CARLES BONAVENTURA

Sabem pels globus sonda que interessadament han aparegut aquests dies a la premsa que la retallada definitiva del Tribunal Constitucional contra l’Estatut –que el convertirà en un text encara més inútil del que ja és a hores d’ara– afectarà dos dels pilars bàsics del nostre país: la llengua i el finançament. Cap novetat, fa segles que Espanya dirigeix els seus projectils anticatalans contra aquests dos objectius: la llengua, element fonamental, base de la nostra identitat, que demostra per si mateix que Catalunya i Espanya són dues realitats nacionals diferenciades, i els diners; és a dir, contra la capacitat dels catalans de crear riquesa a partir del nostre treball, cosa que a Espanya, país de rendistes, funcionaris i col·locats a l’administració, mai no han sabut fer. O sigui, a veure si m’explico, de riquesa sí que en tenen, però no a partir del “seu” treball sinó mercès al treball dels “altres”, que ells parasiten i espolien gràcies a les seves armes i a les seves lleis. És a dir, com ells ja han dit abans que jo: “Por justo derecho de conquista.”

Si a algú li interessa la meva modesta opinió, el que passi amb l’Estatut m’és del tot igual. Tant de bo l’acabin de destrossar del tot i això serveixi com a exemple, a aquells il·lusos que encara creuen que el futur de Catalunya es troba dins Espanya, que el camí de l’autonomisme tan sols porta al precipici, a l’assimilació, a la provincianització… a la desaparició de Catalunya com a nació. Però és que la imminent i previsible decisió del TC espanyol no afectarà tan sols l’Estatut, sinó que serà un atac acarnissat a la simple existència de Catalunya. L’Estat (PSOE PP) vol aprofitar la decisió del TC per liquidar tota expectativa d’emancipació, d’augment de l’autogovern o d’assoliment de noves cotes de sobirancia per als catalans. Ens volen demostrar que som una simple autonomia de règim comú i que continuarem sent-ho sempre, que ja podem anar dient, que no hi haurà res a fer. O sigui, ni vint anys ni trenta, estem condemnats a cadena perpètua espanyola.

Senyores i senyors, la situació és greu. Que un tribunal, tingui més poder que allò que vota el poble per sufragi universal, lliure i directe no té parangó enlloc del món, però a l’Estat espanyol és del tot normal, com il·legalitzar partits, clausurar diaris,tancar a la presó ciutadans per simple fet d’haver convocat una manifestació o haver participat en una roda de premsa o portar el president d’una nació davant dels tribunals pel “greu delicte” de cercar la pau. És el mateix Estat que després autoritza manifestacions d’ultradretans i neofranquistes i que envia les forces de seguretat (i fa fer la feina bruta a la Generalitat) a reprimir els que s’hi oposen; el mateix Estat que sempre troba excuses per no anul·lar el judici i l’execució sumària contra Lluís Companys, no pas un simple ciutadà català, sinó el president de la nostra nació; el mateix Estat que ens nega drets fonamentals com a país, com el dret a decidir.

No sé quan tindrem la sentència del TC contra l’Estatut; desitjo que no allarguin gaire més l’agonia. Ara bé, espero que aquest any, per la diada constitucional del 6 de desembre cap polític català, cap institució catalana no tingui la poca vergonya i la indecència d’organitzar recepcions, celebracions i brindis (amb vino español i cava catalán) per commemorar una efemèride que, com es torna a demostrar ara, tan sols ha significat per a Catalunya la pervivència del model d’estat franquista i la negació dels nostres drets com a poble. Ben al contrari, esperò que la ciutadania catalana, la societat civil i política, sigui capaç d’organitzar a l’entorn del 6-D un seguit de mobilitzacions i d’actes de protesta que demostrin ben clarament a Espanya que Catalunya no es rendeix i que si la via autonomista ja fa temps que està tancada, la via de la sobirania resta del tot oberta, com el Partit Republicà Català va demostrar dissabte passat 11 d’octubre en l’acte que va organitzar a Arenys de Munt (amb la participació dels historiadors Josep Sort i Agustí Barrera, i amb represenants de la Plataforma pel Dret de Decidir, Catalunya Acció, Unitat Nacional Catalana i la CUP d’Arenys de Munt) i que va omplir de gom a gom la sala d’actes de Can Borrell. En aquest acte emotiu i patriòtic es van dir moltes coses interessants, però jo, amb el seu permís, destacaria una frase de Salvador Espot, que haurem de començar a aplicar a partir d’ara: “Qui no treballa a favor de la independència de Catalunya treballa contra Catalunya.”