You are currently browsing the monthly archive for Març 2009.
El catedràtic de Ciència Política Ferran Requejo demana a un article publicat a l’Observatori de l’Estatut una resposta “unitaria” si “la sentència del TC afecta aspectes clau de l’Estatut, com la llengua, el contingut de l’autogovern, les bases del sistema de finançament o el reconeixement simbòlic de la realitat nacional catalana”. Afirma que aquesta resposta hauria de ser “plantejada a mig termini, i molt més contundent que les realitzades habitualment”, i proposa, entre altres coses, “pràctiques d’insubmissió fiscal, sempre tècnicament més complicades, [que] requeririen l’acord de les forces polítiques del país i també el poder local”.
“S’han de prendre”, diu Requejo, “mesures que puguin afectar la legitimitat de l’Estat i que facilitin la projecció nacional del país en diversos escenaris. Això es pot concretar en tres tipus d’accions: 1) la internacionalització del conflicte; 2) pràctiques de desobediència civil; i 3) mesures d’insubmissió fiscal”. Afegeix que “es tracta d’establir programes contundents que condueixin el malestar del país i que estableixin una estratègia d’autoafirmació nacional i de projecció política del país amb vocació de futur”.
Al seu article, afirma que “han transcorregut tres dècades des de l’aprovació de la Constitució de 1978 i dels primers estatuts d’autonomia”, i que “òbviament, avui sabem moltes més coses sobre les llums i ombres del model constitucional actual del que ens imaginàvem, més del que sabíem en els temps de la transició de finals dels anys setanta”.
També diu que “bàsicament, el nou marc jurídic va permetre sortir d’una dictadura i d’un Estat molt centralitzat per passar a una democràcia amb certes dosis de descentralització. Tanmateix, el problema històricament irresolt de com reconèixer i acomodar una realitat plurinacional no ha quedat solucionat en el marc jurídic actual”. I afegeix: “Volgudament o no, el model constitucional ha confós des dels seus inicis dues qüestions: la descentralització de l’Estat i l’acomodació política del seu pluralisme nacional intern”.
Òmnium ha posat en funcionament l’Observatori de l’Estatut, un espai virtual que s’obria per primera vegada el 2006 per a debatre el procés de creació de l’Estatut, i que es reprèn per tal d’aportar d’informació, reflexió i acció al voltant de la implantació de l’Estatut ja vigent. Durant la primera posada en marxa, l’Observatori va rebre unes 25.000 visites en dos mesos.
Segons un comunicat de l’entitat, amb “les dificultats en el debat del finançament, l’imminent pronunciament del Tribunal Constitucional i el debat sobre la llengua en un moment de debat polític i social sobre l’aplicació de l’Estatut, és també clau l’aportació de la societat civil a través d’eines d’unitat i d’acció com és l’Observatori”.
L’Observatori reuneix la opinió d’experts sobre les temàtiques considerades clau com “El finançament” (a càrrec de Guillem López Casasnovas), “El concepte de nació i el debat de la llengua” (a càrrec d’Eva Pons), “El català a la justícia” (a càrrec de Jordi Nieva), “Les competències” (a càrrec de Marc Marsal) i “Què podem fer després de la sentència del TC” (a càrrec de Ferran Requejo). A l’aportació de tots els experts, s’hi sumen les reflexions d’Òmnium i els articles del seu president, Jordi Porta, des de l’inici del debat estatutari.
Una llàstima que ja no tinguem a Espanya directors de cine que foren uns mestres en quant retrataven la Espanya dels anys 40 , crec que si visques avui dia el que va ser un gran director de cinema de nom Lluis Berlanga no tindria massa feina per demostrar-nos que la Espanya de” Bienvenido Mister Marshall “ encara existeix,” o sigui que la noticia de que el Sr Zapatero se entrevistarà amb el president Obama de EEUU el proper dia 5 ha sigut suficient per ser una gran noticia per alguns espanyols, ja que molts ja estan pensant que aquesta entrevista serà molt beneficiosa per els espanyols, o sigui que ja ni han que estan convençuts que aquesta entrevista del Zapatero amb Obama serà la solució per sortir de la crisis que ara estem sofrint , o sigui que tocarem diners, per la meva part jo no penso així, ja que lo que crec i estic convençut de que Obama no ens donarà res o sigui que serà al reves, ja que me estic olorant que Obama li demanarà a Zapatero que faci mes esforços per aportar mes tropes a Afganistan, i en quant l’anunci de retirà les tropes de Kosobo que s’abstingui, en fi que aquesta trobada al meu veure tindrà el mateix valor que un cagarro lligat amb un cordill..
