You are currently browsing the daily archive for Octubre 2nd, 2008.
La eutanasia no planteaba problemas morales a la antigua Grecia, la concepción de la vida era diferente. Una mala vida no era digna de ser vivida …
“El amor de una madre” de Warcry
El video está descargado de internet. Si considera que está sujeto a derechos de autor será retirado inmediatamente.
Mírales…. sólo un ciego no puede ver
las palabras de amor a través de su mirada
el dolor atenaza el joven corazón.
Ella le da su amor, pero no le basta…
” Sé, amado mío, que a tí no pueden sorprenderte estas últimas palabras mías que, por lo demás, te escribo sólo porque creo que mereces saber de mi propio voz ( te imagino poniendo mi voz a cada palabra de esta carta) lo que otros te contarán en pocos días, cuando ya sólo estaré vivo en el recuerdo de las pocas personas que me amaron.
Te escribo esta carta sentada al lado del ágora de Atenas, muy cerca del cementerio del Cerámico, el lugar en el que quiero que, sin lágrimas, sin estela, sin inscripción que recuerde mi nombre, descanse para siempre este cuerpo arruinado, embalsamado por el tiempo, que ha vivido ya todo lo que deseaba vivir.
Hace unos días decidí que, ya vine a este mundo involuntariamente, como consecuencia de un acto que no dependió de mí y que no sé si fue fruto de la necesidad o del amor, los dioses aceptarían que en el trance de morir fuera yo quien decidera, no el arma de un enemigo, ni el azar de un naufragio, ni las ganas envenedadas de una enfermedad. No serán, pues, los dioses quienes me reprochen este acto postrero de libertad. Serán algunos hombres, especialmente los que nunca cruzaron conmigo una palabra, los que me juzgarán primero y probablemente, me condenarán después.
Y le pidió que acabar pronto
con todo el dolor que su alma aguantaba.
Él decidió que la madre que una vez vida le dió,
ahora se la quitara.
El dolor también era su dolor, sin poder ayudar
a un hijo que se ahogaba…
Decidió, sin pensar en ley o en Dios,
sólo una razón: su hijo le necesitaba.
En estos momentos, debajo de la luz de Atenas, empapado por el olor del mar Egeo, te recuerdo igual que eras ya tantos años, cuando caminabas por las calles de Roma igual que un rey por los pasillos de su palacio y yo te contemplaba con el dolor de saber que eras igual que una costa lejana, inalcanzable, al que como un náugrago agotado , nunca podría arribar. Arribé, sin embargo y ahora, a punto de iniciar el viaje definitivo, deseo decirte que aquellos días que compartí contigo serán el puerto que zarpe.
No temo la muerte y hasta ahora, no me ha incomodado la vejez , pues lo único malo que la acompaña es la certeza de haber sido joven. Tampoco temo la enfermedad que ahora mismo me atenaza, sino la horrible perspectiva a la que me condena: vivir cuando nada de mi cuerpo responda mis mandatos y la vida sea ya sólo ausencia de la muerte.
Hace tiempo un buen amigo me dijo que la vejez es como escena final de una obra de teatro de la cual hemos de evitar el cansancio, especialmente cuando estamos ya saciados.Yo lo estoy, pues sabes muy bien, querido, que he vivido de manera que puedo decir: ” no nací en vano”.
Recuérdame alguna noche e intenta comprender este acto mío de última y profunda libertad. Y consuela tu dolor sabiendo que el camino que voy a iniciar es irrelevante si extingue mi alma enteramente, o deseable si la guía a un lugar en el que ha de ser eterna.
Le acompañó hasta el cielo.
De la mano le llevó; el dolor amainaba…
Él la miró y apretando de la mano, sonrió.
Su vida se apagaba…
Se la juzgó: ni el jurado ni la gente
comprendió lo que ella intentaba…
No hay compasión.
La llamaban asesina y, en prisión
una madre lloraba…
¿ Qué puedo temer, pues, si después de la muerte no he de ser desgraciada o, incluso, he de ser, por fin, feliz?”
Le acompañó hasta el cielo.
De la mano le llevó ; el dolor amainaba…
Él la miró y apretándole la mano, sonrió.
Su vida se apagaba…

La periodista i escriptora Patrícia Gabancho -nascuda a Argentina- augura en el nou llibre de Víctor Alexandre “Nosaltres els catalans” -que es presenta aquest dimecres a la seu d’Òmnium (C/ Diputació 276, 19.00h)- que “la meva predicció és que s’independitzarà Escòcia, ho farà després el País Basc aprofitant l’escletxa i, quan Catalunya s’ho estigui rumiant i donant-hi voltes, Europa tancarà la porta. Ens quedarem a dintre i ens fotran de debò. Ens destruiran. Si Catalunya es queda dintre d’Espanya, desapareix.” Gabancho afirma també que “ens diuen que la cultura catalana és identitària. I l’espanyola, què és? Diuen que gastem diners en coses identitàries, però ¿sap la gent quin pressupost remena l’Institut Cervantes? Doncs equival al 50% de tot el pressupost de cultura de la Generalitat! Ja pots comptar quants diners gasta el Ministeri en cultura espanyola.”
D’altra banda, l’escriptora pensa que “Catalunya adopta la multiculturalitat esborrant-se ella mateixa: Catalunya acull en castellà, Catalunya acull deixant de ser catalana. Les escoles ja no volen fer el pessebre per no ofendre els nens d’altres creences. És bestial, això, perquè aleshores deixes els nens immigrants sense paràmetres. No saben on són.”. I explica que “Catalunya és l’únic país del món que s’autoesborra per poder integrar. Però no integra, perquè els altres no es modifiquen i si no aprenen coses noves no els integres. I a sobre crees un malestar enorme en la societat, perquè avui molts catalans senten que “això” ja no és casa seva. I això no és pas culpa dels immigrants: és culpa dels catalans, que no saben com fer-s’ho.”.
Las meues pagines viscudes dels anys 47, En aquells temps a poques poblacions de Catalunya tenien en exclusivitat el serveis funeraris, excepte Barcelona ciutat, avui no, ja que es un monopoli que porta a terme una sola empresa, al qual et tramita tots requerits per pòquer enterrar al difunt, incloïen el fèretre, o sigui vestir al mort com així mateix el maquillatge del difunt els candelerets y els capitells per diposita el fèretre i que els familiars i coneguts el vetllessin tota la nit a fi de no deixar sol al difunt, o sigui en aquells temps encara no existien Tanatoris, o sigui cada difunt el vetllaven a casa, fins que venia el carro tirat per cavalls i que junt amb el capellà i l´ escolà se encaminaven a peu amb l’acompanyament de familiars i coneguts fins l’església del barri, (en aquells anys encara no ni i havies de Tanatoris) Mes endavant un altre dia vos detallaré mes coses en referència a la funerària, entre elles que els serveis funeraris es llevaven a cap per el fuster del poble, encara recordo que era molt normal veure per el carrer al fuster porten la caixa amb un carretó per fer-ne entrega a casa el difunt.. En aquell temps ja existien companyies de segurs que pagant un tant cada mes tenies l’enterrament assegurat,
El cas que me porta avui a donar la tabarra es en protesta de aquets monopolis que sols ells tenen la exclusiva de portar a terme el enterraments, o sigui que com no ja competència et foten els diners aprofitant-se del sentiment dels familiars, en fi que un enterro econòmic et cobren no menys de 3. mil €, un servidor desprès de veure aquets preus ja no tinc ganes de morir-me.
Millor no morir-se


















Comentaris Recents