president del Real C F Madrid va venir de visita a Barcelona i fou rebut per les autoritats d’aquells temps que regien la nostre ciutat, ja que el Sr Santiago Bernabeu era un personatge mol conegut, o sigui que se li van fer honors de benvingut, així mateix l’invitaren a visitar Barcelona y altres llocs de Catalunya, un cop acabada la seva visita retorna a Madrid, i allí ja le esperaven els periodistes madrilenys per que contestes a les preguntes , un dels periodistes li va preguntar ¿Que tal el viaje por Catalunya, le ha gustado? Cose que el Sr Bernabeu li contestà “Catalunya es maravillosa pero es una lastima que haya tantos catalanes” Aquestes paraules foren escampades arreu del nostre país, a partir de aquestes declaracions, en aquells temps els catalans ens aguantarem de contestar li com es mereixia ja que no teníem llibertat de expressar-nos, cosa que optaren a partir de aquell dia entre nosaltres Batejar a Santiago Bernabeu amb el mom del HIJO DE SANTA POLA, ja que n’era fill de aquets poble Alacantí, encara que dins la nostre anima el coneixíem con un gran fill de .. encara que la seva mare era mol honrada. Nota: La embarcacio de l´entrda es en memoria de ell, ja que era mol aficionat a la pesca.
Per J.F.
Jo quan veig certes coses, penso o be que son els altres que diuen el que no és cert o que soc jo la que no estava en el mateix lloc que alguns diuen haver estat.
Aquesta matí he fet una volta per tafanejar la manifestació de Ciudadanos, o millor dit del PP, al menys pel que fa a banderetes identificatives. Diuen els organitzadors que fan una estimació de 5.ooo assistents…!! Home !! , jo crec que si comptem les mosques, potser si que tenen raó. Ara be, si son persones el que han estimat, deixa´m riure una estona llarga …!! NO FOTEM ciudadanos, no fotem !! que jo ho he vist eh?
Cal només veure la millor Foto que s´ha pogut publicar, segurament la que més gent replegava junta per argumentar l´ assistència… i sincerament FOTEN PENA! . Tanta història per això?
Jo entenc que dir 5.000 persones de tot l´Estat, és una cifre prou bona per vosaltres “Ciutadanos” , però per valorar-ho aixi dient la veritat, cal saber primer sumar i després restar milers, jajaja.
En fi Nanos! que veure doble o triple, es una qüestió Oftalmológica i de la resta un troç a l´olla, que qui vol vendre sopars de duro en aquesta terra , aqui no ho té gaire be, però no per res…sino perque per dir animalades és millor anar al carrer gènova.
Salut!!!
Catalans ja ni ha prou de consentir que dins el nostre país tinguem de soportà unes manifestacions en contra de la nostre llengua i en contra de la nostra voluntat , i es que hi ha una majoria de catalans i catalanes, que ignoren el que és tenir allò que ens penja als homes i que no serveixen precisament per fer-ne truites. Crec que si els nostres avantpassats aixequessin el cap s´ avergonyirian de molts de nosaltres. VISCA CATALUNYA.!!!!
Comentaris recents