You are currently browsing the daily archive for Octubre 28th, 2008.
Els trets característics d’un botifler queden ben dibuixats en la descripció que fa el professor Carles M. Espinalt quan diu: “En la seva modesta i primària accepció, un botifler és un galtes de qui sospiteu que sacrificarà el que calgui, per sagrat que sigui, amb tal de poder anar amb els qui guanyen i endrapar a cor què vols, mentre aplaudeix el vencedor vingui d’on vingui”.
Així doncs, el malalt de botifleritis crònica i galtes per excel·lència, Baltasar Porcel, en la seva decadència, pateix sovintejats i aguts atacs que el fan rebolcar-se en la femta rebentadora i llepadora del “bwana” espanyol. Des de la seva columna de “la vanguardia”- espanyola-, que no desaprofita per fer publicitat dels seus llibres, vomita la seva bilis contra els símbols, les personalitats i els grans referents de la Catalanitat; a més de bescantar als que no volem agenollar-nos ni permetre que escanyin el futur dels nostres fills, front la colonització i l’extermini.
Però com ja vaig escriure fa 18 anys i mig en l’article: “Sobre les galtes de Porcel”, el gruix de ciment armat de les seves galtes és considerable – no més cal recordar, per exemple, el seu galdós paper al Institut d’Estudis Mediterranis – però, per tranquil·litat de tots, i, sobretot, des que va vendre la seva ploma a la coneguda família dels borbons – després de fer-se un nom fingint actituds republicanes -, la seva intel·ligència està tant alterada, que li impedeix ser eficaç quan pretén destruir la Catalanitat.
Sense cap mena de vergonya però, el decrèpit puput de cresta molla d’Andratx titlla als catalans de poble frustrat, que se sublima tenint als almogàvers com herois.
En primer lloc, els catalans ni estem frustrats ni ho hem de sublimar. Aquí el traeix l’inconscient de fallat encaixista. Per si de cas els catalans patim una autèntica plaga de colonitzadors, rebentadors, botiflers, delinqüents de tota mena i procedència, etc. I en segon lloc actualment, Catalunya, en general, no considera als almogàvers com a herois – jo si -, però a Barcelona tenen un carrer, puix no debades, són un dels millors exèrcits de la història militar mundial, i, sens dubte, la millor infanteria que hi ha hagut mai – la única que guanyava a la cavalleria enemiga -. A Grècia no els hi van deixar cap més opció que matar o morir. I són nostres. Per cert, els espanyols, que no han tingut mai res que s’hi assembli, disposen d’una important unitat del seu exèrcit que duu el nom de “Los almogávares”.
Un dels falsos arguments que fa servir l’aprenent de sofista Porcel, per a intentar desmoralitzar-nos – si n’és de pervers i ridícul -, és que els espanyolistes a Catalunya són més. Com ho sap? En què es basa per afirmar-ho? I justament ara que el Centre d’Estudis Sobiranistes ha comptabilitzat dos milions d’independentistes! No serà que el botiflerític Porcel s’està postulant secretament per liderar “ciudadanos”? No és cap disbarat pensar-ho, doncs fins i tot ens renya als catalans per qualificar de genocides a “ pizarro, cortés y demàs conquistadores españoles”. Deu ser perquè “només” van matar més de 100 milions d’éssers humans.
Prenguin-ne bona nota Porcel i els seus admirats caganers del “pessebre” de Sant Benet del Bages: si ara que el caciquisme sucursal-oligàrquic i el caicat catalanista, controlen la opinió publicada i una part molt considerable de la pública – tot fent mans i mànigues per a impedir el nostre Estat Propi-, hi ha dos milions d’independentistes a la Catalunya autonòmica; el dia que els dirigents “proscrits” obrim la bretxa de la ciutadella hispano-botiflera, l’Estat Propi per Catalunya-Paísos Catalans esdevindrà inevitable. I ja no falta gaire.
