INDEPENDÈNCIA SI

POCS I MAL AVINGUTS, crec que es molt encertada aquesta dita que ja conexien els nostres avis i que s’ajusta al comportament dels actuals líders politics catalans que ens representen actualment , i que cada dia s’esforcen mes  per ser mes  independents un  del altre ,o sigui que aquestes ànsies d’independència ha arribat fins i tot a volgué  d’independitzar-se  entre  els components d’un mateix partit, o sigui volgué  anar cada un per el seu compte creant nous partits, o sigui buscant nous conflictes, com així mes desunió, i mes divisions, o sigui lo que ja es coneixia fa moltíssim anys quant els nostres avantpassats celebraven la festa major, o sigui que els veïns del  poble de dalt  anaven al poble de baix  a fotré merder per trancar-li la festa. Crec que per tots es coneguda  la dita  del Cèsar, (Dividí y venceràs) lo trist es que aquestes desavinences sempre les porten a terme els mes pobres i els que estem mes necessitats d’unió,  i en el cas que amb refereixo es en especial per als partits politics  catalans, cosa que els que sentim i desitgem la independència de Catalunya o tenim molt magre per aconseguir-la algun dia , ja que amb tan guirigall un ja perd el sentit de l’orientació i fins i tot  les ganes d’anar a votar , cosa que aqueta decisió afavorirà  a altres partits politics  i en especial als que son  mes propensos a aliar-se amb qualsevol con tal de tenir poder i així pogué omplir-se les butxaques..Jo crec que lo mes sensat en aquets moments  es en primer lloc respecta  el nom del partit de ERC com així la seva ensenya i no crear-ne de noves , o sigui no fer nous invents en crear nous partits ni ensenyes , al contrari  si unificar-nos per evitar continuant fer el ridícul i no ser catalogats com el partit dels quatre gats, en fi que lo mes sensat es començà a fer neteja d’aquet partit que ja existeix i  dels que estan aferrats com a nàufrags els seus  alts  càrrecs que son els que en malmès el nom de ERC, o sigui primer de tot salvà el partit i fer una bona escombrada a fons, per desprès  convocà nous candidats. No crec que sigui necessari assabentar-vos que per fer una bona feina es necessari també  trencar aquesta aliança que un dia aquets insensats  que ens representant van portar a terme sense saber lo que feien,  cosa que fins i tot a vegades penso que si que sabien lo que feien i ens enganyaren fen comèdia com la que estan representant actualment amb el finançament.

jorfont

Enric Canela. Es l´hora de la revolta !!!

http://www.sant-andreu.com/segadors/iconaquadre02.jpg

Pel que he llegit i he escoltat per ràdio divendres, ara arriba el moment de la veritat. Sembla que el tortuós camí del finançament arriba al final. Segurament, aquesta vegada el president espanyol se sortirà amb la seva i hi haurà model el 15 de juliol. No deixava de pensar en el tema mentre anava a l’autobús. M’adonava que ja havia arribat el “moment de la veritat”, aquell en el que tothom fa comèdia i menteix. O millor per tal de no molestar a ningú, no m’agrada ofendre, reconstrueix el seu discurs per adaptar-lo a les circumstàncies i dir que ha guanyat.

He llegit i escoltat el que fins al moment d’escriure això ha s’ha dit i he vist amb claredat que, com tots sabíem, el que proposava l’Estatut no s’acomplirà. M’agradarà, és un dir, veure com els partits del Govern tripartit expliquen aquest resultat als catalans. Segur que veurem actes de funambulisme polític per justificar aquest desori.

El País ens deia que ja està fet, jo me’ls crec. Mentre, amb matisos, els diaris de Catalunya parlaven d’estar a prop, de serrells que manquen, i els membres del Govern també afirmaven coses semblants: que no hi ha acord que encara hi ha diferències però que ens acostem. Es mostren optimistes. De fet, els serrells deuen ser principalment com vendre el resultat als catalans de forma que tothom tingui raó.

Ja m’imagino que el PSC ho explicarà fent un acte de “responsabilitat” i dient-nos totes les virtuts i callant que l’Estatut no s’acomplirà ara perquè és impossible, però que l’any 2813 la cosa ja serà diferent. Que la bilateralitat vol dir que de tant en tant Rodriguez Zapatero i Montilla parlen per telèfon i s’expliquen acudits. El model s’aplicarà, diuen, en cinc anys i no en tres, però que no ens amoïnem, que el model és el que compta. La lletra no ens agradarà gaire, voldran que ens sembli bona, però al final tampoc serà veritat. Un engany més.

El que dirà ICV no serà massa significatiu, no interessa gaire, perquè normalment només fan una mica de comèdia per fer desmarcar-se i demostrar que ells no són el PSC, però a l’hora de la veritat sempre fan el que vol el PSC. A Saura l’haurien de declarar patrimoni de la humanitat. Bé, sent justos no sempre fan el que vol el PSC. En el tema de la Llei d’Educació (LEC) s’han manifestat i votat en contra. A més, i sense que serveixi de precedent, jo coincideixo amb ells en un tema que la LEC avala. Jo també estic en contra de la separació de nens i nenes a les escoles. Matisaré que a certes edats el nivell de maduresa no és el mateix i que això pot dificultar algunes coses, però malgrat tot penso que els avantatges superen els inconvenients. Una concessió a l’Opus Dei. Sant Josemaría estarà content.

Bé, tornant al tema. Què farà ERC? No us amagaré que no ho tinc gens clar. De moment han dit no, però cal tenir en compte que un no definitiu seria trencar el Govern. Jo no crec que ara Montilla estigui disposat a endarrerir més el tema. Qui guanyarà? O quina sortida enganyosa vendran per dir que tothom ha guanyat? Estic ben segur que els 3.800 milions que demana ERC no els donarà el govern espanyol, per tant, quines sortides els queden? Dues. Una és fer veure que han aconseguit el que demanaven: No s’ha ultrapassat la línia vermella, que els 3.800 milions vindran, sumarem la part proporcional de les obres que s’han de fer a Madrid per a la seva candidatura Olímpica. Ens toca pagar una part, és just, no? L’altra opció és dir un no de debò i si el PSC no cedeix sortir del Govern. Una papereta per a un partit en crisi. Si diuen si a una cosa que de cap manera satisfà als seus electors perdran bous i esquelles. Si surten del Govern molts militants fidels es quedaran sense feina. Amb tot, no es pot oblidar que pensen que quan més triguin a fer una política pròpia donaran més arguments i força a Reagrupament que lidera Joan Carretero. Finalment es quedaran sense feina igual, per tant, per què no aguantar uns mesos mes?

I CiU? Bé, naturalment la xifra no s’acostarà ni ara ni ho farà d’aquí cinc anys o deu, al que proposa, al que ha dit que era innegociable, 5.000 milions, per tant res de res. El crit al cel. Ara, però, em pregunto com es pot demanar el que es demana i no votar en contra a Madrid en relació al sostre pressupostari per al 2010? Pretenen que els diners surtin de rebaixar els diners d’altres o de fer apartaments al Parc de Doña Ana? Política ficció.

Del PP no cal ni parlar-ne. Tots sabem el peu que calcen en aquetes coses.

En qualsevol cas, aquest acord certificarà el final avançat de la legislatura. No sé el dia de la mort, però l’agonia, lenta o ràpida, està cantada.

O sigui que preparem-nos per a la batalla. Qualsevol persona normal que s’estimi a Catalunya de debò sap que no queda més que trencar i lluitar per la independència. I això em porta al ja recurrent tema de les estratègies independentistes de cara a les properes eleccions. N’hem parlat molt. Com ho veig? A mi no m’agrada que m’interpretin. No m’agrada gens que imaginin el que no hi ha i diguin que he dit el que no he dit. No em queda doncs altra remei que explicar altre cop la meva posició, cosa que no vol dir que sigui inamovible i que les circumstàncies no em puguin fer modificar algun aspecte. Jo defenso:

1.- Una candidatura única i independentista

2.- Una candidatura constituïda pels grups que ja han manifestat el seu desig de concórrer electoralment: Catalunya Acció (Força Catalunya) i Reagrupament. A més voldria a Sobirania i Justícia, si decideix anar a les eleccions, o als membres d’aquesta associació que vulguin sumar-s’hi, amb les sigles que els plaguin. A banda, a tots aquells que no els agrada Reagrupament ni Catalunya Acció, que volen manifestar-se independents d’aquestes sigles, que venen de CDC, d’UDC o d’ERC i no se sentin còmodes en cap d’aquests grups.

3.- No defenso una candidatura agrupada sota cap de les sigles existents, sinó una aliança estratègica independentista en la que cadascú conservi la seva identitat i que tingui com a única finalitat a curt termini la independència. No cal que ningú perdi el nom ni que es posi sota unes sigles que no vol. Una sola bandera: independència.

4.- El nom de l’aliança i els llocs a les necessàries llistes, després. Primer els acords bàsics. És evident que demano a tots sinceritat i generositat, no abunda en la política, però ara cal perquè per guanyar cal sumar i si sumem, guanyem.