You are currently browsing the monthly archive for gener 2009.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha demanat l’anul·lació del judici de Lluís Companys. L’endemà que el Govern d’Espanya aprovés la reparació i reconeixement de la figura del president Companys, afusellat l’octubre de 1940 a Barcelona després de ser sotmès a un judici sumaríssim, Montilla, ha afirmat a la Bisbal d’Empordà que “quan un país arriba a la ignomínia d’assassinar un dels seus legítims governants és necessari, que tard o d’hora, un altre govern legítim prengui la decisió de corregir aquesta vilesa”.

En aquesta línia, el president ha expressat la seva satisfacció per la decisió del Ministeri de Justícia, que veu com “una bona notícia, un camí que hauria de permetre’ns arribar fins a la plena anul·lació del seu judici”. “La Generalitat –ha afegit- farà tot el que sigui jurídicament necessari i políticament convenient per aconseguir que aquell judici sumaríssim, celebrat sense cap garantia jurídica l’octubre de 1940 i que mai no havia d’haver tingut lloc, sigui finalment anul·lat”. El cap de l’Executiu entén que la decisió del Govern espanyol “ens acosta a aquest voluntat, que estic segur que és la voluntat unànime del poble de Catalunya”.

“El silenci durà poc, però. Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats que fan el servei militar i els etziba: ¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!
VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L’esfera, 2006. p. 21

Exili i mort del President Companys

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d’entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà (Catalunya Nord), traslladant-se després a París per treballar en la representació en l’exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a La Baule-les-Pins (Loire-Atlantique, Bretanya), quedant-se a França malgrat el perill que corria, en un intent per no perdre el contacte amb el seu fill Lluís Companys i Micó (1911-1956), que patia una greu malaltia mental. Aquest fill havia estat fruit del seu primer matrimoni amb Mercè Micó, de la que es va divorciar per casar-se amb Carme Ballester, la seva segona i última esposa.


El 13 d’agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per “ser el President de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, és traslladat el 3 d’octubre al Castell de Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s’ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. [2]

Va ser afusellat a dos quarts de set de la matinada, el 15 d’octubre de 1940, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc amb només 58 anys. És l’únic president d’una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial. L’últim que va cridar va ser “Per Catalunya!!!

Les darreres hores del president Companys, pati del castell de Montjuic

Assassins ! …

El Parlament de Catalunya profanat amb banderes espanyoles i nazis, amb motiu d’una exposició d’homenatge a Adolf Hitler (anys 40s)
L’Esglèsia espanyola donant suport al feixisme i al crim organitzat

“Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries”.

Campanades a morts-Lluís Llach

Homenatge als republicans catalans víctimes del nazisme i el feixisme

Mauthausen- Mossos d’Esquadra en un acte d’homenatge als assassinats en els camps de concentració.

Satisfacció per la compra catalana d’Spanair

La compra fa resorgir les reclamacions per la gestió del Prat

Miquel Iceta, del PSC; Josep Maria Pelegrí, d’UDC; Joan Ridao, d’ERC; i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, ja han fet pública la seva satisfacció per la compra el 80’1% d’Spanair per part d’empresaris i institucions catalanes. Ridao ha dit que la compra era una bona notícia i que ara tocava descentralitzar AENA, fet que també ha reclamat Pelegrí, qui ha criticat la Generalitat perquè no estava a l’alçada dels empresaris del país.

Miquel Iceta, per la seva banda, ha felicitat l’alcalde Hereu pel paper en la negociació de la compra i Hereu l’ha qualificada de gran notícia. Hereu diu que l’aportació pública és per tan sols per donar suport al capital privat, però que l’aventura l’han de dirigir les empreses.

La compra s’ha fet a partir d’Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA), societat recentment fundada per a agrupar els inversors catalans, i encapçalada per Turisme de Barcelona, Catalana d’Iniciatives, Fira de Barcelona i altres empresaris. L’operació suposa una ampliació de capital per un import de 100 milions d’euros. En les properes setmanes es determinarà la composició accionarial definitiva, segons han explicat fonts de la companyia. La companyia aèria era, fins ara, propietat de Scandinavian Airlines (SAS), que en conservarà el 19,9% i es farà càrrec del deute que acumulava Spanair, fet que li comportarà més de quatre-cents cinquanta milions d’euros de pèrdues.

