You are currently browsing the daily archive for Juliol 22nd, 2009.
[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
http://www.cincodias.com/recorte.php/20090327cdscdseco_4/XLCOH635/Ies/economista_Xavier_Sala_i_Martin.jpg
L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.
L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.
“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.
“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.
“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80″, va explicar.
Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”
L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”
També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.
L’article de Víctor Alexandre no publicat pel diari Avui ha provocat l’aparició de dos grups a Facebook, un de suport a l’escriptor on s’exigeix “no a la censura al diari Avui!” i un segon on es demana “No a la censura al bloc del Víctor Alexandre!“. El primer grup, creat per Joan Josep Demir i que ja compta amb 70 membres, vol “manifestar el nostre suport a en Víctor Alexandre arran de la prohibició d’un article seu al diari Avui”.
“És del tot inadmissible que l’Avui, al que molts considerem el nostre diari nacional, prohibeixi l’expressió a un escriptor del compromís d’en Víctor Alexandre, un dels màxims referents de l’independentisme català”, denuncien, a més d’afegir que “si fins ara ja ens sobtava que en Víctor Alexandre no tingués lloc a l’Avui, ara ens decep terriblement saber que hi està expressament prohibit”.
“L’opinió que en Víctor Alexandre expressa en aquest article la compartim milers de catalans (entre ells, compradors i subscriptors de l’Avui). Per això, condemnem rotundament aquesta censura i exigim una rectificació per part del diari”, conclouen els partidaris de l’escriptor.
Un segon grup, però, critica una presumpta “censura” al bloc de l’escriptor. Aquest grup, creat per Joan Ignasi Garcia i que compta amb 5 membres, explica que “no critiquem el senyor Alexandre pel seu independentisme ni per les seves idees en general, que són totalment legítimes i compartides per molts, però creiem que aquest grup és necessari donat el tarannà d’aquest personatge”.
D’altra banda, Víctor Alexandre ha penjat en el seu web “el correu electrònic en què el cap d’opinió de l’Avui, anuncia la publicació de l’article que, cinc dies després, és censurat per Toni Cruanyes, director en funcions del diari”.
Comentaris Recents