You are currently browsing the daily archive for Octubre 5th, 2008.
Els catalans sempre amb estat envejats per els castellans, crec que ja fou mol de temps avanç de que els catalans inventaren el pa amb tomàquet i de la sopa d´all, de haver ser els pioners en la elaboració del Cava, de envejar-nos l´ escudella i la carn d’olla, de las seques amb botifarra, de la botifarra catalana , de les faves a la catalana, dels rovellons a la brasa amb all i julivert, de l´all i oli, dels panellets , dels turrons, de la coca de San Juan, del tortell de Reis , de les anxoves de l’Escala , o sigui que si la enveja fes pudor no ni hauria prous desodorants per eliminar-la. Recordo que un ministre en el temps de Franco quan les nostres autoritats el van atendre a la seva volta a Madrid , li preguntaren :¿ Que se llevaria de Catlunya Sr Ministro si Ud pudiese ? La contestació va ser: EL MAR.
Extret de la web del Cercle d´estudis Sobiranistes,10 Idees amb força, per si algú té dubtes sobre la independència (per cert, enhorabona López Tena i López Bofill per la feina feta):
1. Per què no?
És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d’Espanya. No s’ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens…Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?
2. Normalitat nacional
Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d’un Estat propi. Aquesta necessitat s’intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i sota un Estat que li vagi a la contra.
3. Plena capacitat de decisió
La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s’exerceix o l’exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.
4. Progrés social
L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.
5. Infraestructures capdavanteres i serveis de qualitat
La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del P.I.B., més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infraestructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l’empobriment.
6. Per dignitat
Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d’igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir. És la dignitat!
7. O tens Estat o no tens res.
Tots els projectes catalans s’estronquen per manca d’Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connnectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.
8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies
La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i ententa destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.
9. Representació a la Unió Europea
La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d’Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l’entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d’Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d’incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l’espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l’única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.
10. Participació en els organismes internacionals
La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l’Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d’una estructura d’Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d’aquests organismes. Fins i tot, l’eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s’ha vist plentejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D’altra banda, els intents fallits de l’esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l’esport en les seves diferents modalitats. L’única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra.
Cualquier observador extranjero y más o menos neutral de nuestra realidad política podría darse cuenta, pasando unas pocas semanas entre nosotros, de tres hechos probados, a saber: a) los poderes políticos, económicos y sociales españoles tratan de cerrar definitivamente la cuestión territorial, que ven como un lastre insostenible para el éxito y la proyección de una España que tiene en el pujante Madrid su escaparate y punta de lanza;
b) el prestigio de lo catalán ha descendido notablemente en toda España y, a la vez, se ha extendido la idea, entre la sociedad española, de que las demandas de más poder y más recursos de Catalunya son hoy una pesada anomalía que debe ser combatida sin descanso en todos los frentes, ya sea el Tribunal Constitucional o el mundo de los negocios; c) se ha convertido en algo absolutamente normal en la agenda pública de Catalunya el debate sobre la hipótesis soberanista o independentista que plantea un divorcio pacífico y democrático entre Catalunya y España, y no sólo por parte de quienes basan su programa político en esta idea. Tales evidencias conforman un paisaje nuevo que queda oculto detrás de la foto fija de los resultados electorales.
España quiere ser finalmente España: una referencia atractiva y moderna que, una vez alcanzados el progreso y la democracia homologada, aspira a un lugar protagonista en el mundo, para lo cual cuenta -y no es poco- con la fuerza del segundo idioma de uso global. Como bien nos explica Enric Juliana, el actual Madrid, que atrae y multiplica el talento y las inversiones de toda la Península, no es más que ese París que los españoles no edificaron en su momento. Bueno es recordar que el catalanismo político, que nace a principios del siglo XX, puso muchos granos de arena en la construcción de esta España que, por vez primera en la edad contemporánea, vende éxito y prestigio.
La nueva moral de victoria de la sociedad española infunde a los actores políticos, PP y PSOE, la necesidad de completar la gran tarea histórica: consolidar un proyecto español fuerte que disuelva las tensiones territoriales hasta hacerlas imperceptibles. Así las cosas, nadie será hoy escuchado en las Españas si, como ya propuso Miquel Roca en 1986, trata de argumentar “otra forma de hacer España”. A la inmensa mayoría de los españoles le gusta España tal y como ha quedado. Precisamente, el gran obstáculo de la negociación de la financiación autonómica es más ideológico y cultural que económico: ¿por qué deberían aceptar los demás que Catalunya tenga un trato bilateral con el Estado? ¿Por qué deberían reconocer que el aporte catalán a las arcas comunes es una solidaridad excesiva cuando para ellos es lo normal?No hay solución posible para contentar a todas las partes. Los negociadores lo saben.