D’aquesta manera, l’operació s’ha tancat abans del termini imposat per arribar a un acord, que finalitzava avui. El conseller delegat d’Star Alliance, a la qual pertany Spanair, Jaan Albrecht, hva explicar ahir que l’aliança treballarà ‘en la millora contínua del ‘hub” de Barcelona i aprofitarà al màxim la nova terminal del Prat. ‘Veiem Spanair com una aerolínia que treballarà de forma competitiva per a Espanya i, particularment, per a Barcelona’, va dir.

Segons fonts de la companyia, la gestió operativa de la nova Spanair continuarà a càrrec del soci industrial (el grup SAS) mitjançant un pla de negoci acordat amb l’accionista majoritari, que nomenarà el consell d’administració, un president i un primer executiu de la companyia.

Per als propers dos anys, fins al 2011, la nova direcció d’Spanair s’ha proposat establir Barcelona com a plataforma de creixement futur, aprofitant el potencial de la nova T-Sud. Tot i això, les mateixes fonts han dit que l’operació no variarà els plans de l’expedient de regulació d’ocupació que s’està aplicant a 775 treballadors de la companyia ni tampoc a la reducció de les bases operatives de la companyia.

Deu milions de passatgers i 48 avions

La facturació de Spanair ha superat, l’any 2008, els mil milions d’euros, amb més de deu milions de passatgers transportats, 48 aeronaus i 2.665 empleats a temps complet. En l’actualitat, els vols regulars representen el 76% dels ingressos totals, els xàrter el 16% i el transport de càrrega el 8% restant.

La companyia SAS va adquirir a Teinver l’any 2003 part del capital fins al 74%. Quatre anys més tard, el 2007, aquesta participació es va incrementar fins al 100%.

VilaWeb

También los árabes son responsables de la suerte de los palestinos, que han respondido a la opresión con la resistencia

  1. El régimen israelí es uno de los que no reconocen la jurisdicción del Tribunal Penal Internacional
 CABA
CABA
MARC Carrillo*

En 1948 se creó Israel como un Estado democrático, en una región donde la democracia era excepción. Pero la vergüenza internacional y de Israel por lo que el Tsahal, su potente y sofisticado Ejército, ha hecho en el gueto de Gaza es un ejemplo más de cómo este Estado vive al margen del derecho internacional y de cómo deja de ser democrá- tico en el trato que dispensa a los palestinos.
El Estado de Israel lleva incumplidas un buen número de resoluciones de la ONU relativas al conflicto de Oriente Próximo. La primera, la resolución 181 de la Asamblea General, de 1947, que estableció el plan de partición de Palestina, por el que se proponía una unión económica entre un Estado árabe y otro judío. A pesar de que los regímenes árabes declaraban que iban a echar a los judíos al mar, la realidad es que el único Estado que hoy existe es Israel. Tras el conflicto de 1967, el Consejo de Seguridad, en su resolución 242, declaró inadmisible la adquisición de territorio mediante la guerra y pedía la retirada de Israel de los territorios ocupados.
Pero lo cierto es que el Estado palestino no existe, a lo que ha ayudado la proliferación de asentamientos judíos en Gaza –hasta agosto del 2005– y Cisjordania. La resolución 446 del Consejo denunciaba en 1979 que el establecimiento de asentamientos no tiene validez legal y constituye un obstáculo para la paz. Además, en 1968 la resolución 2443 de la Asamblea General instaba a Israel a dejar de destruir las casas de la población civil árabe en las áreas ocupadas. Y en 1978, la ONU condenaba la cooperación militar entre Israel y el entonces régimen racista de Suráfrica.
En su resolución de 24 de septiembre de 1982, la Asamblea General condenaba la masacre de palestinos y otros civiles en los campos de Sabra y Chatila (Beirut), por las falanges cristiano-libanesas y ante la deliberada pasividad del Tsahal, comandado por el provocador y fascistoide ministro de defensa Ariel Sharon. La matanza suscitó una reacción internacional y en la izquierda israelí, y el Gobierno de Menahem Begin tuvo que admitir la constitución de la comisión de investigación Kahan, que consideró que Sharon “faltó a sus obligaciones”. Tuvo que dimitir, lo que no impidió que la sociedad israelí admitiera después que llegase a primer ministro.

