You are currently browsing the category archive for the ‘sobiranisme’ category.
Vic serà la primera ciutat que tindrà una plaça dedicada a Vicenç Albert Ballester, considerat el pare de la bandera estelada. El ple d’avui ha aprovat que l’espai situat davant de l’ateneu La Central porti el seu nom. La votació d’aquest punt ha trencat la unitat de l’equip de govern: el PSC, que governa en coalició amb CiU i ERC, s’ha abstingut. El seu portaveu, Josep Burgaya, diu que els ‘sorprèn’ que Ballester doni nom a un carrer quan altres figures més rellevants no tenen nom al nomenclàtor vigatà.
Burgaya, en la seva intervenció, ha dit que des del PSC reivindiquen l’independentisme com ‘una de les cultures polítiques del país’. El portaveu socialista però diu que no té massa sentit que la ciutat doni un nom a Vicenç Albert Ballester quan hi ha altres figures més rellevants d’aquesta cultura política nacionalista com Valentí Almirall, Antoni Rovira i Virgili o Domènec Martí i Julià, aquest darrer més proper a l’independentisme, encara no tenen un espai amb el seu nom.
La PxC també s’ha abstingut però per raons molt diverses. El seu portaveu i cap de l’oposició, Josep Anglada, ha destacat la vessant de Ballester com a defensor de la llengua. Anglada però ha dit que l’homenatjat estaria poc content pel mal estat actual de la llengua catalana que l’ha atribuït a la ‘invasió’ del fenomen migratori ‘principalment procedent del Marroc’.
A favor
La regidora d’ERC, Gràcia Ferrer, ha estat l’encarregada de defensar el fet que el fundador de l’estelada doni nom a una plaça de Vic. Considera que l’espai de davant la central és el millor perquè és un ’emblema’ de la cultura popular catalana. Ferrer deia que d’aquesta manera l’equip de govern ‘compleix’ amb els requisits adquirits fa un any quan es va comprometre a enviar la proposta a la comissió municipal que designa els noms dels carrer.
El regidor i portaveu de CiU, Xavier Solà, ha destacat la figura de Ballester com a creador de l’estelada però també n’ha subratllat el seu perfil carlí. Solà ha demanat a ERC i la CUP que no facin de ‘botiguers’ alhora d’atribuir-se el mèrit sobre qui ha estat l’autor de que un carrer de la ciutat porti el nom del creador d’aquesta bandera.
Des de la CUP, Laia Jurado, ha atribuït al seu grup el fet que finalment el nom de Vicenç Albert Ballester doni nom a una plaça de la capital osonenca. La portaveu independentista ha assegurat que l’opció de donar el nom d’un carrer o plaça va ser proposada per ERC com alternativa a la seva proposta de fer onejar la bandera estelada, ideada per Ballester, a l’ajuntament de la ciutat. Jurado considera que aquesta acció es fa per ‘cobrir l’expedient’ independentista dels republicans perquè la proposta d’altres noms com Lluís Maria Xirinacs està encallada des de fa més temps.
El regidor d’ICV, Xavier Tornafoch, també hi ha votat favorablement perquè no té ‘res en contra’ d’aquesta figura que ha definit com un ‘home de la seva època’ però ‘una mica arrauxat’. Tot i això ha lamentat que noms com el de l’exalcalde republicà Marià Serra i Badell, encara estigui pendents de tenir ‘el seu espai o homenatge’.
Informa: DIRECTE.CAT
OBJECCIÓ A ESPANYA, UN DRET, UN EXEMPLE SOLIDARITAT AMB L’INDEPENDENTISTA MARC BELZUNCES
Assabentats del cas judicial en que es troba el jove Marc Belzunces, imputat d’un “delicte” d’objecció de consciència electoral fent-lo subjecte de penes de multa i presó, el Consell dels Deumil.cat es veu en l’obligació de solidaritzar-se
amb el jove imputat i fer una crida al seu suport moral i ecònomic, per a fer front a les despeses de la defensa judicial, i a donar-lo suport públic difonent el seu cas, denunciant la justícia espanyola.