Estamos en la hora del desempate, por usar la metáfora de Gaziel que ya he citado otras veces. La nueva España quiere desempatar y lograr que la diferencia catalana y su corolario de permanente insatisfacción desaparezcan. Esta operación de desempate a gran escala más la nula acogida que tienen en Madrid las visiones federalizantes alimentan de forma creciente la hipótesis del divorcio Catalunya-España. Ello ocurre incluso en esferas tradicionalmente refractarias a este debate, como el mundo de la empresa. Una reciente investigación de la Universitat Oberta de Catalunya señala que un 36,5% de los catalanes votaría a favor de la independencia si pudiera hacerlo en un referéndum, un 22,1% lo haría en contra, un 27,1% se abstendría (dato que revela un grave cansancio de la política y los políticos) y un 11,7% afirma no saber qué haría. Dicha encuesta puede ser discutida, pero señala, como hacen otros trabajos recientes, que crece el número de quienes llegan a una misma conclusión.
No estoy diciendo que exista, como les gusta creer a algunos partidarios del autoengaño, una gran ola de movilización independentista. Pero es perceptible, entre sectores informados que no responden a consignas de partido alguno, una conclusión clara: el edificio español ha fracasado a la hora de integrar y defender con lealtad la diferencia política de Catalunya y los intereses de la sociedad catalana. Son sectores para los cuales ya no tienen sentido los esfuerzos para que el hecho catalán sea plenamente entendido y respetado en España. Son sectores ubicados en la centralidad social, para los cuales la hipótesis del divorcio Catalunya-España no es una aventura, una moda ni un desahogo de fin de semana. No hablamos ya del català emprenyat, ni tampoco de practicar ese contraproducente y primario antiespañolismo infantil.
La paradoja dramática de la hipótesis del divorcio Catalunya-España es que los vendedores oficiales de esta idea en el mercado electoral, los dirigentes de ERC, desacreditan este proyecto con su nefasto estilo de hacer política. Ellos han contribuido como nadie a normalizar la palabra independencia, pero, a la vez, la han contaminado con su falta de seriedad, su torpeza, su sectarismo y su escaso sentido institucional. ERC pierde muchos votos (en las últimas generales y en las últimas autonómicas) y, a la vez, crece la hipótesis independentista en la sociedad. Algo está pasando: será que la idea merece ser, de verdad, considerada.
Publicat a La Vanguardia el 2 de juny de 2008.Per Francesc-Marc Alvaro.
Diu la saviesa popular i en Víctor Alexandre que abans s’agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que “Catalunya considera Espanya una nació de nacions.” Aquesta, a més d’una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n’hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d’esquerres –sobretot d’esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.
El PSC té tot el dret a defensar la unitat d’Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l’espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d’un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d’una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d’acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d’Espanya, són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.
Les convocatòries ‘ultres’ pel Dia de la Hispanitat incideixen aquest any en la crítica furibunda a les reivindicacions sobiranistes de Catalunya, les quals culpen, amb els immigrants, de posar en perill la identitat d’Espanya i el futur del castellà
Segons explica El Triangle, tota l’artilleria pesant de l’extrema dreta sortirà al carrer aquest pròxim diumenge, 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. I ho farà en els llocs on es produeixen els fenòmens que marquen l’actual model de convivència a l’Estat: Catalunya i Euskadi, d’una banda, i les ciutats més poblades pels nous col•lectius d’immigrants.
Com en anys anteriors, les arengues populistes de les formacions ultres fan referència als perjudicis que, segons ells, tenen els nacionalismes català, basc i gallec, i la nova immigració, per la unitat sacramental d’Espanya i les seves suposades arrels cristianes.
Enguany, a més a més, fan expressament culpables aquests col•lectius de la crisi econòmica que afecta el país, en acusar els nacionalismes d’insolidaris per reclamar un finançament just –«han promovido unas reformas estatutarias que amenazan muy seriamente el proyecto de España como nación»– i els immigrants extracomunitaris per abonar-se a la delinqüència i prendre els llocs de treball a la població autòctona –«la invasión inmigrante ha provocado un agujero económico tan grande que algunas comunidades se niegan a transferir sus recursos a otras regiones menos favorecidas». Així s’expressa el manifest que Democracia Nacional ha presentat per a aquest 12 d’octubre.
Neonazis a Montjuïc
Sota el comandament de Manuel Canduela, Democracia Nacional ha convocat els seus seguidors a Barcelona mitjançant l’anomenada Comisión 12 de Octubre, en l’espera de convertir l’homenatge a la bandera, que se celebrarà a la falda de Montjuïc, en una demostració de força amb l’objectiu de recuperar la «conciencia hispánica que se alcanzó con la Reconquista peninsular y que cristalizó con la posterior tarea de la Evangelización de todas las tierras de Iberia, incluida Cataluña».
També el mateix dia, però aquesta vegada a Tarragona, estan cridats els membres i simpatitzants d’Alianza Nacional, el partit hegemònic del nacionalsocialisme espanyol que, al marge de Madrid, concentra la seva activitat al Camp de Tarragona i a les comarques de l’àrea de València. Enguany, com ja va anunciar al mes de juny en un comunicat adreçat a les seves bases, «los caprichos de una minoria separatista enemiga de España y de nuestra civilización exigen que el acto se desarrolle en Cataluña y que les plantemos cara».
