La tardor se’n du les fulles que no tornaran mai més.
La tristor s’emporta les llàgrimes del revés.
La pluja arrossega l’aire contaminat cap a les clavegueres.
El cel ensopega amb els ocells cap enrere.
I en aquell precís moment no et veig.
Ni a tu i ni a tu tampoc.
No hi ets.
No hi sou, enlloc.
I és quan te’n recordes,
Que sempre és la mateixa corda ,
Que s’estira i s’enronsa,
Que et rodeja i t’envolta,
Que et despista i t’estova,
Que t’ofega i et troba.
I un cop trobada, et perds de volta.
I els records tot ho escombren.
La pols del ambient,
Intermitent,
Ve i se’n va,
Latent.
Al vent,
L’atén
Amb cura.
Ànima pura.
Sola.
I busques una espurna.
I no la trobes.
Tot i amb força,
El cansament et bolca.
I t’enyores.
I s’enyora.
La senyora.
D’aquella il•lusió torta.
Real o no.
Qui sap.
Tan se val.
Ja és tard.
Tot s’ha acabat.
Enfonsat
Allà, a la profunditat
Del mar dels laments
Plora la ment
Pensament fatigat
De no voler res més
Que fer passar els dies
Segons l’ordre prevista
Sense sorpreses
Ni pànics
Ni sàtirs
Ni manques
Ni branques
Ni tanques
I et trobo a faltar
Enlairant-me
Cap a la profunditat
Del ser complicat
Que ningú entén
I segurament
Ningú entendrà
Insignificant
Petit
Finit
Nit
Dorm sola.