Marc Belzunces no es va presentar a la constitució de la mesa electoral a la qual fou designat com a “vocal 2n suplent 2n” als comicis de les Eleccions Generals espanyoles del passat 9 de març de 2008. Ara fa un any, el 3 de juliol de 2008, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el va citar a comparèixer com a imputat d’un pressumpte delicte electoral. En Marc aquell dia en comptes de declarar, va lliurar un escrit on entre d’altres coses afirmava:
“Com a independentista català la meva consciència m’impedeix completament col·laborar en l’organització d’unes eleccions espanyoles. No tinc capacitat de triar el contrari”. Posteriorment, el passat desembre, el Jutjat d’Instrucció núm. 19 de Barcelona va dictar interlocutòria d ‘incoacció de les Diligències Prèvies per delicte electoral. En Marc Belzunces es va presentar per a no declarar i remetre’s a l’escrit ja presentat el juliol de 2008 davant la Fiscalia.
Ara, fa escassos dies, la Fiscalia ha fet pública l’acusació que fa contra en Marc (full 1 de l’acusació, full 2 de l’acusació). En concret el Fiscal del TSJC demana 22 dies de presó (a substituir per 44 dies/multa a 18 euros dia (792 euros), 6 mesos de multa a 18 euros dia (3.294 euros) amb responsabilitat personal en cas d’impagament i inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant 2 anys. La intenció d’en Marc, feta pública en un article al Bloc Gran del sobiranisme,
del qual es blocaire, és continuar pujant esglaons judicials fins on pugui (Audiència Provincial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional) i encara li quedaria anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
La cosa, ja ho esmenta en Marc al seu article, anirà per llarg. Ara bé, com ell afirma està disposat a arribar fins el final i assumeix totes les conseqüències.
Es tracta d’un cas d’objecció de consciència independentista, d’objecció a Espanya. Sembla ser que és el primer cas que la Justícia espanyola es troba davant d’una situació semblant.
Que en Marc pugui aconseguir anar pujant esglaons judicials depèn de la capacitat econòmica per a fer front a les despeses que genera enfrontar-se a la maquinària judicial. Un grapat de patriotes el fa costat dels del primer dia i va
obrir un compte corrent on es poden fer ingressos i donacions. Obligació nostra es contribuir-hi, en la mesura de les nostres capacitats, però fer-ho tothom!.
Fent, aixímateix, extensiva la seva situació amb el màxim de ressó possible sobre el seu cas, recolzant-lo personalment, però també la seva causa: la de posar en evidència la justícia espanyola i el sistema electoral espanyol que es basa en la coacció. El que posa en qüestió, entre molts d’altres exemples, el caràcter democràtic de l’estat que ens té subordinats.
En Marc és una persona compromesa amb el nostre país, un expert en les noves tecnologies i un apassionat de la ciència. El seu temps lliure l’omple d’activitats lliurades al proïsme. Com hem dit també escriu setmanalment al
Bloc Gran del Sobiranisme.
No podem admetre que a un ciutadà actiu i responsable se’l vulgui condemnar a presó i multes per un concepte caduc i esbiaxat de la llei electoral. És antidemocràtic. Tampoc podem admetre que a un català la justícia espanyola li
demani presó i multes perquè se’n declara objector independentista i afirmi que “no formo part de la societat spanyola, ni vull formar-ne part. I com que no en formo part, no se’m pot demanar que col·labori en l’organització d’unes
eleccions espanyoles”. No podem permetre el seu empresonament. No som esclaus. Exigim la despenalització de l’objecció electoral.
Us repetim que moralment tots estem obligats a col·laborar en l’aportació econòmica per a fer front a les despeses que ja ha hagut d’assumir en Marc i fem córrer el seu cas.
La Fundació Catalunya ha obert un compte corrent.
Beneficiari: Fundació Catalunya-FONS . Cal dir que els donatius a Fundacions
té avantatges fiscals.
Compte Caixa d’Enginyers: 3025-0012-19-1400008332
Per a transferències des de fora del Regne d’Espanya:
Iban: Es18 3025 0012 19 1400008332
Altra informació: Swift: cdenesbb
La meva terra és com un infant,
no dóna gràcies, ni mai sap quan
es torna aspra i plena de fang
o verda i plana i et dóna cant.