Alianza Nacional arrossega sobretot caps rapats neonazis, mitòmans del Tercer Reich i seguidors ultres del futbol. No és cap causalitat, doncs, que, a la convocatòria a la plaça Imperial Tàrraco, s’hi vegin samarretes i insígnies de les Brigadas Blanquiazules, la penya radical de l’Espanyol.
Informa: ELDEBAT.CAT
El 23 de setembre passat ens emplaçava Ferran Mascarell a “tractar d’aconseguir una quota més gran de poder de l’Estat i a obtenir un marc constitucional més permeable als legítims interessos dels ciutadans de Catalunya” i “reclamar més i més Estat per a Catalunya”. Com a il·lusió és plenament legítima, però també és legítim reclamar als ideòlegs de l’autonomisme que apostin per una pràctica política menys fantasiosa i que no defugi la veritable qüestió de la sobirania i el poder ara i avui, com pensen assolir sense ser Estat que Catalunya tingui el que al món només tenen els Estats. Defineixen un legítim horitzó estratègic, però no proposen cap tàctica política eficaç, i no diuen quines són les raons favorables a la continuïtat de Catalunya a l’Estat espanyol, què hi guanyen els catalans amb la dependència. “Ellos son autónomos, pero nosotros somos soberanos”, ens deia la vicepresidenta espanyola. Sense sobirania, la il·lusió de l’autogovern dins i sota l’Estat espanyol per aconseguir “més i més Estat” es pot assolir reformant l’Estatut o la Constitució. La de l’Estatut ja s’ha fet: tant és que l’aprovi el Parlament amb un 89%, són els espanyols qui el fan al seu gust “cepillado”, i tant és el referèndum, el Tribunal Constitucional l’arranarà entre nul·litats i declaracions d’ineficàcia, convertint l’Estatut en un catàleg d’intencions sense força jurídica ni vinculant. És una opció fracassada.
LA REFORMA CONSTITUCIONAL REQUEREIX 234 diputats espanyols favorables, noves eleccions, de nou 234 diputats favorables, i referèndum a tot l’Estat. Els que no van saber, poder o voler obtenir el vot de 176 diputats per aprovar al Congrés l’Estatut que aprovà el nostre Parlament, cal que diguin com pensen aconseguir el vot de 234 diputats i el suport espanyol perquè Catalunya tingui “més i més Estat”. Per canviar Espanya cal que els espanyols estiguin d’acord a perdre poder i riquesa en benefici dels catalans, i ja s’ha vist prou que no ho volen ni ho voldran. És una il·lusió fracassada. L’autonomisme ha prestat grans serveis a la nació, l’ha feta avançar, però s’ha exhaurit i no és ja sinó una font contínua de frustracions, perquè les competències són d’un Estat que ens va a la contra: no podem decidir sobre subministrament d’aigua ni d’electricitat, ni sobre aeroports i ports, ni sobre autopistes, carreteres ni trens, ni el català és oficial ni tenim representació ni presència a la UE. No podem decidir sobre pensions, les nostres seleccions esportives no poden competir internacionalment, a les nostres empreses se’ls impedeix comprar empreses espanyoles importants, i tot l’èxit de l’autonomisme dels darrers 10 anys ha estat que l’espoli fiscal només s’hagi multiplicat per dos, més del 10% del PIB català, més de 20.000 milions d’euros que cada any els catalans paguen en impostos, van a Espanya, i no tornen. Un balanç de perdedors que repeteix una i altra vegada un ritual sado-maso: Catalunya reclama quelcom, Espanya diu (o escup) que no, i és que no.
MENTRESTANT, CATALUNYA S’ENFONSA: la renda dels catalans cau, després de “l’anivellament solidari”, de la posició 3a a la 11a, sota Melilla; cau sis posicions al món entre el 2003 i el 2006 en Índex de Competitivitat; cau en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides entre el 2000 i el 2007 de la posició 14 a la 18, mentre Espanya puja de la 21 a la 13. Superem encara (104,6%) la mitjana de renda, en un parell d’anys caurem per sota, inevitable quan en 20 anys hem estat el 16% dels habitants i el 20% del PIB, hem pagat el 24% dels impostos, i rebut el 12% de la despesa pública. Aquesta és la realitat de l’atzucac autonomista. Prou d’enganyar la gent fent creure que d’Espanya aconseguirem més poder, que no ens robin tant, “més i més Estat”. O volem allò que tenim, resignant-nos al destí de província arraconada i marginal a què ens condemna Espanya, o tenim allò que volem, i l’única manera és l’Estat independent, que només necessita la majoria dels votants catalans a favor, no la dels espanyols. L’estratègia, la democràcia; la tàctica, la dels espanyols “paso corto, vista larga, mala leche”. Ens consideren un problema: siguem-ho, siguem el seu problema i la nostra solució. Som-hi.
ALFONS LÓPEZ TENA
Comentaris Recents