You are currently browsing the daily archive for Octubre 24th, 2008.
chulo, la.
Ya en los tiempos que las ranas llevaban sable ya existían los “chulos,” palabra definida en el diccionario de la Real Academia Española, y que nos confirma:
chulo, la.
(Del mozár. šúlo, y este del lat. sciŏlus, enteradillo).
1. adj. Que habla y obra con chulería. U. t. c. s.
2. adj. chulesco.
3. adj. Lindo, bonito, gracioso.
4. adj. Guat., Hond., Méx. y P. Rico. guapo (‖ bien parecido).
5. m Individuo de las clases populares de Madrid, que se distinguía por cierta afectación y guapeza en el traje y en el modo de conducirse.
6. m Hombre que ayuda en el matadero al encierro de las reses mayores.
7. m Hombre que en las fiestas de toros asiste a los lidiadores y les da garrochones, banderillas, etc..
8. m rufián (‖ hombre que trafica con mujeres públicas)..
9. m Col. zopilote..
Una vez leídas las definiciones me referiré al 1, o sea que habla y obra con chulería, o sea que en todos los ámbitos de nuestra sociedad encontramos siempre un “chulo”, tenemos chulos políticos, hay chulos que son castizos y tienen gracia, hasta en las ordenes religiosas también hay chulos , o sea cargos eclesiásticos que chulean gracias a tener un cargo que les ha otorgado el Papa, asimismo encontramos chulos en los transportes públicos, o sea los que te impiden que puedas salir o entrar del vagón, hay chulos que se sirven de su fortaleza física para amedrentarte, hay militares chulisimos entre ellos destacan los suboficiales, en fin que hay una gran diversidad de chulos, pero el que más me quedo grabado en mi memoria es el chulo de barrio, ya que tuve ocasión de ver como una simple vendedora lo fulminó para siempre , o sea era un guardia municipal de los tiempos de posguerra y su labor consistía en detener y incautarse de los productos que vendían los/as vendedoras/es ambulantes junto al mercado, también no quiero pasarme por alto los chulos motorizados ya que estos es una nueva especie que hace 40 años aún no existían, o sea estos hacen gala actualmente de su habilidad en dominar una moto, saben correr haciendo eses, dando saltitos, o haciendo el caballito y adelantarte en cualquier lugar, tienen predilección de situarse delante los coches en cuando el semáforo esta rojo, ya que son los primeros en acelerar antes de que el semáforo este en verde, lo apasionante es cuando pueden alcanzar velocidades superiores a los 200 Km H.en carreteras, muchos de estos terminan en silla de ruedas o en la sala del forense para que le practiquen una autopsia, Bueno a lo 1º, resulta que este chulo de barrio al cual me refiero era un simple municipal con gorra, era el terror de las vendedoras, entre ellas había una madre de familia numerosa que sus hijos de corta edad le ayudaban en cargar las cajas de fruta, y en llevarlas a domicilio de las clientes, un buen día o mal día este municipal no dio tiempo a que lesta vendedora se pudiese dar a la fuga, pero dicha vendedora harta ya de tanta persecución que era objeto a diario por parte de este chulo, agarró una caja llena de tomates y se la encasto a la cabeza del municipal, cosa que a partir de aquel día ya no apareció nunca más el municipal chulo que fue el terror del mercado durante años, corrió la voz que estaba en silla de ruedas y sin razonar, eh ahí que el chulo del barrio que todos le temían, que una simple vendedora con una caja de tomates fue suficiente para poner fin al chulo del barrio.
Per Jaume Pros.
Sempre he cregut que quan una persona diu que no és ni de dretes ni d’esquerres, acaba sent, inequívocament, de dretes.
Una cosa similar passa amb la gent que es declara no nacionalista. Quan algú insisteix massa en declarar-se no nacionalista, és quan aleshores tinc clar que ens trobem davant d’un nacionalista recalcitrant.
Segons la meva opinió, tots els ciutadans i ciutadanes que viuen en una societat civilitzada són nacionalistes. Alguns ho reconeixen i així es declaren, d’altres ho són sense saber-ho, i també n’hi ha dels que ho són, ho saben, però ho neguen per motius diversos.