La meva terra mai no sap quan
anar endarrera, tirar endavant
plena de nafres, plena de sang,
plena de joia i plena de cant.
No té una flama que digui sí,
però una espurna sempre ho vol dir;
no té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.
La meva terra sols té caliu
que dorm i dura dintre d’un niu.
La fusta i jo que volem sortir
esperem flama que ens digui sí.
Uns endavant ens volen portar,
espurnes vives en soledat;
altres ens volen sempre aturats,
la cendra pesa sobre els cansats.
La lamentable peripecia protagonizada por la clase política catalana -y la española- en todo este asunto de la financiación, ha puesto de manifiesto, una vez más, la diferencia entre la realidad y los sueños.
La cutre comedia finalizada con la concesión de una limosna por el Estado a las autoridades autonómicas catalanas, encabezadas por José Montilla, un dirigente del PSOE, es el reflejo de la farsa en que se desenvuelve la política catalana.
De hecho, este acuerdo es el reparto por la administración central del Estado de algunas cantidades para que las autoridades regionales puedan cubrir, con más o menos solvencia, los gastos que se generan en sus territorios.
Éstos son los hechos. La pretensión de las autoridades de la Generalitat se basa en la ficción de que una nación ha negociado con otra para recuperar, al menos parcialmente, los recursos financieros que una de esas naciones -España- le arrebata habitualmente a la otra -Catalunya-. El expolio.
Todo este absurdo episodio, que ya se vivió con motivo de la reforma del Estatuto catalán, y que se volverá a vivir con la próxima negociación de la nueva financiación o de la nueva reforma del Estatuto, es muy ilustrativo de eso que se llama el encaje de Catalunya en España.
Veamos. En estos momentos, y al margen de los divertidos delirios de unos cuantos, Catalunya es una especie de provincia de España, beneficiada por algunas descentralizaciones administrativas y económicas. Más o menos.
Por contra, algunas de las autoridades regionales de Catalunya actúan y se comportan como autoridades de algo que es casi un Estado y que, como tal, marca sus distancias con otro Estado, el español.
De ahí derivan, entros ejemplos, esas patéticas aperturas de embajadas en el extranjero, realizadas con un cómico protocolo, y que reflejan hasta qué punto se ha difuminado la línea que separa la realidad de la farsa.
Seamos serios. Todo esto es querer y no poder. Es aparentar lo que no se es. Es engañar a los catalanes. Es utilizar a Catalunya para que algunos personajes con ínfulas de hombres de Estado protagonicen sus ridículos delirios de grandeza.
Si se quiere ser coherente, es preciso prescindir de estas comedias y asumir, con todas las consecuencias, que el único encaje viable para Catalunya en España es una confederación. Lo demás es hablar por hablar.
El único encaje es una Catalunya que, desde la independencia, llegue -o no- a un acuerdo con España para formar parte de una confederación. O de algo muy parecido a las estructuras y los conceptos de una confederación.
¿Una confederación? Sí. Una confederación ibérica con el País Vasco, Catalunya, Portugal, Galicia -unida o no a Portugal, ellos decidirán- y una Castilla que lidere al resto. Algo así. Es el único encaje posible, viable y razonable entre Catalunya y el agresivo, prepotente, autoritario y excluyente nacionalismo español.
¿Que es imposible? Ya veremos. Es cuestión de intentarlo. Y, sobre todo, es cuestión de dirigirse directamente hacia esta vía, asumiendo todas -absolutamente todas- las consecuencias.
Eso implica explicarle con claridad a los catalanes la realidad de la situación. Y exige prescindir, de una vez por todas, de los burócratas profesionales que han convertido el nacionalismo en una farsa, en una comedia, en un engaño. Éste es el encaje.
