You are currently browsing the daily archive for Maig 9th, 2009.
http://www.juncadella.net/barcelona/wp-content/uploads/2006/08/speak.jpg
PROU DE CALLAR !!!
Hem de recular fins a la darreria de 2005. Enmig de la rebaixa que començava a experimentar el projecte d’Estatut sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre d’aquell any, diverses entitats comencen a bastir una resposta unitària amb vista a reclamar el dret del poble català a decidir lliurement el seu futur. Aquell neguit va desembocar en la famosa mobilització del 18 de febrer de 2006, quan les 700 associacions i entitats cíviques agrupades en una incipient Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) van atreure mig milió de persones a Barcelona sota el lema «Som una nació i tenim el dret de decidir».
Per primera vegada en molts anys, un ampli espectre social coincidia en la necessitat de reivindicar Catalunya com a subjecte polític a qui li correspon el dret a determinar el seu futur col·lectiu. Una exigència que el nou Estatut semblava ignorar camí de La Moncloa, on va acabar perdent pistonada a través de l’acord entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero. Així van palesar-ho Economistes pel No, Sobiranistes pel No, Blocaires pel No i altres grups crítics amb els dèficits que oferia l’Estatut pactat pel líder de CiU i el president del Govern central, aprovat finalment per les Corts generals al maig de 2006 i referendat pel poble català el 18 de juny d’aquell any.
Tot aquest malestar provocaria la irrupció de desenes de plataformes que, d’aleshores ençà, insisteixen a situar la sobirania en l’eix de les seves reivindicacions. Tant per motius socioeconòmics (el col·lapse en les infraestructures va derivar en la massiva marxa de l’1 de desembre de 2006 amb el lema «Som una nació i diem prou: tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures») com també pel destig de reafirmar que Catalunya, en tant que subjecte de drets, ha de ser consultada sobre el seu futur
EL DRET DEDECIDIR, AL PARLAMENT
La presentació d’una ILP que sol·licita la convocatòria d’un referèndum d’independència posa damunt la taula l’activitat de les plataformes sobiranistes
El debat sobre el dret a l’autodeterminació de Catalunya està prenent una nova embranzida tant a la societat civil com entre la classe política del país, empès per la conjuntura política marcada per l’alentiment en el desenvolupament de l’Estatut, l’encallada negociació del nou finançament amb el Govern central i l’espasa de Damocles que suposa la resolució pendent del Tribunal Constitucional del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular sobre el text estatutari. En els darrers temps, sorgeixen com a bolets plataformes i iniciatives ciutadanes que intenten realimentar el debat públic i polític sobre el dret de decidir dels catalans, amb diversos graus d’intensitat que fluctuen entre l’aprofundiment sobiranista i la ruputura frontal amb l’actual Estat espanyol.
Els partits polítics de l’àmbit nacionalista, els seus laboratoris d’idees i els seus intel·lectuals més o menys orgànics fan bullir propostes i fulls de ruta més o menys imaginatius. Joan Carretero, dissident crític que acaba d’abandonar ERC, proposava en el seu ja famós article a l’Avui de fa tres setmanes que en el panorama polític català sorgeixi «una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya». Josep-Lluís Carod-Rovira, fa dos anys, quan encara era president d’ERC, llançava la proposta de l’Horitzó 2014, que plantejava un no del tot definit «salt qualitatiu en la sobirania» pensant en el tercer centenari de la ocupació borbònica del país i que, al final, ha quedat en no-res.
Però, malgrat tot, aquesta ebullició, continua topant amb un marc legal marcat per la Constitució Epanyola i l’actual Estatut, que estableixen un blindatge molt ferri a un eventual pronunciament de la ciutadania catalana sobre els límits de la seva sobirania i autogovern. L’Estatut aprovat en referèndum el juliol de 2006 continua assumint l’enquadrament de Catalunya en el marc Constitucional de l’Estat espanyol com a base del seu autogovern –«Catalunya vol desenvolupar la seva personalitat política en el marc d’un Estat que reconeix i respecta la diversitat d’identitats dels pobles d’Espanya» es diu en el títol preliminar– però ni tant sols en aquest títol preliminar es fa cap esment al dret de la ciutadania catalana a decidir democràticament el seu futur, tal com havia proclamat dos cops el Parlament durant l’etapa democràtica, el 1989 i el 1998.
Informa: EL TRIANGLE.EU
Hasta ahora nadie se había atrevido a acusar a Aznar de falso escritor, o sea que ayer un renombrado periodista y escritor denunció públicamente que Aznar nunca a escrito un libro, ya que según este periodista Aznar no tiene suficiente capacidad mental para escribir un libro, o sea que los 7 libros que ha editado desde el año 1997 Ocho años de Gobierno, Una visión personal de España, Retratos y perfiles. De Fraga a Bush, Cartas a un joven español y España puede salir de la crisis. son el trabajo de un ( negro) cosa que para algunos de Udes que compraron sus libros les habrá sentado muy mal al enterarse que han sido timados por Aznar, por mi parte yo también estoy convencido que Aznar si que algo habrá escrito en su vida de falangista, ya que para alcanzar un lugar en AP muchas debieron ser los escritos chivateando los posibles deslices de sus competidores del partido, a fin de comprometerlos y así quedar el como un inmaculado santo, creo que para muchos de nosotros no ha sido novedad esta noticia ya que son muchas las veces que hemos leído el nombre de personajes de la vida publica, entre ellos lideres de audiencia Televisiva que han editado libros con su nombre gracias a la gran cantidad de negros que se ofrecen para este trabajo.
http://2.bp.blogspot.com/_MgVBMazrzV0/R-JvBS2gcAI/AAAAAAAABHQ/5_IeGh8lJjU/s400/fireworks2.jpg
El PP no descarta recórrer davant el Tribunal Constitucional la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC) perquè considera que discrimina el castellà a favor del català.
En una roda de premsa a Barcelona, la portaveu del PP al Congrés, Soraya Sáenz de Santamaría, ha confiat en què finalment es modifiqui la llei i ha afegit que “tant de bo” aquest recurs no hagi de “fer-se”.
Malgrat que la portaveu del PP no ha descartat la via del TC, que requeriria el suport de 50 diputats o senadors en les Corts, els populars prefereixen anar a pams i s’inclinen primer, quan la llei s’aprovi al Parlament, portar-la al Consell Consultiu de Catalunya.
Maragall diu que la LEC no es demorarà
El conseller d’Educació, Ernest Maragall, diu que està “tant convençut” de l’encert de fer la LEC com de la seva constitucionalitat. Maragall ha respost així el PP.
El conseller diu que la petició d’un informe al Consultiu “no suposarà una demora significativa” en l’aplicació de la LEC que aquest estiu estarà vigent. Les previsions són que a l’inici del curs 2009-2010 aquesta llei estigui “plenament operativa” per anar-se aplicant de manera gradual.
El conseller ho ha dit a Torelló (Osona) on ha inaugurat el nou edifici del CEIP Fortià Sola.
BLINDAR LA IMMERSIÓ
El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha assegurat avui que la llei d’educació de Catalunya (LEC) dóna llibertat a la Generalitat per decidir l’aplicació del currículum de les matèries escolars, inclosa la de llengua castellana, sense contradir la llei orgànica d’educació (LOE). La normativa blinda l’actual model lingüístic d’immersió en català, i deixa sense efecte la tercer hora de castellà. La vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, ha restat transcendència aquest divendres a la controvèrsia sobre la nova legislació aprovada en comissió i ha assegurat que “l’ensenyament del castellà està garantit a Catalunya”.
La LEC fixa que la llengua vehicular de l’ensenyament és el català. La nova normativa recull les competències ampliades sobre ensenyament que li atorga l’Estatut que dóna capacitat a la Generalitat per “determinar detalls, continguts i aplicacions del currículum del conjunt de les matèries i de la seva organització i del seu horari per a totes les matèries”, segons que ha dit Maragall.
El conseller ha destacat que “és el model que la llei contempla i és el que farem amb respecte, amb rigor i amb l’evidència que l’objectiu del trilingüisme es compleix, amb el català com a llengua vehicular i amb garantia del domini del castellà”.
Per la seva banda, De la Vega ha demanat “prudència” a l’hora de valorar la LEC i obrirà un procés de diàleg amb la Generalitat. En tot cas, ha volgut deixar clar que “l’ensenyament del castellà està i estarà garantit a Catalunya” i ha recordat que l’aprenentatge del castellà “‘a vegades fins i tot és més elevat en els territoris que tenen llengües cooficials”.
La nova normativa permet a Catalunya esquivar el decret del Ministeri d’Educació que insta a impartir tres hores setmanals de castellà, on la majoria de les escoles imparteixen dues hores de castellà, ja que la Generalitat ha deixat en mans de cada centre l’elaboració d’un projecte lingüístic sobre l’ensenyament de les llengües.
La LEC també recull que es podrà escolaritzar en castellà en el curs en el qual els alumnes iniciïn el primer ensenyament i que correspon als pares reclamar aquest dret en fer la matrícula, encara que sempre haurà de ser en classes conjuntes.
La llei d’educació de Catalunya (LEC) ha rebut aquest dijous la llum verda de la comissió d’Educació del Parlament. Ara està pendent de l’aprovació definitiva pel ple de la cambra catalana.
Informa: AVUI.CAT
http://www.acicastello.org/uploads/MANI.jpg
Dissabte farem la manifestació del 25 d’abril, per aquella batalla d’Almansa que tant vam pagar i paguem, els valencians més que ningú. Sembla un sense sentit, celebrar la data quinze dies després, però les coses ja vénen així: les circumstàncies, l’organització, la infrastructura…, i el tema triat, la llibertat dels valencians de veure qualsevol mitjà de televisió i, si volem, també TV3, amb l’afegit d’una ILP, iniciativa legislativa popular. Tot plegat ha portat els organitzadors, Acció Cultural del País Valencià, a ajornar la data de la gran manifestació, tot i que enguany potser ho serà menys que aquella de l’escola contra Font de Mora i els desficacis populistes contra l’educació.
Hi ha qui ja ha fet els deures, els Maulets per exemple, i n’hi ha que porten la feina endarrerida. El tio Bota i un altre home, que seien de matinet al cafè i veien, a través dels grans finestrals de Ca Montes, passar els tractors i els carros, ho comentaven: Mireu tots aquests [els atrafegats llauradors que passaven escopetats de feina], si tingueren la feina al dia s’estarien ací, al cafè, amb nosaltres. És una manera de veure les dues cares d’una mateixa cosa, sense assegurar si no en deuen tenir més, de cares, de culs o d’espatlles, els afers tan complexos del món valencià.
No és casualitat que moltes associacions, institucions o moviments socials programen els cursos tenint en compte la data del 25 d’abril, com tenim en compte les vacances de Nadal o de Pasqua. Que tres escoles significades del país (Gavina, Comarcal, i Masia) facen la festa grossa dissabte mateix, tampoc no és estrany. La coincidència amb la convocatòria del 9 de maig és involuntària, i prou que hem hagut de manegar-nos per acurtar els programes i tancar enjorn per anar a València i animar les famílies a acompanyar-nos. Perquè programem el curs i les festes grosses al setembre, i ens allunyem del 25 d’abril a posta, pensant que els organitzadors d’aquest compromís anual per València seran rigorosos amb els calendaris, les celebracions i la vida particular de cadascú.
Però a València encara hi ha moltes feines a fer, de manera que no ens podem encantar al cafè, ni excusar-nos dient que cansats que estem de veure que sempre n’hi ha, de feina i de deures pendents. València s’ho val, mereix aquest esforç col·lectiu cada any, tres-cents dos anys després d’aquella derrota. Perquè València és un deure pendent, interminable a curt termini. Repassem, doncs, per què dissabte és important de veure’ns, contra el continu abús que sofrim els valencians: els insults de la Diputació de València, en paraules del seu president, Rus, contra le llengua, contra els mestres, contra els valencians. Perquè Raimon no es trobe foraster a casa, com ja passa a tants músics i actors. En favor de l’èxit d’una societat civil que continua vivint al marge de les institucions, cada vegada més esquitxades de corrupció i de despropòsits. Per la llibertat d’expressió, sí, que pensàvem que era un dret ja reconegut, però a València pareix que no. O per frenar la hipocresia dels pactes PP-PSOE contra l’Institut Ramon Llull.
Hi ha tants excessos que conviden, per València i l’ou, a la manera de fer-nos sentir i d’explicar-nos, els valencians del sud, en favor del país, contra el vol d’una intel·ligència tan prima com de poca classe que ens governa fa tres segles. L’ou? L’ou és la garantia que no defallim, malgrat que l’endemà del 9 de maig no esperem canvis ni substancials ni significatius. El 10 de maig ja sabem que hem de continuar, per exemple, participant en les Trobades: al Camp de Túria, a l’Alacantí, al Baix Segura, i al Baix Vinalopó n’hi haurà. I l’11 i el 12 de maig, perquè cada dia hem de fer ballar l’ou, ja ho sabeu, i no tenim excuses per a no ser a València cada 25 d’abril, encara que el commemorem quinze dies després, un 9 de maig qualsevol.
Comentaris Recents