You are currently browsing the daily archive for Octubre 8th, 2008.
La fotografia és només una ilustració, perque imatges com aquestes és repeteixen a tot l´estat
Per què celebren els espanyols avui, dia 12 d’octubre, la seua diada nacional? Tot i que fins no fa gaires anys en deien Dia de la Raza (borda, hi afegiríem nosaltres), no va ser en aquesta data que la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Espanya i de la Guàrdia Civil, va donar a llum al primer espanyol de pura raça. No arriben ells a tanta magnificació racial, però s’apanyen prou bé amb un concepte autòcton similar en prestacions etnicopatriòtiques: La Hispanidad. I què és això de la Hispanidad? La data és eloqüent: el 12 d’octubre de 1492 diuen que Cristòfol Colom va “descobrir” Amèrica. I ara la publicació d’adoctrinament polític Revista de Mandos del Frente de Juventudes, publicada a Madrid l’abril de 1942, ens aporta els aclariments necessaris:
Nosotros [ells, els espanyols] somos más que un pueblo, somos más que una raza, somos la Hispanidad.
Fernando e Isabel señalan a España un destino universal. Las carabelas y los galeones cruzan el mar llevando a la tierras de América a los conquistadores y a los nobles que han de realizar la gran obra de hispanizar aquellas tierras.
Ja podem entendre com de tort els ha pegat als espanyols la llum que ha posat Jordi Bilbeny sobre l’origen català de Cristòfol Colom i, alhora, sobre l’apropiació indeguda d’aquell descobriment per part dels espanyols. La Hispanidad, doncs, si commemora alguna cosa és haver reeixit amb una de les majors tergiversacions de la història. La diada nacional espanyola se sustenta, per tant, en un engany, en una mentida ordida amb tota la intenció estafadora. En qualsevol cas, si avaluem La Hispanidad d’acord amb allò que els castellans –els espanyols– perpetraren a Amèrica, i el que han perpetrat entre els pobles d’aquesta península europea, és clar que aquesta commemoració hauria de ser prohibida per ser, intrínsecament, apologia pura i conscient de l’extermini. I a la fi podem concloure allò que ja sabem del revés i de l’endret, que Espanya, com a nació, és una superxeria, o, si voleu, una mantàfula.
Pel blog de La trappola, he pogut assabentar-me d’aquesta notícia :
Català o valencià?
Ada Castells
El ministeri de Cultura i la secretaria d’Estat de Telecomunicacions van donar a conèixer, fa una setmana, el projecte de la Biblioteca Digital Hispánica, que, tal com fa la Biblioteca de Catalunya des del 2000, oferirà als usuaris d’Internet la possibilitat de tenir accés als títols de fons.
Per ara la col·lecció de la Nacional espanyola, dirigida per Milagros del Corral Beltrán, reuneix 10.000 obres, que es poden consultar en català o en valencià, tal com s’especifica a la web. Naturalment, la consulta es fa en la mateixa llengua, encara que en català es parla de cerca i, en valencià, de recerca, tot i que en totes dues es diu sortir i no eixir. Això sí, les col·leccions, per als parlants del sud perden la ela geminada, que deu ser considerada centralista.
El motiu de l’oferta
Bárbara Muñoz de Solano, cap de servei de la Biblioteca Digital Hispánica, explica el motiu d’aquesta oferta variada: “És molt senzill. Quan els ministeris de Cultura i d’Indústria van convocar el concurs per encarregar l’eina d’accés a la biblioteca digital van demanar que aquesta fos multilingüe, en les llengües oficials espanyoles, que són cinc”. S’ha de dir que, posats a sumar llengües, la web també es pot consultar en anglès, tot i que encara no és oficial a l’Estat.
Aquest fet d’interpretar la llei de manera que el valencià i el català s’entenguin com opcions diferents és habitual a Internet: la qüestió rellevant és que la institució que en aquest cas ha fet la diferenciació ja va patir una polèmica fa sis anys per aquesta mateixa causa. El grup de Treball BibCat va denunciar la catalogació dels llibres en valencià i català com a llengües diferents, en contra dels criteris científics.
Bé, al final la diferenciació que va impulsar doña Carmen Alborch quan va ser menistra de Cultura, ha acabat imposant-se.
He enviat un correu a la inefable Biblioteca Digital Hispánica. El títol: Son ustedes gilipollas.
Señoras y senyores de la Biblioteca Digital Hispánica, después de comprobar que, en contra del criterio filológico, es decir científico, común y universal, ustedes consideran lenguas diferentes el valenciano y el catalán, les animo a llevar su gilipollez a cimas más altas y diferencien, con idéntico criterio de analfabetos vocacionales profundos,entre el manchego, el andaluz, el canario, el extremeño, el murciano,incluso el argentino, el chileno, y etcétera. Proximamente, incluyan entre sus enlaces a los partidarios de la tierra plana, a los creacionistas americanos y el blog, si lo tuviera, del célebre primo de Rajoy.