És una obscenitat el comportament d’Esquerra amb relació a l’anomenat nou model de finançament. I no tan sols perquè constitueix una estafa al poble de Catalunya, sinó pel cinisme amb què els dirigents d’aquest partit pretenen entabanar l’opinió pública presentant com una victòria el que no és res més que una humiliació. Tanmateix, ja fa temps que Esquerra ha deixat de ser un partit polític per convertir-se en un servei de col·locació temporal amb vocació de fixesa. L’espectacular fuita de militants li ha donat tranquil·litat interna, però l’ha deixat com una força sense atributs. Dir Esquerra, avui dia, és no dir absolutament res, perquè tot allò que la caracteritzava s’ha fos com un gelat al sol. Un talp de l’espanyolisme no ho hauria fet millor: proclamar-se independentista, aconseguir que ETA deixés de matar a Catalunya, fer creure que Carod era el líder desacomplexat que el país esperava, blasmar la pusil·lanimitat de la resta de partits i, un cop al govern, narcotitzar l’independentisme i lliurar-lo captiu a les mans del Partit Socialista. Reeixida l’operació, ara ja només es tracta de mantenir-se al poder. És cert que quan els votants i els militants es desperten i prenen consciència de l’ensarronada marxen o es donen de baixa sense manies, però el sou, les dietes i els cotxes oficials de la cúpula d’Esquerra els continua pagant Catalunya. Deu ser que no es tractava d’independitzar Catalunya, sinó de viure d’ella.
Això, en tot cas, explica moltes coses. Explica, per exemple, per què Esquerra s’ha convertit en una força autonomista i conservadora que ha fet seu el discurs que abans criticava de Convergència i Unió, fins al punt que cal mirar la fotografia que il·lustra l’entrevista d’El Punt per saber que és Joan Ridao i no pas Duran i Lleida qui parla de l’autodeterminació en aquests termes: “Un referèndum no és la solució. El país encara no està per això”. Amb tot, no hi ha res com el col·laboracionisme que Esquerra ha demostrat en la propagació de la mentida sobre el nou finançament per comprendre que ha esdevingut un simple esquer del PSC-PSOE per captar independentistes despistats. La seva traïció política, però, és de tal magnitud que la història no li ho perdonarà, i els votants encara menys. Dir que aquest acord “farà gran Catalunya”, que el país “veurà, finalment, reconeguts els seus drets” i que per fi “obtindrem una xifra que es correspon amb els més ambiciosos objectius que ens havíem fixat” és una obscenitat. És una obscenitat, perquè estem parlant d‘uns hipotètics 3.800 milions d’euros per a l’any 2012 quan, com sabem, només el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2008 ja va ser de 22.000 milions. Aquest és l’acord que s’ha aconseguit gràcies a “la fermesa i a l’empenta d’Esquerra”; aquest és l’acord que, en paraules de Joan Puigcercós, ha “de servir per posar el país al dia”.
Víctor Alexandre
Malgrat els esforços esmerçats per la nostre classe política, lamentem des del món empresarial, la manca de transparència i l’excessiu desgast derivat d’un procés llarg i desequilibrat de negociació.
Després d’analitzar les poques xifres donades fins ara, aquest nou finançament redueix molt poc el dèficit fiscal que pateix Catalunya: enlloc de 60 milions d’euros diaris, el primer any en perdrem “només” 55 milions i en el millor dels casos 50 milions d’euros al 2012.
Amb aquest enorme dèficit que seguirà estant prop del 10%, quan estats federals com Alemanya el limita al 4% i EEUU al 5%, la competitivitat del teixit empresarial català segueix clarament amenaçada, perdent posicions en la majoria d’índex de valoració econòmica-empresarial.
Els empresaris, directius, autònoms i professionals del Cercle Català de Negocis (CCN), manifestem que la única manera d’acabar amb l’espoli fiscal és assolir l’Estat propi.
De la mateixa manera que en el seu moment països com Estats Units, Noruega, Finlàndia, Irlanda, Estònia, Txèquia, Eslovènia, entre d’altres, van esdevenir estats independents per motius bàsicament econòmics, en aquests moments ens toca als catalans de fer el mateix i esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.
Tots aquests Estats han prosperat econòmicament d’una forma clara un cop assumida la independència. El Cercle Català de Negocis (CCN) es reafirma en que amb un Estat propi, Catalunya, seria avui un dels 4 països amb més renda per càpita de la Unió Europea.
L’Estat propi és el millor negoci.
Servei de Comunicació i Premsa
Cercle Català de Negocis
[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l’Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d’esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d’entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d’aquesta llibertat. No m’interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d’esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d’Esquerra em diuen que les coses són justament a l’inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s’esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l’infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l’únic, n’hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d’esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s’ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D’un partit d’esquerres se n’espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l’acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d’una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l’amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d’una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d’anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l’espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l’amo ha cobert de privilegis no s’allibera mai. És un captiu vocacional que l’únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l’amo li dóna a l’esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d’inventar. Sort en té que sempre hi són amb l’esguard amatent per reprovar el més mínim gest d’autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. “Política social de la presó”, en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l’alcaid l’ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m’hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s’amagui darrere el nom d’Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M’agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M’agrada la gent que no es ven ni s’agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s’arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l’ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
L’economista Xavier Sala i Martin, va manifestar durant la tertúlia a El món a RAC1, i en referència al finançament, que “em sembla fatal”. “Tot el que jo sento em sona propaganda”, va lamentar, a més d’indicar que el nou acord “viola l’Estatut en diversos llocs”.
L’economista va enumerar les diferents infraccions de l’Estatut existents en el pacte, com ara “la trampa de posposar els diners en el temps” i assenyalar que “falten 1.400 milions”. També va recordar que “totes les comunitats estan per sobre la mitjana”, fet que “s’aconsegueix fent trampes”, com ara incloure Mossos d’Esquadra o presons, “que no sumen a Extremadura”.
“Això et permet dir que estàs sobre la mitjana”, va denunciar, a més de remarcar que “en quan a competències no estem per sobre la mitja, tal com diu la propaganda oficial d’arreu”. Igualment va negar que Catalunya quedés tercera en renda per càpita, tal com indica el text estatutari.
“Ens han venut la moto, i tampoc hi ha garantia que es complirà, perquè tenim un Govern que incompleix les promeses de manera patològica”, va remarcar, a més de definir el finançament com una “venda de fum molt ben orquestrada”.
“És una qüestió de dignitat, el que està passant és com si el sheriff de Nothingam va al bosc i et roba 100. Pactes amb ell i arribeu a l’acord de que només et robaran 50. I el dia de venir a recollir els impostos, incompleixen l’acord i et roben 80”, va explicar.
Sala i Martin lamenta que això passi després de “boicots, d’anar per Espanya i que t’insultessin només posar el peu a l’aeroport”. “Per dignitat algú hauria de dir que ja n’hi ha prou”, va pregar, atès que “no podem deixar que ens trepitgin d’aquesta manera”
L’economista considera que “ens tenen agenollats, amb cap per avall, i quan algú aixeca el cap li donen cop i tothom insultant-lo”. “Com hi ha aquest odi envers nosaltres hauríem de dir prou. No dir que és el millor que podíem fer i seguir agenollats amb els pantalons baixats, i quan ens donin pel sac intentin anar ràpid. No ens hem de donar pel sac, hem de dir prou”
També va assegurar que “estic fins els nassos de la gent que no és radical. Si els EUA s’haguessin deixat portar pels no radicals, avui serien una regió d’Anglaterra”. “M’agradaria que el poble de Catalunya deixés d’estar dominat per aquesta gent que no és radical. Lamento estar rodejat de gent tant poc radical”.
L’article de Víctor Alexandre no publicat pel diari Avui ha provocat l’aparició de dos grups a Facebook, un de suport a l’escriptor on s’exigeix “no a la censura al diari Avui!” i un segon on es demana “No a la censura al bloc del Víctor Alexandre!“. El primer grup, creat per Joan Josep Demir i que ja compta amb 70 membres, vol “manifestar el nostre suport a en Víctor Alexandre arran de la prohibició d’un article seu al diari Avui”.
“És del tot inadmissible que l’Avui, al que molts considerem el nostre diari nacional, prohibeixi l’expressió a un escriptor del compromís d’en Víctor Alexandre, un dels màxims referents de l’independentisme català”, denuncien, a més d’afegir que “si fins ara ja ens sobtava que en Víctor Alexandre no tingués lloc a l’Avui, ara ens decep terriblement saber que hi està expressament prohibit”.
