You are currently browsing the daily archive for Octubre 11th, 2008.
MAÑANA TENGO EL COÑAZO DEL DESFILE.
Al poco tiempo ha recibido una llamada telefonica y su semblante no era muy agradable.
Más tarde ha pedido disculpas telefonicamente a los representaes del ejercito alegando que hoy tenia la gripe.
Es de esperar que mañana le tiemble la mano en cuando tenga que saludar al Rey.
Seguro que no va a necesitar laxante durante semanas.
Es de esperar que Federico Jimenez Losantos le de un repaso a primera hora del lunes por medio de la COPE.
Un grup de 20 persones de moment, s’està encadenant a la Plaça Sant Jordi a Montjuïc per evitar l’acte feixista de demà en motiu del 12 d’octubre que tindrà lloc a la mateixa plaça.
Podeu seguir en directe el què està passant a http://barcelones.esquerra-independentista.org/
Concentració de suport ara mateix a la plaça Sant Jordi a Montjuïc. Ocupem la plaça, desallotgem el feixisme
Al llarg de la nostra història, les desigualtats socials han creat diferents formes d’organització per tal de combatre l’esclavisme, el feudalisme, els patrons i les oligarquies. Diferents expressions de poder que al llarg dels segles han evolucionat per tal de no canviar res, l’explotació de la humanitat per part de la pròpia humanitat.
Avui en dia, aquesta dicotomia de lluita social pren el nom de neofeixisme, l’eina mitjançant la qual el poder busca perpetuar-se alhora que aniquilar les diferents mostres de resistència.
El feixisme com a tal, nascut a Itàlia i popularitzat a l’Alemanya nazi, i sobreviscuda als nostres temps, potencia valors racials, físics i genètics per sobre d’intel•lectes i capacitats, esdevenint el diferent, -el jueu, el negre, el gitano, l’homosexual, el comunista- element social a combatre. Tenint com a finalitat última l’enfrontament social entre les classes populars més baixes per motius aliens a la lluita de classes, separant el benestar col•lectiu de la disjuntiva de la lluita de classes com a mitjà per aconseguir una societat justa i igualitària.
A 11 d’octubre de 2008, els Països Catalans som encara escenari d’episodis on el feixisme intenta per tots els mitjans eliminar la dissidència política a l’ordre establert, un feixisme que tanca diaris en nom de la llibertat d’expressió, que il•legalitza partits polítics en nom de la democràcia, i tolera empara i protegeix any darrera any actes i agressions feixistes als nostres carrers. L’informe Raxen advertia de les més de 600 agressions feixistes al País Valencià, i no serà fins que una altra Sònia, Guillem Agulló, o Roger sigui apunyalat pel feixistes que els mitjans de comunicació i de seguit policies i fiscals prenguin cap iniciativa. És dins d’aquesta lògica que la delegació del govern espanyol a Barcelona, dona permís als feixistes per manifestar-se públicament a la plaça Sant Jordi per homenatjar als feixistes que van alçar-se contra la república legitima, per aclamar la bandera rojaigualda de la imposició, per menystenir la nostra llengua, per negar la nostra identitat i pertinença a una nació, els Països Catalans. Aquí a la falda de Montjuïc, després d’anys de fer-ho al cor del barri de Sants, Mossos de la Generalitat i antiavalots municipals han vetllat per la tranquil•litat dels seus càntics i discursos apologistes. Una situació que a l’Alemanya o Itàlia contemporània, mai veuríem fer als deixebles de Hitler o Mussolini, és aquesta la seva particular manera d’entendre la llibertat d’expressió.
Ja fa més de 300 anys que al sud de les Alberes els Països Catalans restem sota ocupació militar, domini institucional, espoli econòmic i explotació social per part d’un estat que ens ocupa per la força de les armes de l’exèrcit borbó.
Fa 300 anys els qui varen donar la vida -lluitant amb les armes a les mans- per defensar la nació catalana són avui recordats com a màrtirs i persones dignes que van lluitar per no perdre la seva identitat i els seus drets sobre la terra. Avui els qui gosen esquinçar la bandera ocupant, despenjar-la d’un màstil o cremar una imatge monàrquica o plantar cara al feixisme és titllada de terrorista, i torbadora de la pau social.
Ara més que mai, la lluita contra el feixisme, esdevé una necessitat històrica que com a catalanes i catalans tenim si volem construir un futur de llibertat i justícia social, doncs és el feixisme un dels puntals de la dominació capitalista mundial, de l’ocupació imperialista espanyola i francesa i obstacle per a la construcció d’una societat igualitària en drets i oportunitats. La plaça de Sant Jordi ha de ser part de la nostra lluita, recordant que tant mateix com al 1707, a la guerra civil, i a la dècada dels ‘90, cap carrer cap plaça pot ser escenari d’actes i manifestacions feixistes.