I el titellam-col·laboracionista i la intel·lectualitat d’estómac agraït, que no es preocupin; no hauran d’anar a l’atur. Podran triar entre fe de manobres a la Sagrada Familia, netejar boscos o arranjar camins. Amb la muntanya de milions d’euros que el “imperio” ens deixarà de robar, ho deixarem tot net i polit, endreçat i ben acabat.
I no s’equivoqui Porcel : quan això succeeixi i foti el camp – cal inferir de les seves inquisidores homilies que no podrà resistir la regeneradora onada de Catalanitat que tant de fàstic li fa -, no vagi a espanya, creguim. madrid que, a diferència de Roma, sí que paga traïdors, ja no el reconeixerà, car prou feina tindrà a aprendre a sobreviure sense colònies.
Antoni Gomis
President de Catalunya Estat Propi
Séneca en “De Vita Beata”: “Papulas observatis alienas, obsiti plurimis ulceribus” . “Os fijáis en los granitos de otros y estáis llenos de úlceras”.
“Autocrítica i crítica” Ovidi Montllor
” Tancat a casa la mayor part de temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure’m, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor… El judici ja és vostre.
I amb l’ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure’m quina retribució
em tocarà en tant que jubilitat.
Si dic això, és perquè com he dit.
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltants situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difiicil seguir-me l’explicat.
Per tant,. per tots, em vaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
un fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc artista. El cantant. El pallasso.
Per un pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe l’u setanta.
Si com he dit al bell comemçament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boi, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s’obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlem d’ells dient que de tu parlen?
Quants m’estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Uno de los pilares sobre los que se sustentaba la democracia ateniense era la parresía, es decir, la “libertad de palabra”. Sobre esta base, sin la que todo ejercicio de libertad se torna imposible, los atenienses nos legaron un sistema de gobierno que todavía hoy seguimos experimentado.
Sin embargo, el pueblo de Atenas tuvo que luchar a muerte antes de percibir que la democracia era una realidad en el ámbito de su vida cotidiana. Se enfrentó, sólo, a los persas en Maratón y Salamina y después de tales sacrificios, en el momento mágico que siempre sucede a las victorias increíbles, todo lo pareció posible. Muchos juzgaron que podía ganarse el futuro profundizando en los valores de la democracia y que la felicidad llegaría no a través de la religión, sino de la educación (padeía), el progreso y la ciencia.
Por un momento buena parte de Atenas creyó que podían superarse los abismos del pasado. Mas en el transcurso de ese camino hacia el futuro, el destino de Atenas se torció definitivamente. Durante algunos años, los pilares sobre los que se sustentabala libertad del pueblo ateniense se fueron haciendo polvo popo a poco, golpeados por el ariete de quienes, protegiéndose bajo el manto de la parresía, se sintieron lo suficientemente fuertes para arremeter a diario contra todo lo que había sido decisivo en la implantación de la democracia.
Y así los ciudadanos de Atenas comenzaron a plantearse cuales habrán de ser los límites de la parresía. Igual que hoy en España, se preguntaron si la calumnia, la amenaza, el insulto, la chulería propia del matón, la opinión infundada del más atrevido de los ignorantes o el taimado cinismo de quienes no ven más criterio moral que el suyo, podían ser amparados por el intocable principio de la libertad de palabra.
En buena medida, desconocemos la respuesta del pueblo de Atenas, pero sabemos que toda la ciudad se vio repentinamente despertada de su sueño de progreso y libertad; durante casi treinta años, la guerra contra Esparta y sus aliados (que nunca habían creído más que en la libertad de unos pocos) hizo ver a todos los atenienses lo pronto que la Historia acaba con los sueños de los optimistas. Sin duda, la libertad de expresión debe abrigar todas las opiniones, por ajenas que pueden parecernos a las nuestras. Pero nadie puede invocar la parresía para amparar a esos cínicos que sólo son capaces de respetar a quienes piensan, opinan o insultan como ellos.
Estime el viure d’un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé elpreu de tot això:
Mes tard o d’hora, m’arribarà la sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M’aïllaran, dient que m’he aïllat.
Dirant o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Menstrestant jo, no m’empasse la porga,
D’aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l’artista. El cantant. El pallasso.
Si cometemos ese error, acabaremos por perder lo que tantas otras veces hemos ya perdido: la libertad.
Jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l’artista. El cantatn. El pallasso…!!!!
Y en cuando a reacciones de los que seguimos las noticias que hacen referencía al ataque que sufrió un cazadoe por parte de un oso que se pasea por el Pirineo, y de los partidarios de dejarlo pasear a sus anchas o sea (ecologistas) . o los contrarios que aconsejan liquidarlo(cazadores). Que piensan Uds que opinaría el rey en caso que le dejasen opinar, ¿ apoyaría a los ecologistas o a los cazadores?.
Foto de museo cedida por margarita Segura y publicada en 20 minutos. Hoy Hoy me vine a gusto recrearme recordando a algunos paisajes de la época franquista y que muchos de Uds tienen que echar mano de Google para conocerlos, ya que la mayoría de muchos de Uds aún no han llegado a la tercera edad , y otros que lo vivieron ya están ausentes a pesar de que ha sido contra su voluntad, a estos un recuerdo y que muchos padecen de alzehiner y otros E.P.D. Pero los que sobrevivimos de una guerra liderada por un militar rebelde que juró en su día defender su país a costa de su vida, fue el traidor que se sublevo contra su gobierno elegido legalmente por el pueblo, dicho traidor de nombre Francisco Franco Bahamonde, nacido en Galicia y de padres gallegos, fue una deshonra para los gallegos y en especial para los del Ferrol ya que fue hijo de este pueblo, o sea que este General junto con fuerzas extranjeras procedentes de Marruecos, Italia y Alemania fueron los que invadieron con la fuerza de las armas toda España, o sea que después de tres años de guerra y aniquilado las débiles fuerzas republicanas es cuando se nombró asimismo Caudillo de España, con el beneplácito y bendición de la Iglesia católica. Se instaló cual rey en el Palacio del Pardo, lugar que desde allí se constituyo la mesa de ministros, y allí firmo con su mano miles de penas de muerte, asimismo sus salidas de Palacio nada a envidiar a la de los reyes de Inglaterra, escoltado por su guardia mora compuesta por unos cien jinetes montados a caballo y que con lanzas causaban un gran espectáculo, el caso es que la gente se agolpaba para ver tal espectáculo que daba la sensación de revivir escenas de época romana.
Que lastima que muchos de Uds aún no estuvieran en este mundo para recordarlo.
Es tanta mi emoción al recordarlo que me están cayendo lagrimas
jorfont
Aquet escàndol del cotxe del Sr Benach a un servidor ja no l’escandalitza, i es que m’estic donant compte que mols dels que han fotut crits al cel per tals extres son gent que encara no han complert 40 anys, ja que els que amb superat els 40 i els 70 estem ja curats de aquestes noticies o sigui estem vacunats, ja que des la època franquista fins els nostre dies sempre i han hagut politics amb mol-te cara dura, a excepció d´un Sr que va ocupar un alt càrrec polític i que acaba el seu mandat donant exemple, me refereixo al Sr Heribert Barrera, ja que aquet Sr acudia al Parlament amb un 600 i sense xofer, cosa que fou causa de guanyarse moltes antipaties, fins i tot dins el seu partit . I ara també m’estic recordant del que va ser ministre de defensa de nom Narcis Serra, ja que aquets es va fer portar un piano dins al seu despatx del ministeri, en fi, millor que no continuí fent memòria ja que no tindria prou espai per el meu disc dur. Un altre dia parlaré del Sr Cascos i les seves escultures
jorfont
Comentaris Recents