EL TRIBUNAL Supremo es una de las piezas esenciales del régimen israelí. Pero no queda libre de censura en cuanto al respeto a los derechos de los palestinos. En una sentencia de 1999, avaló el uso de métodos rigurosos de interrogatorio (sacudidas de corriente, privación del sueño, golpes y patadas, retorcimiento brusco de la cabeza…) siempre que fuese en circunstancias extremas de la responsabilidad penal y en casos de estado de necesidad. Por tanto, al admitir límites al derecho a la integridad física o psíquica –único supuesto de derecho ilimitado–, el Tribunal aceptaba lisa y llanamente la tortura, prohibida por el cuarto Convenio de Ginebra (art. 3 y 32).
Con el argumento de garantizar la seguridad, el Gobierno de Sharon empezó a construir un muro de más de 600 kilómetros que deja aislados a los palestinos de Cisjordania. La Corte Internacional de la Haya emitió un dictamen en el 2004 declarando su ilegalidad. No obstante, Israel ha seguido construyéndolo, si bien, tras las demandas de aldeanos palestinos expropiados, el Tribunal Supremo ordenó el cambio de trazado de un tramo de 30 kilómetros en este nuevo muro de la vergüenza. Seguramente, ello fue un gran éxito para la hermenéutica jurídica a fin de resolver el conflicto entre libertad y seguridad. Para los súbditos palestinos, poco habrá cambiado su misérrima vida.
Con la intervención militar en Gaza, la crisis humana es dantesca. Pero la actuación sanitaria (entrada en la zona de médicos, ambulancias, etcétera) para atender las personas que no participaban directamente en las hostilidades ha sido nula. De nuevo se ignora el Convenio de Ginebra, que establece que estas personas o las que hayan depuesto las armas, los heridos, etcétera, han de ser tratados con humanidad, sin ningún tipo de discriminación (art. 3). También este aspecto del derecho de la guerra ha sido ignorado por el Tsahal. Y qué decir de la depuración futura de posibles responsabilidades de orden penal. Pues nada: Israel es uno de los estados que no reconoce la jurisdicción del Tribunal Penal Internacional que aplica el Estatuto de Roma que entró en vigor en el 2002. No es el único: le acompañan en este honor, entre otros, Estados Unidos, Cuba, China, Irán, Myanmar (Birmania), Siria y los Emiratos Árabes.

ANTE TODO ELLO se arguye el derecho de Israel a defenderse de los ataques de Hamás. Objetiva y aisladamente, el argumento sería razonable. Pero no es la cuestión principal. El problema histórico es la no resolución del conflicto surgido en 1948: los infortunados palestinos son un pueblo sin Estado, humillado y oprimido, y no solo por Israel, que lo emplea como fuerza de trabajo barata. También el mundo árabe es responsable del devenir de un pueblo que, en la desesperación, ha respondido históricamente a la opresión con su derecho a la resistencia, un derecho humano básico, reconocido en el Preámbulo de la Declaración Universal de los Derechos Humanos de 1948.

*Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad Pompeu Fabra

El periodista Carlos Sentís es un altre exemple clar de la farsa de la transició espanyola, ja que ocult sota la màscara de periodista s’amaga un feixista de cap a peus, secretari d’un ministre del règim, i col·laborador actiu en el règim dictatorial, cosa oblidada i soterrada sota l’acte de lliurament de la Medalla al mèrit pel treball, atorgada pel Ministeri, i acollida pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El grup de periodistes Ramon Barnils ha denunciat aquest fet indignant, de reconèixer a aquesta persona de mes de 90 anys la seva trajectòria professional, què inclou gelosament amagada un passat col·laborador amb la Dictadura de Franco, i per tant amb la seva part de responsabilitat en la bogeria feixista, i els seus nombrosos crims, i amb la coincidència del 70 aniversari de les tropes falangistes a Barcelona on en Sentis va acompanyar els ocupants.

Com molt ben be diu aquest grup de periodistes la necessitat de fomentar la memòria històrica implica directament a la institució catalana què va acollir el nefast premi, i vetllar per fer sorgir la veritat es absolutament imprescindible per enfortir la democràcia.