Si l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament ho volen tolerar, seran ells els seus còmplices, l’esquerra independentista serà un cop més a l’altre costat de la barricada, Feixisme mai més!
Barcelona, Països Catalans
11 octubre 2008
http://barcelones.esquerra-independentista.org/
La matinada de l’11d’abril del 1993, era assassinat Guilem Agulló a la localitat de Montanejos, ala comarca de l’Alt Millars. Al Guillem el va matar Pedro Cuevas, qui va ser condemnat a catorze anys de presó (dels quals en complí quatre) per un assassinat que no van condemnar ni PP ni Unió Valenciana, i el silenci dels quals no els valgué la il·legalització…
A l’edició del dia 8 d’octubre del 2008, “El Punt” entrevista Vicent Vallés, un tarragoní de Torreforta líder d’Alianza Nacional, el partit que convoca la manifestació del 12 d’octubre a Tarragona i del qual són militants Vallés i Cuevas; el primer, cap de llista per Tarragona, el segon, cap de llista per Xiva (a la Foia de Bunyol) en diverses eleccions. El “senyor” Vallés banalitza la manifestació que el seu partit “legal” ha convocat, banalitza la seva suposada ideologia neonazi i banalitza l’assassinat de Guillem.
Anem a pams. Les manifestacions d’Alianza Nacional acostumen a ser un punt de reunió d’ultres, amb un servei d’ordre exemplar –és veritat- i amb unes vigíliesplenes d’agressions contra tothom qui no forma part de la “família ària espanyolista” (immigrats, pobres, gais, gent d’esquerres, indigents, etc.) enla millor línia de les ideologies que tenen i que el tarragoní banalitza. No obstant, Alianza Nacional és un partit agermanat amb l’organització neofeixista italiana La Fiamma Tricolore i en procés d’agermanament amb el NPD alemany, que acasa seva fan el mateix.
Vallés a l’entrevista es declara espanyolista i diu que el seu partit no farà unac elebració feixista. Feixistes no ho són, però neonazis, sí, tal com s’entén la paraula al 2008. A la seva pàgina web (http://www.freewebs.com/ancatalunya/)expliquen, amb tot luxe de detalls i amb fotografies incloses, almenys fins quee scric aquest article, l’homenatge a Rudolf Hess que van fer el 18 d’agost passat al seu local de Tarragona. Rudolf Hess era la mà dreta de Hitler, per aqui no ho sàpigui. Llegint la pàgina també em pregunto com pot ser que unsenyor tan civilitzat com el Vallés aquest escrigui en una crònica del 23 de juny del 2007 que per celebrar el solstici d’estiu van fer una excursió aTortosa en què “Al llegar a la cima del monte elegido, se plantó la sagrada Svástica franqueada por dos antorchas”. Si no són nazis, com a mínim,ho semblen, o no saben què vol dir l’esvàstica?
Pel que fa a Quillem Agulló, aquest nova morir com a conseqüència d’un acte d’autodefensa de Pedro Cuevas. A Guillem el mataren amb una navallada al cor després de rebre una pallissa d’un grup de feixistes. I els qui el mataren ho van fer perquè era valencià i volia la independència dels Països Catalans des de l’esquerra (al País Valencià, per a l’extrema dreta, aquest és un bon motiu per matar-te) i perquè era antiracista (i per a qui creu en les races, aquest és un altre bon motiu per acabar amb la seva vida). En el judici, fet a Castelló de la Plana l’any 1995, el jutge condemnà Cuevas i va absoldre la resta del grup. Pocs dies després, un dels acusats, Juan Manuel Sánchez, participà en una agressió amb navalla a València.
Banalitzadors de la seva violència contra tothom qui no és com ells, banalitzadors d’alguns dels assassinats col·lectius més grans del segle XX i del règim que els va provocarorganitzant constants xerrades d’historiadors revisionistes i banalitzadors del’assassinat d’un company, d’un germà, de Guillem.
Banalitzar el nazisme i la violència política que l’envolta ho poden fer els neonazis, però no ho podem fer les persones amb un mínim de sensibilitat. Ni banalitzar-lo ni callar davant d’ell. Perquè si callem avui que són pocs, el nostre silenci ens acusarà demà si arriben a ser més. I ja sabeu que en temps de crisi, els qui defensen “solucions finals” creixen com els rovellons després de la pluja. Que no sigui aquí a Tarragona.
Jordi Martí Font
Membre del Col·lectiu Catalunya de la CGT
Membre del Col·lectiu Catalunya de la CGT
Mentre alguns països un cop acabada la guerra dedicaren homenatge al últims patriotes que deixaren la vida lluitant en contra el feixisme , nosaltres els antifeixistes i antifranquistes encara tenim pendent de rendí homenatge als últims patriotes que foren abatuts en emboscadas per la guàrdia civil, i el Requetè, Que reposin en Pau els patriotes Quico Sabater, Josep Mª Facerias i Marcel·li Masana.
El diari La Vanguardia avança avui que El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut. És una immoralitat que l’actual Tribunal Constitucional, en l’etapa de major desprestigi de la seva història, sigui el botxí del text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. Al marge que aquest text patís ja una bona ribotada en relació amb l’Estatut aprovat ara fa tres anys pel Parlament de Catalunya, el famós del 30-S. Ni la llengua ni el finançament ni la bilateralitat, i això de “nació” absolutament aigualit i supeditat a una sobirania major que és la d’un Estat que la té plena, la sobirania. No hi ha res a fer, i punt. Més retallades sobre el paper i la literalitat estatutària que s’afegeixen a una sistemàtica maquinària d’incompliments respecte els autogoverns en general (comunitats, municipis…), i contra el català en particular. La tècnica, en aquest cas la jurídica, al servei d’una causa política, en aquest cas la centralista. CDC i ERC ja han reaccionat. ¿Hi ha pla B o tot dependrà (novament) de la improvisació i dels interessos partidistes a curt termini? Si el Constitucional tira pel dret i els partits catalans no saben estar a l’alçada de les circumstàncies, que ningú no se sorprengui d’una desmobilització definitiva o d’una reacció imprevisible. Quan es duen les coses al límit, passa el que passa.Saül Gordillo
Per Xavier Mir
| El Cercle d’Estudis Sobiranistes publica, de la mà del blocaire de MésVilaweb Marc Belzunces, un estudi rigorós, professional i detallat sobre el suport de l’independentisme. L’oposició no passa del 45 %. I això vol dir que si el 20 % d’indecisos s’afegís al 35 % de partidaris, ja tenim la majoria social. Vergonya per als mitjans que no publiquen aquesta informació. Vergonya per als qui miren a una altra banda i procuren miserablement allargar la situació i bloquejar l’accés a la democràcia. Vergonya per als qui continuen pretenent que l’opció d’un estat propi no és ni plantejable. Però el temps els jutjarà de manera implacable pel paperot que estan fent.El dependentisme està a les últimes. Entre altres coses, l’estudi demostra que la gent que llegeix més premsa i per tant està més informada és més partidària de la independència; que la gent que té més estudis i per tant més capacitat de discerniment i anàlisi és més partidària de la independència. Perquè ningú no em pugui dir sectari m’apresso a desmentir que tots els dependentistes siguin ignorants i desinformats. No és cert. Però sí que és cert que existeix aquesta massa i que el dependentisme se n’aprofita. Mireu qui dóna la notícia i qui no la dóna. Mireu quins polítics blocaires en parlen i quins no.A l’Estat espanyol se li acaben els recursos per mantenir la població sota la ignorància. Com més soroll fem i més informació generem, més difícil resulta per a alguns mitjans continuar tapant el debat. Com més els posem en evidència, més reaccionària es torna la seva actitud. Com aquells alcaldes que decideixen no fer cas dels acords de govern i dels plenaris que els insten a penjar l’estelada per la Diada. Ben retratats, han quedat! Però la posició dependentista ja és descarada. El PSC-PSOE és a punt de llençar la tovallola i deixar de dissimular la seva sintonia amb el PP (el qual ens volien vendre com el gran enemic) en aquesta matèria. L’Estat s’enroca i no deixa més opció que la desobediència. Ells tenen els seus recursos i els ciutadans tenim els nostres.