Eppur si muove.
Galileo Galilei
Toni Cucarella
Escritor valenciano en lengua catalana
Per si voleu enviar alguna flor a la Biblioteca Digital Hispánica, aquest és el seu correu: bibliotecadigital@bne.es
Diuen que els burros només mouen a colps de tralla. I els polítics incompetents a colps de desgràcia. Però n’hi ha alguns, com els peperos valencians, encapçalats pel president Francisco Mugabe Camps, que ni amb tralla ni amb desgràcies. No solament són polítics incompetents, acabacases i corruptes: són uns malparits prepotents i criminals. Sense pal·liatius.
Per Toni Cucarella
S’han gastat una morterada de milions fent un circuit urbà de Fórmula 1, que no és cap necessitat pública: és el resultat de la demència d’un grapat de polítics sense escrúpols que volen posar València al mapa del món a còpia de desficacis.
Què ràpids que correran els bòlids de les grans marques pels carrers tancats de València! Quines velocitats desbaratades! Els Alonso, Hamilton, Massa i companyia solcaran els carrers de València a 350 quilòmetres per hora! Si voldrien, s’envolarien… València no és València, València és diu Le Mans!
Ara fa dos anys moriren al metro de València 43 persones. La justícia no va considerar responsables de res els polítics valencians que durant anys havien deixat d’invertir en la seguretat i la millora del metro de València. Impunitat total. El pitjor és que ni la desgràcia ha mogut la vergonya d’aquesta colla de cabrons que ens governen per invertir, ni que fóra després de l’accident, un cèntim en la seguretat i la millora del metro. Els diners se’ls han gastats en el circuit de Fórmula 1.
Avui, un altre comboi de la línia 1 ha descarrilat a Burjassot. Afortunadament no hi ha hagut víctimes, ni ferits de consideració. Afortunadament… (encara n’hem de donar gràcies). L’accident ha tingut lloc en descarrilar l’últim vagó del comboi quan circulava a una velocitat de… 20 quilòmetres per hora! No rigueu, no, que no és broma…
” Hacen un desierto y lo llaman paz” ( Tácito)
” Imagina que no hay cielo
Es fácil si lo intentas
Sin infierno bajo nosotros
Sólo nosotros sólo el cielo
Imagina toda la gente viviendo al día
Imagina que no hay países
No es difícil hacerlo
Nada por lo que matar o morir.
Y una religión tampoco
Imagino a toda esa gente viviendo al día.
Hacía mucho tiempo que había abandonado los escombros de su ciudad. El ansía de libertad de los griegos de Jonia había irritado profundamente a los persas, que se ensañaron con muchas de las ciudades de la costa de Anatolia. En realidad, ya casi había olvidado el estruendo de los soldados entregados al saqueo y el grito de las mujeres y los niños, reducidos a la condición de ganado para ser vendidios en los mercados de Susa o de Ecbatana. Sólo le asaltaba, a veces, el recuerdo de los gemidos de los muchos jóvenes agonizantes que, asidos al último hilo de sus vidas, intentaban hablar con unos dioses que no habían sabido protegerlos.
Eran recuerdos del pasado. Ahora, bañado por el sol de aquella mañana transparente, se dirigía al nuevo asentamiento de su ciudad. Pronunció su nombre: Pirene. Contempló boquiabierto la naciente urbe, extendida sobre las faldas de Micale, la montaña que tantas veces en su exilio había evocado. Era un promontorio hermoso que miraba al sol poniente, hacia la cercana isla de Samos.
Cuando franqueó las puertas sus ojos se nublaron. Las calles rectas se cruzaban unas con otras en perfectos ángulos rectos que delimitaban las manzanas de casas con una perfección que él nunca había visto; las matas de flores colgaban de las terrazas como cabellos engalanados de muchachas. Paseó feliz por esas calles llenando sus sentidos con las sensaciones que lo embargaban, y pensó que en aquel lugar asentado sobre un monte, las calles habían sido trazadas por la inteligencia de los hombres, no por las cansadas pata de los asnos. Y se sintió de nuevo un hombre civilizado.
Puedes decir que soy un soñador
Pero no soy el único
espero que algún día te unas a nosotros
Y el mundo es uno.
Tomó una de las calles que bajaban hacia el sur de la ciudad. Penetró en el gimnasio y contempló complacido a los muchos jóvenes que en aquellas horas suaves de la mañana se ejercitaban en la palestra.