Directe.cat!
Aquesta setmana passada ha estat patètica. I diem patètica per no haver d’utilitzar cap paraula malsonant que podria ferir la sensibilitat de qui llegeix aquestes línies. El ‘còmic ninja’ protagonitzat per la conselleria d’Interior, capitanejada per Joan Saura, no té nom. No es podria qualificar de cap manera assenyada, però el què és realment sorprenent és l’actitud del president de la Generalitat.
A banda de cridar pels passadissos de Palau, Montilla no ha fet res per aturar el conjunt de despropòsits d’un dels seus segons d’a bord. El nostre president, el dels Fets i no Paraules, s’ha limitat a fer seva la famosa frase de qui dia passa, any empeny, i ja està. Les complicades aliances internes d’un dels partits del Govern, han estat molt més transcendentals que el sentit comú i el sentit de país. Per què ha de dimitir Rafael Olmos i no pas Saura, quan és el màxim responsable dels Mossos d’Esquadra? Doncs perquè Iniciativa no té relleu per en Joan.
Per què Montilla ara només intenta salvar el cap de Delort, el superior d’Olmos? Perquè ha estat una dimissió mediàtica, coneguda abans pels ciutadans que no pas pels consellers que assistiran aquest dimarts a la reunió de Govern on es donaran comptes de tot plegat? Com poden els Mossos tenir algun tipus de respecte als seus comandaments polítics?
El rebombori tindrà aquest dimarts un altre capítol interessant amb la compareixença de Saura i l’explicació dels resultats de l’informe. Tot plegat ha anat molt bé a Madrid i a Zapatero perquè mentre aquí tothom opinava sobre els Mossos a la Moncloa respiraven tranquils han tingut una treva pel finançament i han pogut destinar tots els seus esforços a tapar les vergonyes de la Chacón.
L’error estratègic de la ministra de Defensa ha estat greu, però no es podrà comparar amb les conseqüències que tindrà per a ZP la intervenció del Banc d’Espanya a la Caixa d’Estalvis de Castella la Manxa. El tsunami de la crisi continua emportant-se tot el que es troba pel davant.
A Catalunya, senyors i senyores, encara ens deuen uns 3.500 milions d’euros, no s’ha convocat el Consell de Política Fiscal i Financera, el deute de la Generalitat arriba a xifres insostenibles i sembla que l’Estatut continuarà al Tribunal Constitucional espanyol fins després de les eleccions europees.
Veient tot això, president Montilla, trencarà la dinàmica de qui dia passa, any empeny?
Un veterà polític d’aquest país m’explicava un dia que el problema no és la gent qui s’allunya de la política sinó la política que s’allunya de la gent. En una nació sense Estat com la nostra i maldant de sobreviure enmig d’una profunda crisi econòmica, pren un nou sentit aquesta afirmació: perquè ens calen lideratges polítics amb capacitat de parlar clar i fer-se entendre.
Aquest cap de setmana, en el marc del Consell Nacional d’Esquerra Republicana, Puigcercós ha declarat que no cal dipositar gaire esperança en la negociació del nou finançament ni en la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i que, sigui com sigui, els problemes de Catalunya són d’una altra dimensió.
Puigcercós feia esment del fet que, amb tota probabilitat, no només les xifres no seran les esperades sinó que tampoc accedirem a un model que ens permeti avançar amb garanties en un procés d’autogovern i emancipació nacional.
No és un gest menor. Com tampoc ho és que un home de confiança del president d’Esquerra, el conseller Ausàs, sigui el responsable del projecte de llei sobre consultes a Catalunya que inclou des dels organismes locals fins al propi Govern.