Aquesta persona, com moltes d’altres evidentment en qualsevol estat verdaderament democràtic no portaria la vida que ha portat com a periodista de bona reputació, i segurament hauria de respondre per haver col·laborat amb un regim del terror format per una dictadura militar, i on el genocidi era a l’ordre del dia, com molt be sap Catalunya.

No es el primer cas de persona reciclada que amaga el seu passat, però persones com Samaranch o Sentís per exemple, haurien de merèixer el nostre menyspreu, i ja què la democràcia es de fireta com a mínim treure el seu currículum a la llum publica per evitar la manipulació de la història per part dels de sempre.

Una espècie de Funa xilena que persegueix a aquests ciutadans què s’amaguen entre la societat de les seves atrocitats en el passat, encara no existeix a l’Estat Espanyol, fruit del potent regim del terror, molt més què moltes dictadures sud-americanes que coneixem.

El traspàs de poders ho va deixar tot ben lligat, i no es pot remenar el passat, ni furgar en segons quines persones que gaudiran de la seva plàcida vida fins al final dels seus dies, i on les seves víctimes quedaran en l’anonimat ja que la llei de la memòria, mes aviat es de la desmemoria, i casos com el president català assassinat segueix encara amb un judici totalment legal sense revisar.

Això dona una idea de la mena d’Estat a la qual ens enfrontem, i del qual hem de fugir per millorar la nostra qualitat democràtica i de llibertat.

Per Albert Cortes i Montserrat

Tal com vaig anunciar i proclamar als quatre vents (perquè sóc del parer que hi ha coses que senzillament s’han de donar a conèixer sense ni un segon més d’oblit provocat), a la matinada d’aquest dijous Antena 3 va emetre el reportatge FRANCO : Operación Caídos, que incloïa una entrevista que en el seu moment els reporters d’aquest canal televisiu van fer-me des del cementiri de Capellades.

Confesso que a mesura que s’acostava l’hora d’emissió em va començar a dominar una sensació de nerviosisme i d’expectativa evidents i cada vegada més intensos. Sobretot per l’interrogant que planava en mi des que em van fer l’entrevista i per la gravetat d’un tema que, traslladat a la televisió, em feia néixer tot de dubtes. Suposo que m’enteneu. Tota la lluita que des de fa mesos duc a terme per treure el cos del meu avi d’aquell maleït mausoleu del Valle de los Caídos ha estat sempre sobre la base d’un respecte absolut per la memòria del pare de la meva mare, i temia de debò que una canal televisiu (sigui Antena 3 o qualsevol dels altres que encara no han mogut ni un dit per donar a conèixer els fets) podria aprofitar la contundència i fastigositat de l’anomenada OPERACIÓN CAÍDOS per fer-ne safareig i no sortir del sensacionalisme.

A més, diversos amics m’havien alertat de la paradoxa que fos precisament Antena 3 qui posés en dubte de manera tan manifesta unes de les accions més execrables de la dictadura franquista, sobretot tenint en compte qui diuen que hi ha al darrera -políticament parlant- d’aquesta cadena televisiva.

Tot i així, després de parlar amb la Queralt Solé i amb el Quim Aloy (també entrevistats per al mateix reportatge) i de compartir la idea de la seriositat i rigorositat que van demostrar en tot moment els reporters d’Antena 3 a l’hora d’entrevistar-nos, vaig arribar a creure que potse sí, que després de molt temps, havia arribat el moment de fer justícia a la veritat sobre els fets lamentabilíssims del que s’ha batejat com l’OPERACIÓN CAÍDOS, també a través d’una cadena televisiva.

Amb aquesta il·lusió van anar passant els dies (el reportatge estava programat per al 20 de novembre -dia alegre per a tots els que odiarem Franco mentre visquem i també després-), fins que arribà el desengany.

Des d’Antena 3 se’ns va notificar que el reportatge havia caigut a darrera hora de la graella perquè ALGÚ (i aquí cadascú que hi posi nom) havia aturat l’emissió després de considerar que el document era massa contundent i crític contra els culpables d’aquells fets i també perquè el reportatge feia extensiu un pessimisme general sobre la possibilitat de treure algun dels cossos robats per Franco de moltes fosses comunes del mausoleu on reposa també ell, per vergonya dels primers.