Algo cansado, se detuvo y apoyó su cuerpo sobre uno de los imponentes muros del edificio. Entonces reparó en las muchas pintadas que lo llenaban: algunas eran obscenas, otras simplemente vacuas; cosas propias de los jóvenes, pensó. Mas su atención se quedó fijada en una de aquellas pintadas que, como tatuajes desordenados ensuciaban la piel del edificio: “Sólo te amo a ti, Paz y bella y esquiva Paz, nodriza de todos los jóvenes”. Leyó aquellas palabras una y otra vez mientras intentaba imaginar el joven rostro de su autor. Al cabo de unos minutos, vislumbrando a lo lejos los bastiones de las murallas, trató de comprender con el corazón encogido por qué razón la paz era sólo una nota a pie de página en el libro de la Historia.
Imagina que no hay posesiones
Me maravillo si puedes
Ninguna necesidad por codicia o hambre
Una hermandad del hombre
Imagina toda la gente compartiendo todo el mundo
Puedes decir que soy un soñador
Pero no soy el único
Espero que que algún dia te unas a nosotros
Y el mundo será uno …”
Amiga Carme, Un servidor sin querer me he metido en Google y no he cerrado los ojos al leer unos poemas y acuarelas salidas de los Hermanos Adolfo y Gustavo Bequer, cosa que he quedado asombrado que en aquellos tiempos el Papa de Roma no hubiese excomulgado a los autores de dichos dibujos, ya que estos desprestigian a los antepasados de la familia de los monarcas de España o sea un servidor sin animo de lucro a copiado algunos de estos dibujos (acuarelas) cosa que para evitar más comentarios por mi parte te lo dejo en tus manos y luego opina, ya que con tu ultimo articulo sobre el Rey que publicaste hace unos días ha sido causa que yo me acordase de ti en cuando lo he leído. Saludos pd, EL LIBRO SE TITULA ” LOS BORBONES EN PELOTA” y me he permitido copiarlo sin animo de lucro i de mofa alguna, simplemente informarte.
Crec que ja pocs queden que recordin que Catalunya tenia fronteres dintre els seus municipis per controlà les entrades de aliments que entraven a cada municipi, o sigui que era una manera de cobrar impostos els ajuntaments, i la feina de controlar estava a càrrec de un funcionari municipal denominat “Burot” aquesta feina era un tan desagradable ja que es guanyaven moltes antipaties, ja que et feien obrir els cistells o les sanalles per comprovar que no passessis res de estranquis, recordo que i havia articles que estaven excents de tributà, entre ells las arengades y altres de primera necessitat , o sigui que i havia burots a les entrades de carreteres i a les estacions dels trens, o sigui que el burot tenia una llista del articles que tributaven, per un ànec un tan, per un conill un altre, recordo que unes de las ultimes casetas de Burots de Barcelona estava situada a Pedralbes,(Actualment Jardins Cervantes) altre a la carretera de Badalona o San Adrià en fi que foren mols anys que els ciutadans pagaren impostos, Segons la meva avia QEPD també i havia Burots entre la Vila de Gracia i la ciutat de Barcelona quan encara no estava totalment urbanitzada i que estava situada al mateix indret de lo que ara ja la Pedrera, o sigui que el pas estava tancat per una cadena i el burot la retirava quant havia revisat el genero i haver pagat. Pro per estar controlats els ciutadans els temps de la guerra civil i desprès per els que ens alliberaren, o sigui per milicians i desprès la guàrdia civil , A veure si els governants d’ara se els i acudeix un altre invent per continuà fotre’ns els diners.
Els catalans sempre hem sofert atacs per ser catalans, o sigui que sempre amb estat envejats y odiats, ja dintre de casa nostre per els anys 1920 – 1936 Catalunya acolli mols espanyols procedents de moltes parts d´Espanya, casi tots venien en busca de una vida millor, ja que en el seus pobles no tenien les oportunitats que trobaren aquí, dins aquets emigrants ja havia un gran numero de Murcians que de mica en mica s’instal·laren en barris humils, entre ells el barri de la Torrassa i Collblanc, per descomptat que venien per treballar i guanya diners, poc a poc se agrupaven i foren mols milers, alguns ja exigien mes drets i per aconseguir-los se afiliaren a sindicats de sentit anarquista, (entre ells el Sindicat de la FAI i el de la CNT) aquets sindicats tenien per enemic als burgesos catalans, i també als no burgesos, Fou aquí on començaren a sentir-se les paraules de RACISTAS per part d´ells i que incloïen a tots els catalans, o sigui que varen arribar a apoderar-se casi de tot el barri de la Torrassa i Collblanc i ferse els amos, segons el historiador Ealham «fue la colocación de un cartel que decía: ´¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!´, en la frontera de Barcelona y el barri de Collblanch de l´Hospitalet ¡¡, En fi que els enemics dels catalans en aquells temps ja el tenien dins a casa.
Avui dia crec que no tots el descendents d’aquells immigrants obrarien de tal forma, ja que la majoria se senten tan o mes catalans que nosaltres. Lo que ara me preocupa es com se sentiran dins Catalunya els immigrants ara vinguts de Àfrica i d’altres continents dins de 50 anys ¿se sentiran catalans? , o espanyols?
Comentaris Recents