You are currently browsing the daily archive for Octubre 22nd, 2008.
LA PLATAFORMA PER L’ENSENYAMENT PÚBLIC ARREPLEGA LA IMMENSA MAJORIA DE SINDICATS I ASSOCIACIONS DE PARES DEL PAÍS VALENCIÀ, I HAN EMÉS AQUEST MANIFEST DEMANANT LA DIMISSIÓ DEL CONSELLER FONT DE MORA.:
ELS REPTES DE LA PLATAFORMA EN DEFENSA DE L’ ENSENYAMENT PÚBLIC
Tots els estudis i paràmetres a partir dels quals s’analitza la realitat del sistema educatiu valencià
posen de manifest que aquest és molt defectuós, es a dir, tenim un molt mal sistema educatiu: pateix
greus problemes estructurals i es funcionalment ineficient.
Problemes estructurals:
Ens hi falta una xarxa pública de centres escolars que atenga la població infantil de cero a tres anys
(0-3 anys), es a dir, no hi ha xarxa escolar.
No tenim especialistes suficients en llengües estrangeres que faça possible el aprenentatge primerenc
de eixes llengües.
La actual xarxa de centres (Mapa Escolar de 1979) no suporta la tensió derivada d’un increment
significatiu de la matrícula que se intenta compensar amb una mala solució com són els barracons
provisionals que impedeixen, entre altres coses, la existència d’espais per a l’esplai de l’alumnat que
possibilite les seus relacions interpersonals.
Les plantilles de professorat no són estables, això provoca una rotació anual de personal que en res
afavoreix la bona pràctica docent i a més no existeixen plantilles de personal administratiu en
primària, ni tampoc són adequades les d’educadors i fisioterapeutes.
Les places docents de secundària i de formació professional no estan catalogades com a places en
valencià, i això provoca que no siga possible una ordenada programació de línees escolars en valencià.
Un procés de matriculació de l’alumnat que perme t que els centres, sobre tot els privats concertat s,
puguen triar al seu alumnat i que provoca que no existeixi una matrícula equilibrada d’alumnes amb
necessitats en tots els centres sostinguts amb fons públics.
Problemes funcionals:
Els nostres alumnes, xiquets i xiquetes, finalitzen l’ensenyament primari sense competències bàsiques
en una llengua estrangera en la que puguen estudiar, almenys, alguna assignatura o matèria
completament en la llengua estrangera escollida.
No tenen un domini satisfactori en l’ús de les llengües pròpies i oficials de la nostra comunitat.
El 21% de l’alumnat desapare ix del sistema entre els 15 i els 16 anys, sols el 69% aconsegueix el títol
de Graduat en Educació Secundària, lo que vol dir que un 31% no pot realitzar cap estudi
postobligatori.
Dels que estan en edats compreses entre 16 i 21 anys, el 45% dels nostres joves, xiques i xic s, no
estan escolaritzats en centres d’estudis de batxillerat o formació professional.
Existeix un aparell burocràtic sectari i creat des d’una voluntat partidista amb la intenció de que
intervinga en el sistema en funció dels interessos polítics del partit que fins ara els ha designat,
primer, discrecionalment i després facilitant el seu accés al cos mitjançant oposicions ad hoc,
intervencions que ja hem patit en els processos de selecció de les direccions dels centres docents i en
la pressió sobre el professorat que imparteix Educació per a la Ciutadania per a que aquest s’ajuste a
una ordre il·legal.
Absència, en la direcció de la Conselleria, d’una política de formació del professorat que puga satisfer
les necessitats que tenen tots els professors i professores de conèixer i saber actuar per a que
l’alumnat domine les competències bàsiques, alhora que el professorat de secundària siga competent
en la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana
EXIGIM
La immediata constitució d’una xarxa pública de 0-3 anys que siga columna vertebral del país i que en
el curs 2009-2010 atenga a tot l’alumnat.
Creació de 300 places de llengua estrangera que garanteixi que al inici del curs 2009-2010 eixa
llengua se ensenya amb eficàcia en totes les unitats de quatre i cinc anys.
Començament i finalització en el 2009 d’una negociació amb els agents socials i escolars d’un nou
mapa escolar que done resposta a les noves necessitats d’escolarització.
Les plantilles reals i necessàries de tots els centres públic s han d’adequar-se a les necessitat s actuals
(al haver-se quedat desfasada la existent, que s’arrossega des de 1997) i eixos centres han d’estar
constituïts en la seua totalitat per personal docent amb destí definitiu en el centre.
La catalogació lingüística immediata dels llocs de treball de secundària, prèvia negociació en els àmbits
que corresponga.
La efectiva matriculació equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials en tots els
centres sostinguts amb fons públics, modificant el Decret per el que se regula el procés de
matriculació i creant les comissions estables de matriculació de districte o localitat .
Adoptar quantes mesures se consideren necessàries per a que l’alumnat, quan acabe l’ensenyament
primari, tinga les competències bàsiques per a expressar-se correctament en les dues llengües oficials
i per a comunicar-se en una llengua estrangera.
Disseny, execució i avaluació de l’eficàcia de tots els programes que siguen necessaris per a
compensar les deficiències de l’alumnat amb la finalitat de que no abandonen el sistema educatiu
durant les etapes obligatòries i obtinguen el títol de Graduat. Serveixi d’exemple els programes de
compensatòria: centres que any rere any demanen programes de compensatòria i ni son places
estables ni tenen professorat estable adscrit a elles.
Adopció de mesures motivadores per a que l’alumnat amb titulació de Graduat en Educació Secundària
continue realitzant estudis postobligatoris, sobretot, aquells de Formació Professional de Grau Mitjà i
Superior necessaris per a que siga factible un desenvolupament econòmic i social sostenible del nostre
país.
Que siguen cessades totes aquelles persones que estan desenvolupant amb caràcter temporal funcions
d’inspecció per designació directa dels responsables polítics de la Conselleria d’Educació i se convoqui
un procés selectiu amb el més escrupolós respecte als principis de publicitat, igualtat, mèrit i capacitat.
La màxima neutralitat de l’administració i el fi d’actuacions partidistes encaminades a controlar les
juntes directives dels centres escolars.
Retirada de l’Ordre d’Educació per a la Ciutadania i paralització de qualsevol procés administratiu
iniciat contra el professorat o juntes directives.
Beques de transport i menjador escolar per al alumnat d’educació infantil, de batxillerat i de formació
professional i gratuïtat en tot el procés escolar.
Totes estes deficiències i reivindicacions son l’efecte de la política que està portant a terme el Govern
del Partit Popular, presidit per Francisco Camps: falta de inversions en l’escola pública i ús de
l’educació com a element de confrontació política amb el govern central sense importar-los gens ni
miqueta els interessos de l’alumnat valencià, i per això demanem la seua dimissió.
Informa: LA SARGANTANA ELECTÒNICA
La campanya desfermada per El Periódico contra l’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs celebrat el passat 13 d’octubre al Palau de la Música Catalana és tan grotesca que provoca hilaritat. Té gràcia que un diari que és el full parroquial del Partit Socialista, amb un tractament de la informació escandalosament tendenciós a favor de les tesis d’aquesta força política, gosi donar lliçons sobre “la veritat”. És clar que, tractant-se d’un diari amb redacció virtual al carrer de Nicaragua de Barcelona, i vista la croada que porta a terme per convertir la llengua catalana en un patuès, ja es veu que el sentit del ridícul no és precisament el seu fort. Pobres dependentistes, no s’expliquen que tenint sota control del PSC-PSOE gairebé la totalitat dels mitjans audiovisuals de Catalunya -exactament com en les dictadures-, i practicant la rentada de cervell espanyolista que practiquen, l’independentisme no pari de créixer. Es comprèn, per tant, el seu neguit per l’acte del Palau. És la marca sibil·lina de la casa: desacreditar tot allò que té a veure amb la consciència nacional de Catalunya i intentar reduir Xirinacs a la categoria d’antifranquista amb l’objectiu d’embrutir l’èxit espectacular del seu homenatge.
Per això, com que la radicalitat democràtica del catalanisme desacomplexat espanta força els dependentistes, des d’El Periódico han aparegut articles signats per paladins del nacionalisme espanyol amb rostre federalista, com ara Andreu Mayayo o Toni Bolaño, que han titllat l’acte esmentat de “manipulació històrica” i han atacat directament la realització de Joel Joan. D’entrada, caldria demanar-los -a ells i a El Periódico- que deixin de desqualificar Joel Joan per mitjà de la mentida, ja que el guió i l’elaboració de continguts no van ser responsabilitat seva, sinó d’Àlex Fenoll, amb el vist-i-plau de la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs, i recordar-los també l’escandalós grau de manipulació a què va arribar l’espanyolisme d’esquerres disfressat de comunisme i de catalanisme el 1976 per tal de monopolitzar aquella famosa manifestació. Això, l’independentisme no ho ha oblidat. Tanmateix, cal afegir-hi una altra cosa força esborronadora: veure com un personatge tan sinistre com Toni Bolaño, que ha exercit el càrrec de director de comunicació de Presidència de la Generalitat com un tafur del Far West, gosa parlar de manipulació. Ell, un individu que ha arribat a l’extrem d’amenaçar periodistes desafectes al Partit Socialista tot dient-los “estás muerto” i que és el paradigma del que no ha de ser mai un periodista, ara, des de les pàgines de l’òrgan de propaganda d’aquest partit, es dedica a impartir lliçons sobre la veritat. Una paraula noble, aquesta, que en els seus llavis es deforma com ho fan els rostres en els miralls del Tibidabo.
