La vida dels fills que deixaren els soldats de EEUU a Vietnam

Lleguin i lleguin noticies  en el dia de avui m’ha causat molta sorpresa i a la vegada tristesa llegir que a Vietnam hi ha mes de 500.000 fills de soldats americans, o sigui que son fills de militars de EEUU que van tocar el dos i allí deixaren els seus fills fruit de haver tenir relacions  amb joves vietnamites, el problema es que  aquets fills de soldats de EEUU que avui ja comptem mes de trenta anys els i es mol difícil la convivència amb els seus amics i familiars con així  obtenir llocs de treball, ja que no  estan ben integrats ni tampoc estan ben  considerats motivat per el seu mestissatge, en fi que  es una de les conseqüències per afegir de la guerra que EEUU  va mantenir amb el   Vietnam, i ara me pregunto jo, Quants fills de soldats americans, de britànics, o d’espanyols, i d’altres nacionalitats ja deuen haver-hi escampats per els territoris  de  Afganistan o en Irak en qualsevol lloc del Mon que hagi sigut ocupat per soldats de diferents països i ètnies?

Serem allò que vulguem ser

http://imagenes.viajeros.com/fotos/d/dy/dyeagv-bg.jpg

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata.

Miquel Martí i Pol, 1981

Corrandes d´Exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver (Pere IV), 1947

D’ON SURTEN ELS “CAMISAS VIEJAS” ?

http://redkalki.libreopinion.com/images/lafalange_acto_17042005_03.jpg

A Arenys de Munt, durant una hora i escaig del passat diumenge 13 de setembre, el moviment falangista va deixar-se veure per mostrar la seva oposició a la consulta sobre la independència de Catalunya que tenia lloc en la població. Una setantena de simpatitzants d’extrema dreta –alguns, però ni de bon tros la majoria, vestits amb la camisa de color blau maó que identifica històricament la Falange– van abominar del separatisme, van fer lloances a la unitat d’Espanya i l’espanyolitat de Catalunya, van onejar banderes espanyoles sense cap escut –i alguna amb l’àliga preconstitucional– i van acabar, com en els vells temps, aixecant el braç i cantant el Cara al sol.

Es tracta, malgrat el seu caràcter absolutament puntual i anecdòtic, d’una demostració de força al carrer del tot inèdita a Catalunya, on el moviment falangista ha tingut una presència en l’espai públic gairebé inexistent des dels primers anys de la Transició ençà. Arraconats en un segon terme per l’extrema dreta no joseantoniana –primer per la Fuerza Nueva de Blas Piñar i les seves derivacions; més modernament per formacions com España 2000, Democracia Nacional o Alternativa Española– les camises blaves han estat minoria fins i tot en les poques oportunitats que té la ultradreta de fer-se sentir, com ara la concentració que convoquen cada 12 d’octubre a Barcelona, abans al barri de Sants i des de fa uns anys a Montjuïc.

ELS ULTRES ES COORDINEN

«Desde Valencia, desde uno de los locales de referencia patriótica en España, se abre una nueva etapa de lucha política.» Així comença la invitació a l’acte de presentació de la nova seu del Movimiento Social Republicano (MSR) a València, que va tindre lloc el passat 12 de setembre.

L’indret és la mateixa seu que utilitzava fins fa mesos un altre partit neonazi en fase terminal: Alianza Nacional (AN). El local, situat a l’avinguda Tres Creus, número 69, va ser escorcollat per la Guàrdia Civil l’any 2005 dins el marc de l’operació Panzer, que va desarticular una organització neonazi, el Frente Anti Sistema (FAS), acusada de vendre armes, d’associació il·lícita, de delictes contra la salut pública, de robatoris i d’organitzar caceres contra immigrants i persones d’ideologia contrària, tal com va assenyalar la Guàrdia Civil en la seua nota de premsa. L’operatiu policial va acabar amb 27 imputats, entre els quals hi havia l’assassí de Guillem Agulló, Pedro José Cuevas Silvestre, que formà part de les llistes d’AN el 2007 a Xiva, o membres d’España 2000, com ara Alejandro Serrador Ferrer, El Silla.

Refundació
Perseguits pels cossos de seguretat de l’Estat i assenyalats per la premsa, els militants d’Alianza Nacional tancaren la formació i s’organitzaren sota el paraigua d’una associació cultural, Pensamiento y Acción Ecologista, seguint l’exemple paganista d’altres moviments neonazis. La reorganització de l’MSR a València suposa el seu retorn a la política activa. El nou responsable valencià de l’organització ultra és Martín Vargas Ramos, que fou cap de premsa d’AN i membre del PAE, i junt amb ell s’hi han apuntat altres vells companys de viatge, molts dels quals comparteixen militància amb el PAE.

Informa: EL TRIANGLE.EU