L’home és un animal social. Ho ha sigut sempre. I, com a tal, necessita l’aixopluc de la seva societat. Així, la família esdevé un àmbit insubstituïble de convivència. El barri, el poble i la ciutat, són associacions d’individus i famílies que conviuen compartint un mateix espai que els hi permet una millor organització, establint vincles d’interdependència.
La nació, aleshores, seria l’ens superior que uneix les persones mitjançant uns vincles lingüístics, històrics, culturals i socials. Així, tothom pertany a una nació, segons la concepció de nació que tenim assumida des de finals del segle XVIII i començaments del XIX.
Certament, aquesta seria una idea de nació bàsicament cultural. Una mica abans, amb el tractat de Westfàlia (1630) que posava fi a la Guerra dels 30 anys (tot i que l’impuls fort va arribar amb la Revolució Francesa de 1789), s’establien les bases de la idea de nació-estat. En aquest cas, deixem de banda la idea intangible merament de la nació cultural i ens situem en una mena d’organització bàsicament administrativa i que gira al voltant d’un poder central.
Per això, quan escoltem que algú parlar del seu “orgull” de pertànyer a una nació, el que sovint ens està dient és que se sent satisfet sota la seguretat identitària de saber-se membre d’una societat que li ha donat una cultura, una llengua i una història. Abans, però, la identitat i la seguretat eren valors vinculats a les terres a les quals estava adscrita la població en temps feudal.
Si ens centrem en el nostre present, podem comprovar com assistim a dues diferents idees de nació (si més no a l’Estat espanyol). No tan pel model com per l’àmbit territorial a considerar com a nació pròpia.
Per una banda hi ha els qui són nacionals d’un model legalment establert i que no el volen pas modificar i, uns altres, que són nacionals d’un model ben diferent pel que té de reivindicatiu. En aquest darrer cas, podem diferenciar entre aquells que demanden un reconeixement i respecte extern i aquells que amb la seva reivindicació cerquen el trencament total amb l’estatus vigent.
En definitiva, i dit d’una manera simplificada, podem entendre que a l’Estat espanyol hi ha dos tipus clars de nacionalistes (amb tot un ventall de matisos i intensitats): uns que volen deixar les coses com estan i uns altres que volen canviar el que ara tenim.
Sigui com sigui, els defensors del primer model són els que majoritàriament es declaren “no nacionalistes.” I això és així perquè, per a ells, nacionalisme i reivindicació són conceptes que van sempre lligats. Així doncs, si jo ja estic bé com estic, aleshores no tinc res a reivindicar, ergo, no soc nacionalista (encara que estic molt orgullós de la meva nació i m’estimo molt la meva pàtria).
Aquí rau la paradoxa que es dóna molt sovint i que hem d’entendre des de la idea: “No em toqueu la nació, perquè no soc nacionalista i per això me l’estimo molt”, contradint aquella irrefutable màxima aristotèlica que deia que “Cap cosa pot ser i no ser al mateix temps”.
Josep Maria Terricabras ens explica amb humor, com si no, la situació del català a la universitat. “Catalunya és un país curiós”, comença el professor, “que s’hi discuteixen coses que no és discuteixen en lloc més: si és normal o no que es promogui la llengua del país, si la televisió del país ha de donar prioritat a les qüestions del país, fins i tot es discuteix si això és un país o no. I això fa que ser català sigui molt cansat”. I continua: “ara hem sabut que, finalment, es vol exigir un cert grau de coneixement de català als professors universitaris. Això no s’ha d’exigir en lloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat”.
“A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l’idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és tant clar”, apunta el filòsof amb un toc irònic i ens explica: “fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d’alemany, amb el bon argument que ‘si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat’, que hi hagi conferències o cursos en anglès no treu que les classes és facin habitualment en la llengua del país”.Terricabras, pet tant, diu de la UPF i la UAB que “es desmarquen de la norma general” i explica estupefacte: “un collega de la UAB m’ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir”. Ell respon: “Els millors professors també van a Alemanya i França, i n’aprenen l’idioma. Potser l’aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços”.
“A Alemanya, a França o a Itàlia, un professor ha de parlar l’idioma del país. I a Madrid, també. A Catalunya es veu que això no és tant clar”, apunta el filòsof amb un toc irònic i ens explica: “fa més de 30 anys, quan em vaig voler matricular a la Universitat alemanya de Münster em van fer un examen previ d’alemany, amb el bon argument que ‘si no sap alemany, vostè perdria el temps en aquesta universitat’, que hi hagi conferències o cursos en anglès no treu que les classes és facin habitualment en la llengua del país”.Terricabras, pet tant, diu de la UPF i la UAB que “es desmarquen de la norma general” i explica estupefacte: “un collega de la UAB m’ha dit que si volien tenir els millors professors no ho podien exigir”. Ell respon: “Els millors professors també van a Alemanya i França, i n’aprenen l’idioma. Potser l’aprenen justament perquè són bons professors i, és clar, no són lingüísticament incapaços”.
“Ai! Ens ho haurem de fer mirar. Jo només vull ser un ciutadà normal d’un país normal”, conclou fatigat.
Aquesta afirmació la fa López Tena, en l’article “De peus a terra” de l’Avui, per respondre a tota aquella gent que creu que la “independència no és possible perquè no ens deixaran i treuran els tancs”. El jurista nega aquesta possibilitat ja que els espanyols no voldran que, “com a la dictadura”, Europa els consideri “un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari”, a més de “perdre la prosperitat i la democràcia”. Per tancar el tema de l’exèrcit, López Tena ha conclòs que “contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper”.
El President del Cercle d’Estudis Sobiranistes ha començat el seu escrit amb un familiar “un estrany silenci ressona a Catalunya, l’absència d’arguments favorables a la pertinença a l’Estat espanyol”. López Tena ha insistit en la idea afirmant que “ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència”. Per a ell, “la submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l’entrada a la Unió Europea i l’euro”. Però ara que els mercats espanyol i català estan “subsumits en el mercat únic europeu”, i que els governants espanyols han perdut “la moneda, la fixació dels tipus d’interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d’importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l’Estat dels espanyols”.
Així doncs, i tenint en compte que ha “fracassat amb l’Estatut l’intent d’assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici”, López Tena afirma que Catalunya “no és sostenible amb l’Estat a la contra”. Una idea que justifica amb números: “només la fi de l’espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d’euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d’ensenyament, i per 16 la d’obres públiques”. Aquest dèficit constant, any rere any, ha provocat segons el notari a que Catalunya estigui ja “per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l’Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%”.
Afirma López Tena que aquest “és l’èxit del secular projecte espanyol d’anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco (“A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente”) als de González (“El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros”) i Zapatero (“Esto es la prueba de que el sistema funciona”, referint-se al volum de l’espoli fiscal català).
Amb aquestes dades sobre la taula, el President del Cercle d’Estudis Sobiranistes, diu que “després de trenta anys de catalanisme autonomista, és l’hora del balanç”. I si aquest balanç, segons l’autor, determina que a “Espanya no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats”, “només queda definir i executar el business plan d’escissió de la branca ruïnosa de l’empresa Catalunya que s’anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable”.
L’alternativa a això, segons López Tena, és clara: “llanguir fins a l’extinció”.
El país s’acaba
Enric Vila
Ho sento dir sovint i m’emprenya. Aquesta moral de seguidor del Barça dels temps de l’Artola és el gran defecte del país i la principal raó per la qual no aixequem cap. Així com els francesos s’amaguen rere la grandeur i els anglesos rere la flegma, així com la coartada dels espanyols ha sigut el catolicisme i ara és la Constitució, la màxima expressió de vanitat catalana és aquest derrotisme morbós. Cada cop que algú em diu que el país s’acaba m’amago la cartera. No és el discurs dels lúcids sinó dels que ho volen tot pagat, no és el discurs dels pessimistes sinó dels qui no saben mirar. Aquest discurs pot justificar mandres, frustracions i càrrecs, però dir que el país s’acaba és donar més importància a la quantitat que a la qualitat, és fer de l’estadística la mesura de totes les coses; és tenir una por exagerada del desig i buscar-se una derrota dolça; és no creure en la força de l’amor i no saber fruir del fet que, a la vida, tot és lluita. Si jo fos dels espanyols, de fet, em rendiria. Com més triguin, més car els sortirà el divorci, més forts serem i més ens deuran. Recordo el país del 1980 i el del 1990; ara hi ha més immigrants i més independentistes. Sempre que revifem ve una onada immigratòria. Va passar el 1900, el 1929, el 1960 i ha passat ara. Que els immigrants parlin castellà no és estrany; l’estrany és que tu no els parlis en català i que tinguis més por que ells. ¿El país s’acaba o ets tu qui està acabat? Els àrabs van estar vuit segles a Espanya i no s’hi van quedar.
L’empresa municipal de transports de Madrid (EMT) ha vetat la publicitat de la pel·lícula Diario de una ninfómana a la seva flota d’autobusos i a les marquesines publicitàries de la seva propietat. El motiu d’aquesta decisió és que el cartell promocional del film és “de dubtosa legalitat” i “gratuïtament provocatiu”. La imatge mostra una dona en calces que es toca el pubis amb una mà. L’anunci del film, que s’estrena el proper divendres a Espanya, sí que es podrà veure a les mampares dels quioscos de la capital que no depenen de l’EMT.
La decisió dels responsables de mobilitat madrilenys és sorprenent, i més si tenim en compte que la publicitat de roba interior està a l’ordre del dia. I no diguem ja la d’altres productes -sobretot perfums- que
mostren les seves qualitats mitjançant anuncis on apareixen cossos d’homes i dones mig o quasi despullats. Però ara no és el moment de parlar de les estratagemes dels publicitaris que creuen que mostrant una mica de pit i cuixa el producte publicitat tindrà més sortida en el mercat. D’això ja em parlaré un altre dia. És el moment de denunciar la doble moral que ens envaeix.
Ens hem passat mitja vida criticant la paranoia dels nord-americans, que són capaços de censurar l’escena on surt una mamella i permetre, en canvi, infinitat d’imatges obscenes sobre assassinats i vexacions de tota mena, i ara resulta que aquí comencem a fer el mateix. El problema amb el cartell de Diario de una ninfómana no és la imatge sensual que apareix, és la paraula “nimfòmana”. La parauleta és la culpable. Ella sola ha activat totes les alarmes de la moral. Com va revelar ahir el director del film, Christian Molina, per evitar la censura va proposar dos cartells alternatius. El darrer rònec: fons blanc sense cap imatge i el títol de la pel·lícula sobreimpresionat. Doncs ni així… Si s’hagués titulat Diario de un asesino segurament no hauria patit cap problema de censura.
EMT és una empresa pública que depèn de l’ajuntament de Madrid, controlat pel PP. Als despatxos de la Plaza de la Villa deuen pensar que és més perillosa la paraula nimfòmana, que pot despertar en el jovent una curiositat morbosa i malsana, que la imatge sensual que presideix el cartell. I pel que es veu el mateix deuen pensar a la COPE i a Telemadrid, que també s’han negat a incloure anuncis sobre la pel·lícula. A l’emissora de la Conferència Episcopal, en canvi, permeten que cada matí un terrorista de la informació blasfemi, insulti i menteixi amb el beneplàcit de bisbes i cardenals. I a la tele d’Esperanza Aguirre, que tradicionalment ha estat una factoria de programes escombraria, es visionen constantment films on la violència i l’alt voltatge eròtic en són protagonistes. La doble moral…
Definitivament, la paranoia ianqui comença a instal·lar-se entre nosaltres.
Per Josep Bernabeu
L’advocada i expolítica Cristina Almeida, ha defensat el bilingüisme i l’ús del català i ha criticat “la intolerancia del castellano”. Almeida ha estat entrevistada aquest dijous per Albert Om, al programa El Club de TV3. El presentador li ha dit que “com és que sent extremenya podem mantenir una conversa i m’entens en català?”. “Pués porque tengo ganas. Es como cuando me voy a Galícia. Me acuerdo una vez que me vino un viejete gallego, que sólo hablaba gallego, y me viene a que le traduzca una sentencia que le habían dado los tribunales en gallego. Digo ‘pero hijo mío, pero si yo soy de Badajoz, ¿cómo quieres que yo te traduzca?’ y dice ’si es que yo sólo hablo gallego’, y el me hablaba a mí en gallego, dice ‘pero yo no sé leerlo, porque no me lo han enseñado nunca’”, ha contestat. “Porque lo ha aprendido en el caserío o dónde como aquí o como en Valencia, que se hablaba en el campo y no en la ciudad y ahora parece que el Valenciano se lo ha inventado el señor Camps”, ha afegit.
Almeida ha seguit explicant que “yo le traduje la sentencia porque es que me suena todo como a respeto. Si aquí hay una lengua que es el catalán, pués no la podré hablar porque no vivo aquí, pero, vamos, me dejas viviendo un poco aquí y hablo catalán que no te quiero ni contar”. “Lo que no me gusta es ni la intolerancia del castellano, para decir ‘a mí háblame en castellano porque yo vengo aquí pero yo hablo castellano’. Háblame en catalán, porque es tu lengua, ahora, yo te voy a contestar en la mía que es la que sé, y ojalá pudiera contestarte en la tuya, porque eso quiere decir que tengo otra lengua”, ha afirmat l’advocada.
D’altra banda, un dels punts que podria ser retallat de l’Estatut és el fet que sigui obligatori parlar català per a treballar a Catalunya i Cristina Aleida, de bon principi, s’ha mostrat contrària a la desaparició d’aquest punt. Al respecte, ha comentat que “a mí me parece que es el mínimo homenaje que se puede hacer a la tierra dónde trabajas, dónde vives y dónde a lo mejor están tus hijos. Otra cosa es que diga que se tenga que hacer desde la intolerancia, que también hay catalanes que echan atrás, que te asustan cada vez que hablan en catalán”. “Mira, tu me estás hablando en catalán, ¿qué no entiendo una palabra? pués te digo oye dímelo para que lo entienda, ¿Porqué me gusta?, pués porque la gente debe de hablar en la lengua que tiene con sus padres y tal, no usarla a la contra contra nadie ni tampoco atacarla como si fuera distinta a la tuya”.
“Es distinta a la tuya, yo soy extremeña y he venido aquí a hablar a todas las asociaciones extremeñas y me acuerdo que celebramos el 25 aniversario o no sé cuanto en el Palau, o sea que la Generalitat se lo dejó a los extremeños y allí en en Saló de Cent hicimos una charleta estupenda. ¿Y por qué?, porque a mí me parece que son gente estupenda y nosotros hemos venido aquí también a ayudarles a salir adelante y por lo tanto debemos ser respetados, pero nosotros también tenemos que respetar a la tierra donde estamos y me parece que el esfuerzo de querer entender a los que están a mi lado es un homenaje a la tierra dónde estás”, ha conclós.
Per Toni Cucarella.
Així ho proclamaven i ho proclamen les hosts radicals blaveres, contra el món i contra la història, i per fi han pogut fer entrar el clau per la seua cabota. Segons la notícia del periòdic Levante-EMV, un grapat de les més furibundes associacions anticatalanistes (Asociación Internacional de Valencianística, Rogle Cultural Constantí Llombart, Plataforma Juvenil Valencianista, Ateneu Cultural Borrianenc, Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano i Colectiu Ecologista Cavanilles) han fet barraca amb el Centro Cultural Islámico de València i junts han comunicat al món i a la història que el Regne de València no és una fundació del rei Jaume I, sinó que va nàixer el febrer de 1009, quan el rei Mubarak va declarar-se independent del Califat de Còrdova.
Qui ho anava a dir que aquell oli i aquesta aigua (tèrbola) es barrejarien per cridar, tots a una veu, «Abans moros que catalans!». Ja ho saben, doncs, els membres i les membres d’aqueixes “valencianíssimes” associacions que esmenta la notícia: ara toca ser conseqüents i canviar sotanes per gel·labes. Qui siga lladre, que siga valent, que diem els valencians de nació catalana, o siga els de Jaume I.
José Maria Aznar.: ” El cambio climático es una religión que condena a la hoguera a quienes no creen”
http://www.youtube.com/watch?v=QkjtctcuQ9Q
( Es cerca de medianoche Y algo malo está acechando en La Oscuridad
Bajo la luz de la Luna tienes una visión que paraliza tu corazón
Intentas gritar pero el terror atrapa el sonido antes de que lo hagas
empiezas a congelarte mientras ves el Horror entre los ojos
Estás paralizada
Porque esto es miedo, noche terror
Y nadie te va a salvar de La Bestia que te va a golpear
Sabes que es Miedo, noche terror
Estás luchando por tu vida dentro de una asesina
Noche De Horror…)
Muchos son los peligros, amiga, que acechan a la res Pública. Algunos son casi naturales, y derivan de la común disposición de los hombres hacia el exceso, el desconocimiento e, incluoso, la vulgaridad. Cuando, además esos hombres vulgares, incapaces de utilizar la razón por encima de sus interese, alcanzan las más alta magistraturas del Estado, el espectúlo llega a ser verdaderamente burlesco, digno de la más de las pantominas.
La política , se nutre de hombres vulgares que, por circunstancias que se deben a los caprichos del destino o a la oscura voluntad de los dioses más que a sus méritos naturales, llegan a alcanzar las cotas más altas del poder y una vez, instalados en la cumbre, contemplan las cosas con la falsa perspectiva de quienes creen que son superiores por naturaleza. Hacia ellos acude una caterva de aduladores que, a cada instnte, regala sus oídos con la música de sus palabras vacuas y su olfato con el dulce aroma que desprenden los súbditos al arrodillarse ante un rey.
“( Oyes que la puerta se cierra de golpe Y comprendes que no hay lugar donde correr
Sientes la mano fría y te Preguntas si alguna vez verás el Sol
cierras tus ojos y esperas que esto sea sólo imaginación
Pero al rato oyes que la Criatura está arrastrándose atrás
Estás fuera de tiempo porque esto es Miedo, Noche Terror
No hay segunda oportunidad contra la Cosa de cuarenta ojos
Sabes que es Miedo, Noche Terror
Estás luchando por tu vida dentro de una asesina
Noche De Horror…)
Pero son hombres vulgares: bastos oradores, observadores toscos que tienden a simplificar la realidad con la misma facilidad con la que han simplificado su triunfo. Empachados de honores públicos, adulados constantemente por quienes son aún más mediocres que ellos, ensalzados sin tregua por los medios de propaganda que fascinan a las masas, acaban por creer que son hombres providenciales, gobernantes decisivos, observadores clarividentes cuyas opiniones vuelan por encima de la crítica, del análisis y de la razón.
Quizá los más patéticos, de estos triunfadores, los que más daño hacen a su facción, son aquellos que después de haber terminado su período de poder, después de haberse alejado del ejercicio activo de la política, no pueden soportar el silencio de su activiad como ciudadanos privados. Entonces, haciendo uso del culto que las masas les profesan, enjuician públicamnete los asuntos públicos, critican las decisiones de los jueces, dictan conferencias en las que confunden sus opiniones con los hechos, declaran ante los aliados más poderosos su servil disposición a alinearse con ellos, y emiten diagnósticos.
( Las Criaturas de la Noche llaman
Y los Muertos empiezan a caminar con sus vestimentas
No hay ningún escape de las mandíbulas de los alienígenas esta vez
Ellos están por todas partes
Éste es el fin de tu vida
Ellos están fuera de alcanzarte, hay Demonios que rodean en cada lado
Ellos te poseerán a menos que cambies el número de tu dial
Ahora es el tiempo para que tu y yo nos abracemos fuerte
Toda la noche yo te salvaré de los terrores de la pantalla
Te haré ver Que esto es miedo, Noche Terror
Porque puedo estremecerte más de lo que cualquier fantasma se atrevería a intentar
Chica, esto es miedo, Noche De Terror
Pues permíteme sostenerte fuerte y compartir una asesina, escalofriante,
Noche De Terror…)
¿ Puede haber influido el Sr Aznar para que España no fuese incluida en el grupo de los 20, que actualmente esta proyectado para mediar en mejorar la crisis internacional? Un servidor analizando la amistad que mantiene el Sr Aznar con el Sr Bush desde hace años y que públicamente se difunde y se sigue difundiendo fotografías testimonios de sus encuentros entre ambos (incluidas sus respectivas esposas), más añadido al orgullo y soberbia que ha demostrado, demuestra y demostrará a lo largo de su vida el Sr Anar y el Sr Bush un servidor que ya son años los que llevo conociendo a políticos y las jugarretas de que son capaces con tal de no morir en el empeño. Pues a un servidor ya mal piensa que la actitud del Sr Bush en contra la aceptación de incluir a España dentro de este grupo, puede estar influenciada y recomendada por el Ex presidente de España a fin de vengarse al que le sucedió, (Ya que Aznar le tiene ojeriza a Zapatero) cosa que repercute también en TODOS los españoles. ¿Puede ser posible que un españolcomo el Sr Aznar traicione a su patria solo por orgullo personal y se sirva de Bush para llevar a cabo tal fechoría?