Quedi clar, doncs, que l’acte del 13 d’octubre al Palau no va manipular cap veritat per la senzilla raó que no en tenia cap necessitat. La intenció no era pas fer una recreació històrica de res, sinó mostrar una versió actualitzada de la manifestació del 1976 per demostrar que molts dels antifranquistes que aquell dia cridaven “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!” eren els mateixos que avui, des del poder, clausuren diaris, il·legalitzen partits, impedeixen el desenvolupament de l’Estatut aprovat el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya i promulguen lleis netament feixistes com la llei antiterrorista i la llei de partits polítics. Són exactament els mateixos. Per això, en la representació del Palau, els manifestants cridaven “Poble català, comença a caminar!” i duien les estelades que l’any 1976 van ser reprimides, perquè, per sort, els temps han canviat i el lema cridat trenta-dos anys enrere, pidolant l’Estatut, sona infantil, pusil·lànime i claudicant a oïdes del catalanisme nacionalment desacomplexat. A la Catalunya d’avui, d’acord amb un estudi recent de la UOC, el nombre de persones que votarien favorablement en un referèndum per la independència no para de créixer i se situa entre un 52% i un 62%. Això és el que no suporten Mayayo i Bolaño, en particular, i El Periódico i els seus acòlits, en general, la ridiculització del regionalisme català. La ridiculització despiatadament contemporània d’allò que són: galdosos dependentistes.
Víctor Alexandre
Es una desgracia que cada dia vagin augmentant els afectats del sistema nerviós, cosa preocupant per tots, ja que no solament o sofreix l´ afectat, dons es una malaltia que pot afectar als que rodegen al afectat ja que es contagiosa, demostrat està que dones y homes que tota la vida han demostrat ser tranqui-les i reposades de repent per culpa de tenir un familiar afectat de depressió nerviosa acaben sen afectats de la mateixa malaltia. Dins aquet sac podem posar-hi una gran numero de professors, funcionaris, administratius jubilats i tota classe de empleats de qualsevol activitat. Aquí mateix i dins aquet i altres blogs podem observar que tenim a vegades intervencions de algun de aquets afectats, o sigui uns per no esta d’acord amb lo que llegeixen i altres per costum, o sigui encara que no tingui cap motiu, aquets son els que coneixem per esperit de contradicció, el remei que se els hi recomana es que ja no llegeixen res que no sigui del seu gust, lo mateix amb els programes televisius, ja que si no li agrada la programació de un canal que canvi a un altre canal i sobretot que s’estimi a si mateix i que no deixi el tractament fins que el metge li doni l’alta.
Deu ens salvi de que a un afectat d’aquets li donessin permís d’armes.
Degut a diverses circumstancies hi tingut una vida plena de oportunitats, entre elles bones i altres no tan bones, una de les penúltimes fou al establir-me a La Molina durant 20 anys con arrendatari de un hostal per desprès independitzar-me per el meu compte, pro sempre amb la hostaleria,. Pot ser que algú dels que me llegeixen podrien haver ser clients meus. El cas d’avui es el meu desig assabentar-los de que La Molina actual res a veure amb la del anys 70, ja que en aquells temps l’esport del esqui encara estava considerat com un esport de rics, ja que un equip d’esquiador valia bastant, cosa que la gent de classe modesta s n’abstenien, tampoc la joventut desponia de medis automobilístics per desplaçar-se com ara els temps actuals, o sigui que el tren era el medi mes recomanat, ja que a la mateixa estació de tren ja i havia una cadireta per pujar a les pistes d’esquí, o sigui el punt mes freqüentant era la Pista llarga, i de allí i havia altres remuntadors y cadiretes per pujar al niu de l’àguila o a Costa Rasa. El cas que en aquells temps ja existia canvi- climàtic, ja que i havia anys que casi no veiem la neu, cosa q´ ens repercutia la falta d’ingressos i a forçar a mes d’un al punt de tenir de tanca portes, i esperà un altre any, o sigui lo mateix que els pagesos quan tenen un mal any de collita, en quan l’estació d’esquí se salvar de tancar gracies a que els ferrocarrils de la Generalitat o compraren y administren com actualment segueixen fen com a la Vall de Núria, el cas es que aquets càrrecs de director d’estació depenent de la Generalitat i nombra a un responsable de director i que aquet casi no a vist la neu en sa vida, recordo que un dels primers directors venia procedent de Autopistes o sigui que allí ocupava un càrrec, desprès vareig anant coneixent altres directors que se substituïen cada cop que el càrrec de Ferrocarrils de la generalitat responsable li semblava oportú, desprès enviaren un nou director procedent de Macosa que havia set un representant sindical socialista, a tots ells se els i ensenyà con es posaven els esquis, desprès nombraren de director a un que era un altre recomanat de un al càrrec polític i així anava funcionant la estació d’esquí de la Molina. Ignoro quin nou director o directors hauran passat durant els últims 18 anys.
Comentaris Recents