Aviat s’acabarà el culebrot del finançament. Després, un dia o altre, tindrem l’esperada sentència del TC que ens confirmarà el final de moltes coses. Però avui ja sabem que quan tot això hagi passat hi haurà obert un altre front llargament esperat: el de la internacionalització de la nostra denúncia contra un Estat espanyol que no ens reconeix el dret d’autodeterminació. Ens plantarem a Brussel·les i farem que Europa i la comunitat internacional girin els ulls cap a aquest estat amb tants punts negres en la seva democràcia. El Bloc Gran va acollir-ne la llavor i una colla de gent ho està gestionant. El Facebook i el mateix Bloc Gran estan servint com a espai per a la pluja d’idees i les adhesions. Al moment de publicar aquest apunt, a la mitjanit de dimecres a dijous, ja hem superat el miler de persones. Amics i amigues, no tingueu cap dubte que la nostra generació serà la que finalment, recollint el testimoni d’una llarga llista de persones que ho han patit i que hi han deixat la pell al llarg de la història, aconseguirà que una part de la nació recuperi la sobirania. Quan arribi el moment, no ens oblidem de tots ells. Només ens cal una torrentada d’il·lusió que arrossegui els partits a treballar junts per la independència; una torrentada que s’encomani als qui encara estan indecisos; una torrentada que ajudi els independentistes castellanoparlants a desacomplexar-se. Ha arribat l’hora d’aquesta torrentada. Som-hi! |
Amb la promesa de l’Espanya plural, els catalans encetàrem un procés de reformulació que conduí a la redacció i aprovació, per part del Parlament de Catalunya (recordem, 120 vots a favor i 15 en contra) d’un nou Estatut de Catalunya. Tot i que després passés per nombroses retallades i ribotades (o “cepilladas” segons l’Alfonso Guerra) al Congrés dels Diputats (la nació, per exemple, tan sols aparegué al seu preàmbul, fet que li treu tota la seva força jurídica) va ser aprovat en referèndum per 1.899.897 vots a favor i 533.742 en contra, dels 5.310.103 catalans que vam ser cridats a les urnes. Davant la més que previsible sentència del Tribunal Constitucional de España (sic) que, tal i com apunten ja alguns mitjans, acabarà en una seriosa retallada en temes clau, com la llengua i el finançament, cal que encetem un seriós procés de reflexió. Primer de tot caldria valorar quina legitimitat ètica i moral tenen els dotze membres del l’alt tribunal, altament polititzat, per esmenar allò que va ser aprovat per una àmplia majoria del poble de Catalunya. En qualsevol cas, es posa de manifest que ni els promotors dels diferents recursos ni l’advocat de l’Estat (aconsellant una lectura i interpretació restrictiva del mateix) no tenen intenció de deixar l’Estatut sense gaires modificacions en el seu esperit inicial. Pel que respecta a llengua catalana, pilar bàsic de la nostra cultura i societat, la sentència contrària comportaria l’accentuació de la diglòssia i menysteniment existent, sobretot en àmbits com la justícia, ja què, per exemple, els jutges no tindran el deure de conèixer el català, fet que podria provocar haver d’expressar-se en espanyol o tenir un traductor pels magistrats. Serem estranys en la nostra pròpia terra. D’altra banda, en el finançament se’ns deixarà sense la possibilitat de la negociació bilateral, cenyint-se aquesta al Consejo de Política Fiscal y Financiera. Quan sentim dels representants d’altres comunitats autònomes de règim comú improperis varis contra la nostra insolidaritat, o comparem els serveis que allà s’ofereixen als ciutadans i els minsos que aquí percebem no crec que l’acord multilateral arribi a ser-nos gaire beneficiós. És per això que els catalans (ja sigui els de deu o més generacions, els arribats de la immigració de la postguerra, els fills d’aquests -entre els quals m’incloc- o la nova immigració) estem pagant una hipoteca a un altíssim interès (un 8′69% del PIB segons les seves pròpies balances fiscals) per quelcom que mai podrem considerar com nostre. La mateixa Constitució Espanyola proclama la voluntat de “Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just” i “Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions” però és evident que ni això respecten. Amb una sentència contrària a l’Estatut se’ns converteix en reclusos d’una presó d’on no se’ns deixa sortir, sense veu, sense vot, sense recursos. És per tot això que l’única via possible és trencar la baralla, sense escarafalls, sense arengues, sense ressentiments, conscients que no serem ni millors ni pitjors del que ara som. Simplement serem allò que vulguem ser. El proper 9 de març de 2009 hi ha convocada una manifestació que pretén portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar el dret a l’autodeterminació, perquè és a Europa on hem de demanar poder sortir d’aquesta presó de pobles en que s’ha convertit Espanya. David Sanchez |
El 9 d’agost ja és una data històrica més a afegir al secular memorial de greuges d’un país que col·lecciona derrotes com les formigues col·leccionen fulles fresques. Potser sembli una contradicció, atès que les formigues viuen dels fongs que les fulles produeixen, mentre que la derrota sembla més un verí que no pas un aliment. Però no, no és una contradicció. La prova és que fa tres segles que vivim immersos en un plany permanent sense mostrar la més mínima voluntat de capgirar-lo i, malgrat això, encara som vius; la qual cosa ens converteix, per dret científic, en la constatació empírica del poder nutritiu de la derrota. Som com la mare de l’Estevet, de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, que es passava la vida sospirant i dient: “Estic tan acostumada a trobar-me malament, que si un dia em trobés bé crec que em moriria”. Només una personalitat així, capaç d’experimentar un plaer morbós amb el patiment, pot trobar una font d’alimentació tan singular.