“L’opinió que en Víctor Alexandre expressa en aquest article la compartim milers de catalans (entre ells, compradors i subscriptors de l’Avui). Per això, condemnem rotundament aquesta censura i exigim una rectificació per part del diari”, conclouen els partidaris de l’escriptor.
Un segon grup, però, critica una presumpta “censura” al bloc de l’escriptor. Aquest grup, creat per Joan Ignasi Garcia i que compta amb 5 membres, explica que “no critiquem el senyor Alexandre pel seu independentisme ni per les seves idees en general, que són totalment legítimes i compartides per molts, però creiem que aquest grup és necessari donat el tarannà d’aquest personatge”.
D’altra banda, Víctor Alexandre ha penjat en el seu web “el correu electrònic en què el cap d’opinió de l’Avui, anuncia la publicació de l’article que, cinc dies després, és censurat per Toni Cruanyes, director en funcions del diari”.
¡Por fin > uno que es capaz de hablar clarito, sin falsedades ni hipocresías y pensando en su pueblo!
SYDNEY, mayi 23, 2008 > (Sun > Times)
El primer ministro australiano, John Howard, dijo el miércoles a los musulmanes que quieran vivir bajo la Sharia islámica que se marchen de Australia; en unos momentos en que el gobierno se encuentra aislando a posibles grupos radicales que podrían en un futuro lanzar ataques terroristas contra el pueblo de esa isla-continente.
Asimismo, Howard despertó la furia de algunos musulmanes australianos cuando dijo que ha dado todo su apoyo a las
agencias de contrainteligencia australianas para que espíen en las mezquitas que hay en la nación.
Los que tienen que adaptarse al llegar a un nuevo país son los inmigrantes, no los australianos’, expresó con firmeza el mandatario. ‘Y si no les gusta, que se vayan. Estoy harto de que esta nación siempre se esté preocupando de no ofender a otras culturas o a otros individuos.
Desde el ataque terrorista en Bali, hemos experimentado un incremento de patriotismo entre los australianos’.
Nuestra cultura se ha desarrollado sobre siglos de luchas, pruebas y victorias de millones de hombres y mujeres que vinieron aquí en busca de libertad’ , agregó Howard , ‘Aquí hablamos inglés fundamentalmente’, dijo el primer ministro en un momento de su enérgico discurso. ‘No hablamos árabe, chino, español, ruso, japonés ni ninguna otra lengua. Por lo tanto, si los inmigrantes quieren convertirse en parte de esta sociedad, ¡que aprendan nuestro idioma!’
El mandatario continuó diciendo que la mayoría de los australianos son cristianos. ‘Esto no es un ala política ni un juego político. Se trata de una realidad. Se trata de hombres y mujeres de ascendencia cristiana que fundaron esta nación basándose en principios cristianos, lo cual está bien documentado en todos nuestros libros. Por lo tanto, es completamente adecuado demostrar nuestra creencia en las paredes de nuestras escuelas. Si Cristo les ofende, entonces les sugiero que busquen otra parte del mundo para vivir, porque Dios y Jesucristo son parte de nuestra cultura’.
Este es nuestro país, nuestra patria, y estas son nuestras costumbres y estilo de vida. Permitiremos a todos que disfruteis de lo nuestro, pero cuando dejeis de quejaros, de lloriquear y de protestar contra nuestra bandera, nuestra lengua, nuestro compromiso nacionalista, nuestras creencias cristianas o nuestro modo de vida. Os recomiendo que si asi no lo aceptais, aprovecheis la gran oportunidad de libertad que teneis en Australia y retomeis el camino hacia otro pais que os permita todo aquello que aqui jamás podreis conseguir. ¡ tenéis el derecho y la libertad de iros a donde más os convenga!’
A quienes no les guste cómo vivimos los australianos’, prosiguió Howard. ‘Tienen la libertad de marcharse. Nosotros no los obligamos a venir. Ustedes pidieron emigrar aquí, así que ya es hora de que acepten al país que los acogió y desistan de canviarnos, porque sencillamente ni lo haremos ni permitiremos que nadie invada nuestro espacio con imposiciones y derechos que nadie les ha cedido’.
Si estás de acuerdo con el primer ministro australiano, hazlo circular por el mundo. Las ideas de los grandes hombres deben divulgarse ..
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents