Fué gracias a un supositorio?

 

 

 

 

 

 

 

Dels meus records, per l´any 52 me trobava de viatge a la ciutat d´Oviedo per raons comercials, estava allotjat al Hotel Oviedo, a mitja nit me despertà uns crits procedents del carrer  de Viva Franco i vives a la guàrdia civil, vaig  treure el cap per la finestra per saber d´on sortien aquells crits, i la meva sorpresa fou veure un home completament nú estirat al mig del carrer, i que repetidament  cridava i cridava  dient vives a Franco i a la Guàrdia civil. Al dia següent vaig preguntar al conserge si en sabia quelcom d’aquell home que  a la nit cridà, i me digué  que la tarda del dia abans el va detenir la policia per manifestarse contra el regim franquiste . Crec que ja  en aquells temps la policia o guàrdia civil ja tenien medis de fer canviar  de  ideologia i pensament al mes fanàtic en poques hores. ¿Que li deurien fer? introduirli una porra al cul? o un altre cosa.?

!! Que ilusión ¡¡

Quina il·lusió teníem els adolescents que residíem a Barcelona per els anys 39- 40  en quan els medis informatius ens anunciaven que se celebraria un desfilada  militar de las tropes victorioses nacionals que foren les que ens alliberaren dels rojos el dia 26 de Gener de l´any 1939 , o sigui que esperàvem aquell dia per satisfer la nostre curiositat per veure els soldats de tots els exercits desfilant per la Avda del Generalíssim Franco (actualment La Diagonal) per descomptat que els nostres pares no acudien a la cita per motius de no estar mol motivats, pro els meus germans i amics ens fascinava  veure el tancs i demes armes de guerra ja que per mols  nosaltres eren desconegudes, o sigui que matinàvem per  tenir un bon lloc (Plza Calvo Sotelo) avui Plaza Macià per contemplar la desfilada, entre nosaltres la mainada i no tan mainada teníem ganes de que comences  la desfilada , Un cop sentit el Tararííí del corneta ja es posaren en marxa, en primer lloc l’exèrcit de terra amb uns soldats mol ben alineats a rengles  i comandats per  oficials  que portaven el sable desaveïnat per donar  color, seguit desprès per els blindats, tancs, camions, artilleria, cavalleria, marineria, aviació, soldats de muntanya, centúries de falangistes i per últim La Guàrdia Civil, o sigui que entre el color de las banderetes dels assistents i musiques de marxes  militars allò era la “acabose” , Nota: Y mencionat a la guàrdia civil  que per cert  era el cos militar  mes victorejat de aquells anys , recordo que quan passaven desfilant amb unes cares  que imposaven mol de respecte, o sigui que al pas de ells es quan les dones franquistes agrupades se desbravaven fent crits a tot pulmó que ni el Plàcido Domingo les era superat , segur que mols de aquells guàrdies civils  lo primer que farien al arribar a casa seva fora canviar-se els calçotets ja que estic mes que convençut que en quant oirien aquets crits tan potents de VIVA LA GUARDIA CIVIL un darrera l’altre la ullera se els i deuria obrir de tal manera que si en aquells moments se els  posat un ma de morter a la ullera  no se ne eren donar ni comte..

Païssos Catalans

 

 

Al Principat no són gaire partidaris dels Països Catalans (parle en termes generals). Per a la gran majoria, Catalunya (les quatre províncies espanyoles) són una nació més “còmoda”, menys conflictiva. Els Països Catalans s’han pensat des de la perifèria -des de l’atreviment i la il·lusió de la perifèria-, i avui en dia només des de la perifèria és possible de pensar-los coherentment.

No obstant això, entre els arguments del neoblaverisme valencià i d’altres ments vacil·lants que hi revolen, hi sovinteja el que afirma que els Països Catalans es conformen des de la subordinació del País Valencià a Catalunya. Tot i admetent (possiblement a contracor) que valencians, catalans, mallorquins, andorrans i alguns més “compartim” el mateix sistema lingüístic, tanmateix s’afanyen a desvincular, amb grans blasmes, qualsevol intent de confluència política (Països Catalans), i proclamen que no accepten aquesta (segons ells) subordinació a Catalunya. «La nostra relació amb les altres comunitats amb què compartim llengua i cultura ha de partir sempre de la insubornable defensa dels interessos valencians», es deia a la ponència política aprovada per la Unitat del Poble Valencià en el seu VIIè congrés (1996). El subratllat és meu per fer notar una frase que evidencia aquest argument a què adés he al·ludit. O com ha dit Joan Francesc Mira, dixitque Deus: «la sobirania compartida amb Catalunya no pertany a l’ordre de l’evolució realment possible i previsible dels fets, sinó a l’ordre de la utopia. I hi ha utopies necessàries, en tant que ho­ritzons ideals, i d’altres com el més rigorós catalanisme polític el País Valencià, tan legítimes i atractives com perfectament prescindibles».

No em consta, i fa anys que rode per la gal·làxia catalanista, que s’haja plantejat mai el projecte comú dels Països Catalans des d’una relació de subordinació de ningú envers ningú altre. Tanmateix, els rellotges polítics de cadascú, a més de les comoditats adquirides, són els/les que són, això és clar. No obstant això, fóra necessari de fer-los anar segons un mateix fus horari. Els Països Catalans són un projecte comú i en comú s’han de debatre, no per separat i a l’espera d’un millor oratge polític. Fa anys que patim tempesta espanyola i no s’espera, de moment, que aquesta ponentada escampe. O siga que haurem de prendre una decisió: fer front al mal temps o ens deixem arrossegar per les seues ventades. Deixar-se arrossegar per les seues ventades és allò que alguns descriuen com “assumir la realitat”. Assumir la realitat és veure-la del mateix cantó de l’enemic o gairebé. I això em fa l’efecte que equival a rendir-se, almenys equival a no presentar-li batalla i pactar amb ell.

Els Països Catalans es mantenen vius amb quatre idees embastades. Hi ha, en el millors dels casos, alguna o molta fe, però escassíssima pràctica política, i sempre des de posicions al marge (que no marginals) de la política oficial. Fet i fet, la política oficial està més pendent dels brams espanyols, i quan els escolten s’afanyen a ocultar -mare, em cague!- els Països Catalans com si ells mai no hagueren trencat cap plat d’Espanya, i no ho pretengueren ni de bon tros.

Alguns voldríem que els Països Catalans foren alguna cosa políticament més consistent, que hi haguera un pla de ruta ben clar i precís. Al capdavall, els Països Catalans són el nostre projecte de llibertat i democràcia plena. Però sobretot són el nostre projecte de superviència en un món globalitzat i en una Europa en la que tindrem més drets i més capacitat de decisió si anem junts que no si anem fragmentats. Si alçàvem la vista dels respectius melics “autonòmics” i departamentals ens adonaríem que tots junts no som gaires més que quatre gats mal comptats (i mal avinguts) i un grapat de ratolins. A més a més, si anàvem junts i acordats ens estalviaríem algun ridícul internacional, com ara el sainet de la Constitució Europea. Una constitució en versió Acadèmia Valenciana de la Llengua que, per a més inri, no té cap validesa legal. I aprofite per a dir que si la meua pàtria és la meua llengua i la meua llengua no és admesa a Europa, no puc ser europeu; si més no europeu de cap a peus, amb tots els drets que se’n diu.

Què s’ha aconseguit amb aquesta política de l’España de las Automonias i altres septimànies? Que tenim dues llengües (de moment) ben diferenciades, legalment i normativament: valencià i català, i encara podem donar-hi gràcies que a Matas li ha eixit el tir per la culata. De més a més, no existeix un projecte polític comú que defense la llengua “compartida” dins del territori en què es parla, per tant les polítiques lingüístiques són sempre divergents, fins i tot contraposades i contrapuntades. I si de portes endins no hi ha política comuna ni “compartida”, de portes enfora cada terra fa sa guerra. En aquesta qüestió potser part de la culpa l’ha tinguda l’Institut d’Estudis Catalans, per tenir una visió regional i no nacional de la llengua catalana. I per triar com a membres persones que no han estat lleials a la institució, si sovint han impedit allò que per llei li correspon: ser l’autoritat lingüística en tots els territoris de parla catalana. Els mals de la “prudència”, ai…

Com volem que sobrevisca el català anant cadascú a la seua? Ni junts en casa, ni fora de casa. Estem venuts. No ens salva ni un miracle. Toni Cucarella.

Zapatero nos ha salido rana

Catalans, El Sr Zapatero ens ha enganyat, Ja que ha fet lo mateix que sempre han fet tots els presidents espanyols que han presidit Espanya envers a Catalunya, crec que ara ja tenim motius mes que suficients per girar-li la cara, o sigui que no es mereix ni desitjar-li Bon dia, o sigui ha fet lo mateix que el Felipe Gonzalez i de Aznar, no i posat”Srs” perquè no se o mereixen, ja que se han comportat com uns autèntics porcs, moltes promeses per captar-se les simpaties dels catalans per aconseguir vots , i un cop a pujat el poder cap de les promeses a complert, ni papers de Salamanca, ni aeroport, ni trens de rodalies, ni complir amb l´Estatut i si callar com un puta en quan (el manifiesto a favor de la lengua espanyola) ja que ell porta dins el seu cap El Quijot, Aixi mateix cap mèrit de complí amb retirà les tropes de Irak i portar-les a Afganistan, o en el Liban, crec que mols de vosaltres ja vos deveu haver donar compte que aquets home (el Netol) ens a estafat, en fi que li podem aplicar lo que en Castellà es normal dir “Este hombre nos ha salido Rana”. No per això nosaltres tenim de simpatitzà mai de la vida amb cap partit de dretes, o sigui en els postfranquistes ni aigua.

El País Valencià que no s´explica

GUSTAU MUÑOZ

Des de les bombes en casa de Joan Fuster (1981) i el paquet bomba enviat a Manuel Sanchis Guarner (1978), i de fet encara abans, són desenes i desenes els atacs, agressions, atemptats i destrosses de tota mena de què ha estat víctima el moviment polític i cultural valencianista. Els assalts a llibreries començaren ja en el franquisme i posteriorment, en l´època de la transició, la violència de carrer i els atacs ultres contra les forces democràtiques emergents i personalitats de la cultura valenciana foren de gran entitat. La llista d´agressions, d´insults, de danys materials i morals és impressionant. Portem així molts anys, massa anys.

I tanmateix, resulta del tot sorprenent la impunitat amb què es produeixen les agressions, que constitueix un fet absolutament cridaner i inacceptable. Al País Valencià s´ha configurat un clima de terrorisme de baixa intensitat. Una part de la societat valenciana, la més compromesa amb un projecte nacional de recuperació del País, la seua llengua i la seua cultura, es troba sota amenaça permanent i sense defensa. Les institucions i les lleis no la protegeixen. En tot cas, no s´apliquen de manera eficaç. La Delegació del Govern, sense distinció de titular, deixa fer. La policia no investiga, no fa detencions, no du a terme accions preventives.

Hi ha a València grups organitzats ben coneguts que practiquen una mena de kale borroka intermitent que en altres llocs és públicament condemnada i perseguida, amb les raons de l´Estat de Dret. Els seus atacs a caixers automàtics o pintades agressives, per exemple, solen ser condemnats pels mitjans de comunicació, als telediaris, etc. Ací, en canvi, en raó de no se sap quina estranya deriva ideològica, els atacs contra el valencianisme, l´esquerra, el món progressista o determinades institucions i entitats culturals, no reben el més mínim correctiu. Si de cas, vagues condemnes rituals, i un tractament més bé anecdòtic, com de fets aïllats o escassament rellevants. Però algun dia caldrà valorar el paper que aquesta violència sostinguda ha tingut en la configuració del relat legitimador avui més en boga sobre la societat valenciana, del qual beu el partit que governa la Generalitat.

Fins quan haurem de tolerar fets com les agressions al Correllengua que tingueren lloc recentment a Gandia? Fins quan una agressió anunciada pels seus executants, que no se n´amaguen, serà tolerada per les autoritats policíaques, que haurien de vetllar pel legítim exercici dels drets dels ciutadans? Una manifestació pacífica i festiva, amb famílies senceres, fou interrompuda, i els assistents agredits. Una regidora resultà ferida i hagué de ser atesa a l´hospital, necessità tretze punts de sutura i quasi perd la visió d´un ull… Podia haver estat molt més greu, certament, podia haver-hi hagut més ferits, o alguna cosa pitjor, però ens preguntem si aquesta agressió a pacífics ciutadans que exercien els seus drets legítims de manifestació no és suficientment greu. Pel que va passar i també pel que té de simptomàtic.
Ahir va ser aquest fet concret, però al llarg dels anys s´han succeït les destrosses de locals, les pintades amenaçadores, els insults, les agressions. Demà, qui sap què pot passar? Un clima d´impunitat permès per les autoritats que deixen fer fa témer el pitjor. Un clima molt perillós, que ens retalla les llibertats efectives a uns, i dóna ales per a empreses de més volada, a uns altres… Haurà de morir algú perquè les autoritats, i la Delegació del Govern al capdavant, reaccionen? No té res a dir el senyor ministre de l´Interior, Pérez Rubalcaba? I el delegat del Govern, Ricardo Peralta? O és que contra el que representen els agredits hi ha coses tolerables i permeses? O som ciutadans de segona, minvats en els nostres drets? Són massa anys d´agressions impunes perquè amb quatre bones paraules, i que tot continue igual, puguem donar-nos per satisfets.

Des de Valencians pel Canvi pensem que cal condemnar enèrgicament les agressions però sobretot reclamem una resposta urgent de les institucions democràtiques que trenque d´una vegada per totes el clima d´impunitat en què es produeixen els atacs, els insults, les agressions i els atemptats feixistes contra el valencianisme.

*Consell Directiu de Valencians pel Canvi [Signen també Josep Lluís Barona, Josepa Cucó, Joan Francesc Mira, Rodolf Soler, Francesc de Paula Burguera, Rafa Xambó i Francesc Bayarri].
Josep Lluís Barona, Josepa Cucó, Joan Francesc Mira, Rodolf Soler, Francesc de Paula Burguera, Rafa Xambó i Francesc Bayarri