.
És cert que Espanya no ha complert la llei que l’obligava a concretar el finançament i constituir el consorci tributari que marca l’Estatut. Però, per què l’hauria de complir si la llei és ella i qui fa la llei fa la trampa? On és la notícia? La notícia és que després de tres segles de menyspreu sistemàtic i d’engany rere engany encara hi hagi una classe política catalana capaç de creure que Espanya ha canviat. No és possible tanta ingenuïtat, no és possible tanta bona fe després dels incompliments reiterats de tres-cents anys. Espanya va conquerir Catalunya perquè necessitava diners i va decidir que era molt més fàcil agafar els dels catalans que mirar de guanyar-los per ella mateixa. Així de senzill. I mai no ho ha deixat de fer. ¿Algú ha oblidat que els decrets de Nova Planta del 1716 no han estat mai derogats? Mai.
.
No és estrany, per tant, que hi hagi coincidències entre Espanya i Catalunya a l’hora de valorar l’incompliment de la llei amb relació a la data del 9 d’agost. Segons la vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, “el 9 d’agost no és més que una data”, i segons el conseller d’Indústria, Josep Huguet, l’incompliment del termini del 9 d’agost és “secundari”. Tanta compenetració mereix un casament de primera. Tanmateix, l’asfíxia catalana persisteix perquè hi ha un petit detall que els polítics catalans ometen: l’Estatut, certament, parla del 9 d’agost, però cedeix a Espanya la decisió final. És a dir, que no hi haurà sobirania fiscal, ni Agència Tributària pròpia, ni concert econòmic, ni res de res, perquè estem parlant d’un dels fraus més espectaculars que s’han fet mai a la societat catalana. Josep Benet ho expressava així: “No ens enganyem, l’ofensiva actual té un objectiu clar: aprofitar la globalització per anihilar la nació catalana en un termini relativament breu”.
.
Tanmateix, el problema més greu no és Espanya sinó el baix nivell d’autoestima que ens caracteritza. Que els polítics catalans hagin de recórrer a convocar una manifestació l’Onze de Setembre per fer pessigolles a Madrid ja ens diu fins a quin punt és escandalosa la seva feblesa. La veritat, però, és que van negociar cadascun pel seu costat i malament i ara no disposen d’un pla B per contrarestar el menyspreu espanyol. Per això, quan arribi el moment, no trigaran a dir-nos que el finançament que han esgarrapat “no satisfà les aspiracions de Catalunya, però és millor que l’anterior”. Ni més ni menys que la mateixa frase buida que repeteix el Comitè Olímpic Internacional cada quatre anys: “Aquests són els millors Jocs de la història”. I mentrestant, van passant els anys, l’espoli persisteix i la mare de l’Estevet continua sospirant.
.
Pues a lo largo de mi vida aún no me han podido demostrar estos Sres que se dedican a desarrollar empresas, de poner a flote empresas deficitarias, de reajustes de puestos de trabajo, de ahorrar gastos despidiendo personal, modernizar la empresa en todos los aspectos, o sea de poner secretarías guapísimas y colgar algún cuadro de algún pintor famoso, destinar un gran espacio para instalar un gran despacho a fin de impresionar al posible visitante incauto, en fin que estos que se dicen economistas y según ellos son especialistas en económicas y que se dedican a salvar empresas en estos momentos de crisis, pues no me convencen, o sea, que muchos títulos de económicas, master, doctorados, mucho presumir de haber cursado sus estudios a ESADE, i el resultado una llufa,
O sea que nada a ver en económicas, ya que cuando los abuelos de estos economistas sin haber pisado en su vida ni un simple instituto ni universidad nos demostraron que simplemente con un papel y un lápiz levantaron grandes empresas y alguno un gran imperio y que por desgracia sus descendientes con muchos estudios y títulos de economistas con master y doctororados las mandaron al carajo en cuatro días, creo según tengo entendido que ni Rochil ni Onasis pisaron en su vida una universidad ni tuvieron titulo alguno y esto no les impidió llegar a ser los hombres más ricos del mundo.
Comentaris Recents