Aleshores, en un intent de fer-me de nou fort davant la nova dosi de ràbia i d’impotència vaig jurar que si la cosa quedava així (amb l’evidència que la nostra és una democràcia de pa sucat amb oli que encara està controlada per segons quines mans i interessos) no pararia mai de denunciar aquest ALGÚ fins a posar-lo en evidència en un suposat estat de dret del tot incompatible amb aquestes fosques maneres de fer.

L’interrogant sobre què passaria al final s’allargà uns quants mesos fins que aquest dilluns em van comunicar des d’Antena 3 que el reportatge al final s’emetria, encara que fos en un horari poc propici per a seguir-lo tal com es mereix i per tenir la resposta més adequada per part de la societat.

I el dia va arribar. Amb nerviosisme sobre quina part de les dues d’hores d’entrevista que em van fer haurien seleccionat i sobretot, sobre el tractament que haurien donat a la informació que els vaig facilitar, vaig esperar l’emissió amb una barreja de nervis i d’expectació, també alimentada per la complicitat de totes els persones amigues que, com jo, van desafiar també la son en pro d’una causa tan justa que no caldria ni haver de subratllar.

Si vols saber què em va semblar el reportatge d’Antena 3, continua llegint…
Des del primer moment, i en base a un tractament informatiu certament novedós i original, es va veure que el reportatge prenia la forma d’una denúncia contundent que no admetia discussions. També per aquest motiu, les informacions que va donar a conèixer Gonzo em van fer renéixer a grans velocitats la ràbia i la tristesa combinades amb què un dia de finals de març vaig saber que el meu avi era una de les víctimes de la guerra civil a les quals se’ls havia profanat impunement la tomba per ser traslladat al funest, odiós, lletgíssim, tenebrós i fastigós (amb F de Franco) Valle de los Caídos.

La informació facilitada sobre tots els detalls de l’Operació Caídos, les imatges inèdites que es van donar a conèixer i que posaven la pell de gallina, el testimoni oral d’algunes persones que participaren en aquella campanya execrable de trasllat de milers de cossos arrencats del seu descans etern -encara que fos en fosses comunes de cementiris-, la recreació virtual de la basílica -que permetia ubicar a la perfecció on ara reposen aquests cossos per desig inhumà d’aquella cosa baixeta i gordeta que tingué vora quaranta anys tot l’Estat ajupit sota el seu braç estirat, i entre altres informacions, la contundència d’un discurs que, repeteixo, no admetia vacil·lacions, van tornar a subratllar a viva veu una de les operacions més llastimoses i impresentables duta a terme a l’Estat Espanyol durant el segle XX.

I ho va fer amb uns detalls esgarrifosos. Com el fet que en plena follia de buidar fosses de cementiris, en alguns casos es traslladà al Valle persones que havien mort molt després de la guerra (anys 40, 50…), que no tenien, per tant, res a veure amb el conflicte i que reposaven en aquells llocs només perquè cap familiar no havia pogut pagar el nínxol corresponent. Sí, per fer-nos a la macabra idea, també persones mortes per exemple l’any 1955 i enterrades a les mateixes fosses obertes dues dècades abans, van ser arrossegades per la mateixa inconsciència i manca de sensibilitat demostrades pel Ministerio de la Gobernación del Règim franquista i portades cap a Cuelgamuros només per omplir columbaris com a botí d’una maleïda guerra i donar sentit (si és que en té cap) a aquella enorme fossa comuna construïda al valle durant vint anys on ara es troba l’única tomba dignificada en relació amb els que van prendre part en la guerra civil. La del dictador.

Tampoc no em passà per alt la declaració d’una de les persones que participà directament en el segon enterrament de milers de víctimes d’aquella maleïda Operación Caídos. Quan Gonzó li preguntà de quina manera van dipositar les urnes de fusta plenes de restes humanes i si es corresponia al que deia el registre, va deixar anar un : Això pregunteu-ho als que tenen el registre. Jo prefereixo no dir-ho ni explicar-ho! Déu meu, en quin país ens ha tocat viure! quanta ràbia! quanta impotència!

També em van esfereir les declaracions de l’actual abat del Valle, el senyor Anselmo Alvarez, el qual, d’una banda afirmà que ni ell ni cap monjo de l’abadia no s’oposarien mai a l’exhumació dels cossos traslladats allí a la força i a la recuperació d’aquests per part dels seus familiars documentats. Només faltaria!, no hi ha de fer res el meu avi allà, al seu costat i vora el seu botxí! I a més el mateix abat va reconèixer que hi té també malenterrats pare i germana. Però després va sembrar el pessimisme més absolut respecte de la possibilitat d’identificar els cossos per culpa del mal estat en què es troben. Fins i tot va especificar que un dia va ensorrar-se una paret i els monjos de l’abadia van poder comprovar el mal estat en què estaven alguns dels cossos. (no sé què però alguna cosa em diu que la paret no va caure sola…). I a més, jo em pregunto, ¿on és la pietat cristiana d’aquests representants de l’església davant d’un fet que ells haurien d’haver denunciat des de fa molts anys, abans que que hagin hagut de ser els historiadors, jutges i mitjans els que posessin damunt la taula de la raó pública?

Que digui misses, aquell abat, si vol! però el cos del meu avi -tal com vaig afirmar en una part de l’entrevista que no van reproduir- tampoc no estava en condicions de ser traslladat des de Lleida fins al Valle 26 anys després de morir. No ho veieu així? Doncs ara que no ens surtin amb aquesta mena de raonaments…

Una altra dada que va donar l’abat i que em va convidar a la incomprensió i a la ràbia té a veure amb la xifra de persones traslladades al mausoleu amb nocturnitat i traïdoria i sense que ho sabessin mai els seus familiars. Segons Anselmo Álvarez, s’estima que poden arribar a les 60.000.

Per tant, a part de les vora 34.000 persones que estan registrades en el llibre d’inhumacions del Valle, n’hi ha vora 30.000 que no ho estan. Tal com ho llegiu! Sí, com si totes les persones que viuen a Igualada fossin enterrades en una fossa comuna que al cap d’uns anys es buidés per ser portada allà en secret, sense que ho sapiguessin mai els seus familiars. Ho trobo terrible. Una realitat horrorosa i fastigosa que diu molt poc del país on ens ha tocat viure. Perquè no costa gaire preguntar-se qui són aquests altres 30000 i imaginar-se que si els nostres governants actuals no espavilen (i és el que passa des de fa dècades en aquest tema), els familiars d’aquestes altres trenta-mil persones no tindran mai el dret ni de reclamar els cossos dels seus éssers estimats. Terrible, molt terrible, i infinitament dur. Duríssim!

Jo vaig trobar que ahir Antena 3 va bufetejar tant algunes consciències que ara seria lamentable que la cosa no passés d’un documental televisiu. El temps dirà!

Amb el fil conductor dels set afusellats d’Aldeaseca (Àvila) i de les explicacions historiogràfiques sobretot de la Queralt Solé, tinc la sensació que ahir es va començar a sacsejar de dalt a baix un passat macabre ple de greuges que cal subsanar. A veure si aquest temporal de la raó i la justícia també resulta demolidor contra alguns arbres arrelats entre els anys 1939 i 1975!

Si quan li va convenir el dictador va poder omplir el mausoleu dels seus somnis amb milers de cossos de víctimes innocents que havien perdut la vida per culpa del seu aixecament en armes contra la II República, ¿quin jutge pot negar-nos als familiars que, en un estat suposadament de dret, no puguem endur-nos els cossos dels nostres familiars per donar-los sepultura digna en els cementiris dels seus pobles d’origen? En quin cap cap la possiblitat que, tants anys després, encara ens haguem d’ajupir davant l’ombra pesada i trista del franquisme més foll?

Per últim i pel que fa a la meva intervenció durant el reportatge, torno a repetir que em feia molt de respecte comprovar en què havien quedat les gairebé dues hores de filmació dins el cementiri de Capellades on vaig resumir totes les accions fetes, on vaig explicar l’estat de la qüestió en el moment de la gravació, i on davant la tomba de la meva àvia també vaig llegir alguns fragments de les cartes que l’avi Joan li envià mentre estava mobilitzat i on li explicitava el seu desig de reunir-se amb ella i no separar-se’n mai més. La força d’una manifestació tan gran de l’amor com aquesta entre els meus estimats avis és el que farà que no defalleixi mai en la meva lluita per reunir algun dia els seus cossos.

També vull aprofitar l’avinentesa d’un dia on tinc ben oberts tots els porus de la meva ànima per agrair des d’aquí totes les persones que m’heu donat suport fins ara i que ahir vau veure el documental en un gest més de la vostra solidaritat. Us estimo molt profundament. I és que la vostra força i el vostre convenciment en el sentit que clama el cel que s’esmenin d’una vegada aquests greuges m’ajuda molt, de debò. Gràcies a tots, i també a la Queralt, al Quim, al Fausto Canales, als dos reporters, al Gonzo per l’excel·lent treball realitzat i a tots i totes els que fem pinya per assolir els nostres justos propòsits.

Per Joan Pinyol

directe cat

Les declaracions del diputat socialista Joan Ferran, ja sabem que no deixen indiferent a ningú i cada cop que obre la boca la polèmica està assegurada. La crosta nacionalista, adjectiu que va utilitzar per definir la situació als mitjans de comunicació públics catalans ha estat la perla més destacada de la trajectòria d’aquest diputat, un adjectiu que ara, si ens fixem en els darrers esdeveniments, pren cada cop més força i més sentit.

I és que els directius de TV3, la televisió nacional de Catalunya, juntament amb TVE, estan esforçant-se per ‘parir’ una nova sèrie. Aquest cop però, no serà del tipus Nissaga de poder o Ventdelplà. Aquest cop serà històrica i tindrà reminiscències del 23-F i en concret del ‘paper’ del rei Joan Carles I.

L’objectiu és ‘dignificar’ la figura del borbó la nit tan fatídica en què la democràcia espanyola va trontollar, i s’anomenarà ’23 F: el dia más dificil del Rey’ (en castellà i més tard la doblaran al català) obviant qualsevol lectura crítica dels seus silencis i complicitats amb l’estament militar.

Quin interès però hi ha per part de TV3 en parlar d’aquest personatge? Per què ‘la nostra’ no prepara documentals o sèries explicant la història de Catalunya i només es limita a emetre una sèrie sobre Serrallonga? On és la seva funció pedagògica? On és la visió de país?

Ja sabem que la història es pot escriure des de diferents punts de vista, però no és més necessari que recuperem la memòria dels nostres il·lustres personatges? La història de molts catalans que, com deia el desaparegut Josep Benet en les seves memòries, ha quedat en l’oblit o fins i tot enterbolida pel pas del temps i per determinades decisions polítiques.

Els greuges no acaben aquí perquè, com ja avançava ahir el directe!cat, ara es planteja la possibilitat de substituir al Telenotícies, el mapa del temps dels Països Catalans, pel mapa del temps d’Espanya. Si això arriba a fer-se realitat, el projecte d’una televisió nacional quedarà en un calaix.

images9

La justícia espanyola be podria servir segons el,meu criteri per l’argument de una pel·lícula del Torrente, increïble que aquestes altures els que tenen de fer justícia prenguin la decisió de fer vaga, que encara i hagin pendents milers de demandes judicials que foren denunciades fa mols anys, que els medis informàtics que se serveixen siguin manuals, i que apart alguns d’aquets jutges han fet mèrits per aconseguir ser estrella i s’han estrellat, encara recordo al Sr Garzón fent demandes per encausar al Pinoxet. Pro lo de Avui en referència al jutge de la audiencia nacional f, Andreu de volgué encausar a uns responsables israelites per la mort de uns innocents palestins en el any 2002 i donar ordres per obrir una investigació sobre aquets fets jo crec que això es una intromissió que s’aparta de la seva tasca, o sigui jo crec que això es fer un ridícul espantós, ja que prou feina tenim dins a casa nostre per tenir personal especialitzat per fer investigacions, a mes aquesta noticia ha servit perquè fora de les nostres fronteres ja s’han fet edicions especials destaca’n aquesta noticia per fer-se un fart de riure, ja que no en teníem prou amb el maremàgnum que ens reporta el Sr Saura, i també per guanyar-nos la enemistat amb el poble jueu , segons jo, crec que Espanya continua sent el país de la pandereta. Segons el meu punt de vista si que tots sabem que ja motius suficients per encausar als culpables israelians de haver comes crims en contra la humanitat, pro també crec que nosaltres som el menys indicats per dur a terme aquesta tasca, ja que abans de nosaltres tenim altres institucions internacionals que son els que tenen d’actuar..

1420bandera20independentista20catalana

Si els Catalans volem que els espanyols algun dia ens donin la independència.sols ens falta que els catalans ens ho proposem, o sigui que entre tots els catalans féssim pinya i ens sacrifiquéssim per fer de Catalunya una regió que reportes ser una carga econòmica per els espanyols o aconseguiríem. Entre les propostes que jo proposo crec que algunes de elles podien ser un arma per aconseguir lliurar-nos de ser la mamella que alimenta a tants espanyols i que molts d’ells es declaren enemics de Catalunya, crec que si actuéssim així podríem algun dia aconseguir independitzar-nos i formar part de la UE com a país sobirà i independent.

Propostes:

1.. abstenir-nos de comprar cap producte espanyol.

2.. abstenir-se de fer us de cap medi de transport espanyol, ni terrestre ni aeri.

3.. evitar facturar amb IVA.

4.. fer que totes les operacions mercantils que es portin a terme fer-les amb diner negre o intercamvi amb especies.

5.. fer-nos objectors de tributar a Hisenda i retorna tots els requeriments de pagament.

6.. boicotejar a les TV espanyoles i tots els altres medis de comunicació radiofònica o de premsa.

7.. No fer us de autopistes espanyoles

8 ..Abstenir-se de fer cap tracte financer amb bancs i caixes espanyoles.

Catalans, portem mes de 300 anys que estem patint l’opressió dels castellans , però entre  nosaltres hi ha gent que lluitarà aquí per què aquesta terra sigui algun dia solament nostre.

VISCA CATALUNYA LLIURE.

https://i0.wp.com/www.geocities.com/cal_guinardo/logotip8.jpg

El president del Parlament Europeu Hans Pöttering i l’eurodiputat del PP espanyol Vidal-Quadras visiten oficialment Barcelona aquest dilluns, dia 26.
La Plataforma per la Llengua entén que “cal deixar-li clar que els catalans i catalanes no renunciem a ser tractats en igualtat de condicions respecte la resta de ciutadans europeus. Volem simplement els mateixos drets que tothom”.
Per aquest motiu, ha convocat una concentració de rebuig per aquest dilluns, dia 26, davant d’ESADE-Facultat de Dret (Avinguda Pedralbes 60-62), a les 17:25 h.

El president del legislatiueuropeu defensa que el català no es pugui utilitzar als plenaris de la cambra europea. Hans Pöttering ha assegurat que amb la possibilitat que tenen els catalans d’adreçar-se per escrit en català al Parlament Europeu ja n’hi ha prou.

A cinc mesos de les eleccions europees, el president del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering, obre a Barcelona una ronda de debats per diverses ciutats europees sobre els nous reptes d’Europa. L’objectiu és apropar la institució a la ciutadania i posar de relleu els reptes que estan en joc en la propera cita electoral, que a Espanya tindrà lloc el 7 de juny. És la primera vegada que l’actual president del Parlament Europeu visita la capital catalana.

Pronunciarà una conferència a la Fundació Pere Tarrés i, més tard, participarà en un acte a Esade, on tindrà un intercanvi d’impressions amb els estudiants. La visita arriba poc després de les polèmiques declaracions del president del Parlament, que pertany al grup del Partit Popular Europeu (PPE), que defensava que els eurodiputats catalanoparlants no puguin expressar-se en la seva llengua a les sessions plenàries.

Si destaquem aquesta notícia és perquè encara tenim fresques a la memòria les declaracionsd’aquest senyor aquesta mateixa setmana en el sentit que els europarlamentaris catalans no han d’ expressar-se en català al Parlament europeu perquè hi ha “massa llengües”. La realitat és que el català no hi és perquè no tenim un Estat i els Estats, sobretot França i Espanya, tenen molta barra i sobretot molta mala llet amb nosaltres.

Per tant, ens  alegra moltíssim aquesta manifestació de La Plataforma per la Llengua. No deixem passar aquesta oporrtunitat. Som-hi tots i divulguem-ne l’ acte. Està molt bé preparar un viatge a Brusel.les. A vegades, però, no cal fer viatges tan llargs si sabem veure un ruc a quatre passes, sobretot quan com en  aquest cas el ruc és prou gran i segurament a menys de quatre passes…

Que no ens facin passar bou per bèstia grossa.

Informa: NACIODIGITAL,CAT

gener 2009
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 214,589 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos