You are currently browsing the daily archive for Juliol 18th, 2009.
Crec que es tristíssim veure amb els nostres ulls que alguns catalans que pertanyen o pertanyien al mateix partit de ERC siguin els promotors de provocar l’enfonsament i el desprestigi d’aquet partit català que sempre ha sigut considerat per els catalans la emblema de Catalunya, o sigui un partit que al llarg de la seva historia sempre ha sofert traïcions per part de molts dels seus militants, un servidor te amb compte que aquet partit a tingut moments molt baixos dins lo que en diem Democràcia, pro gracies al Carod Rovira crec que ningú pot negar que ha sigut l’home que el va ressuscitar, ja que aquet partit estava a la agonia quan ell l’agafa per les riendas , a mes aquets home va demostrar tenir molts pebrots al entrevistar-se amb el grup terrorista ETA, jo que crec que aquesta entrevista va servi per evitar nous actes terroristes, així mateix aquesta entrevista que es va celebrar a França va ser aprofitada per molts enemics de Catalunya i també d’alguns catalans envejosos per taxar-lo de terrorista, cosa que motivà que fos citat a declarar davant a la justícia espanyola, mol-te enveja i critiques a tingut de suporta en Carod amb tots els seus actes públics, recordeu el sol fet de retractar-se amb una corona d’espines a Jerusalem com fan a diari desenes de turistes? Crec que fou vergonyós que aquet sol fet fos aprofitat amb tota la mala sanya per fer-ne noticia nacional, en fi si volem ser justos tenim de reconèixer que no tot o a fet malament aquet home, ja que ningú es perfecte i crec que ni el dimitit Sr Carretero tampoc deu ser perfecte,. lo que entristeix es que per una pica baralla personal aquet últim no hagués baixat del carro. I en quant a reagrupar-se perque? No estàvem ja agrupats ?
http://img404.imageshack.us/img404/7893/imatges14098lr4.jpg
Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.
Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.
Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de … qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.
No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.
Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.
I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.
Per Santi R.
Per Antonio Galeote
http://3.bp.blogspot.com/_COVsuw_ks-M/RuTfbgkKA7I/AAAAAAAAABM/lFvqUBMulBU/s320/mentir.jpg
Bé, ja ha acabat aquesta interminable comèdia del finançament. Com és habitual en aquests casos, tothom ha guanyat: el Govern central, el Govern de Catalunya, el PSOE, el PSC, Esquerra …
El problema, considerant les coses en els seus justos termes, és que en aquest assumpte una meitat dels que parlen no saben el que estan dient, i l’altra meitat està enganyant als ciutadans.
Una dada. El Govern central diu que ha posat una quantitat addicional de 11.000 milions d’euros, cosa que ningú ha desmentit. Tanmateix, si se sumen les cantiidades que cada autonomia diu que rebrà, surten uns 19.000 milions, més o menys.
Sembla que va ser un torero el que va dir allò de que “el que no pot ser, no pot ser, i a més és impossible”. Doncs això, estem davant d’això, estem davant la quadratura del cercle, o alguna cosa semblant.
En aquest assumpte del finançament es pot establir un marc general, un esquema, un sistema. El que és impossible és parlar de xifres concretes, perquè tot depèn de l’evolució de l’economia, que marca les recaptacions tributàries en què es fonamenta aquest sistema.
Malgrat tot, tothom dóna les seves xifres, en una divertida comèdia que, de fet, està cansant bastant als qui -per obligació, en la majoria dels casos -estan seguint amb una mica d’atenció aquest procés.
La comèdia, en qualsevol cas, és divertida. Especialment destacable és la interpretació dels dirigents d’Esquerra, un model de l’art dramàtic en la seva versió de la comèdia bufa. La Generalitat hauria de concedir a aquests dirigents el premi nacional de teatre, o alguna cosa així.
Fins i tot algú tan aparentment sensat com el conseller d’Economia de la Generalitat, Antoni Castells, al final s’ha animat i s’ha convertit també en actor. La veritat és que no ha quedat molt convicente, però voluntat no li ha faltat.
El dolent de la pel lícula ha estat Artur Mas. Encara no està clar si li han assignat aquest paper o si ho ha agafat ell per voluntat pròpia. En qualsevol cas, ha quedat fatal. Molt lluny de la professionalitat interpretativa dels dirigents d’Esquerra.
Hi ha hagut més. Més intèrprets. Sindicats, patronals, cambres de comerç… En fi, una llarga llista de figurants que s’han apuntat a darrera hora a veure què treuen, a veure què cau. Però en aquesta comèdia són actors secundaris, sense paper important.
Però, després de tot, aquí la gran protagonista ha estat Catalunya. Una Catalunya que, com no és capaç de trencar amb l’Estat, interpreta aquestes comèdies de baixa calitat. Després, a fer de ploramiques, com sempre. Si no li agrada, que es vafi. Hi ha un concepte que es diu independència. Però això és massa, no?
Comentaris Recents