Un i altra són símptomes que alguna cosa es mou a Catalunya i que els lideratges polítics, quan ho volen, poden emetre missatges clars i concisos a la societat catalana.
L’oposició, amb l’Artur Mas al capdavant, ja ho va denunciar. Que ara, des d’una formació política amb responsabilitats de govern -des de la mateixa presidència del partit-, s’apunti que la negociació amb Espanya és a punt d’entrar en viat morta; s’apunti al fet que la societat catalana no està disposada a suportar una nova humiliació per part de l’Estat espanyol; i s’apunti, finalment, a alternatives democràtiques i legítimes fonamentades en el dret a decidir, és una molt bona notícia que hauria de tenir ressò entre la resta de formacions polítiques catalanes que es mouen entre el nacionalisme i l’independentisme.
Una part majoritària de la societat catalana es troba orfe de lideratges polítics d’arrel inequívocament nacional i amb vocació de sobirania. La mateixa població que espera missatges clars per part de la classe política que l’hauria de representar i que, malauradament, ha rebut massa indicacions contradictòries.
Puigcercós l’encerta quan pren el camí de la dignitat i anuncia que s’ha acabat el temps de les renúncies i del tacticisme de curta volada. I ho fa, cal recordar-ho, en un moment en què la societat catalana és prou madura i sensible com per recolzar les opcions polítiques que no amaguin les cartes i parlin clar. Es hora doncs d’acabar el teatre i donar de nou la veu al poble perquè decideixi què cal fer d’ara en endavant.
El futur és nostre però ens caldrà guanyar-lo.
Per Víctor Terradellas
Sorprén la rapidesa amb què la justícia i la policia han actuat per detenir Enric Duran. Una celeritat espectacular, ben bé diríem que eficaç i competent. Sobretot si la comparem amb l’exasperant lentitud amb què actuen contra altres delictes, sobetot els lligats a la corrupció política. Aquests delinqüents, en canvi, dormen cada nit en sa casa sense que ningú els moleste, ni tant sols quan s’hostatgen en els millors hotels. Potser serà perquè els diners que aquests estafen són públics, és a dir de tots nosaltres, i no amprats dels bancs. Ho deia aquell famós polític espanyol: «¡Nos vamos a forrar!» I ho deia clar i net perquè sabia que l’aigua per on passa banya…
Per Toni Cucarella
Després de mesos de feina, la Plataforma Judici a Aznar ja té enllestida la querella contra l’expresident del Govern espanyol, que presentarà aquest divendres davant la sala segona del Tribunal Suprem (TS). La querella, que encara pot sumar noves adhesions, està impulsada per diverses associacions que s’han agrupat en l’esmentada plataforma i atribueix tres delictes al president honorífic del PP a causa de la participació de l’Estat espanyol en la invasió de l’Iraq.
El primer estaria vinculat a crims de guerra. Un altre seria la violació de l’article 63 de la Constitució estatal, que estableix que és el monarca, amb la prèvia autorització de les Corts Generals, l’encarregat de declarar la guerra i fer la pau. I, finalment, el tercer vincula directament la participació estatal a la invasió amb els atemptats de l’11 de març de 2004, que van provocar 192 morts a Madrid.
Segons la Plataforma Judici a Aznar, l’expresident espanyol va vulnerar l’article 590 del codi penal, que fixa una pena de presó de fins a 15 anys per a una autoritat si, per actes il·legals o no degudament autoritzats, hi ha una declaració de guerra contra l’Estat per part d’algú altre. Els impulsors de la querella afirmen que el vincle de la invasió iraquiana amb els atemptats de l’11-M el va reflectir el Tribunal Suprem en el judici dels atemptats. La querella no es dirigirà únicament contra Aznar, sinó també afectarà altres alts responsables del seu darrer Govern, com ara Federico Trillo, actualment portaveu de Justícia del PP al Congrés i aleshores ministre de Defensa, i Ana Palacio, que ocupava la cartera d’Afers Exteriors. Més de 22.000 persones s’han adherit a la iniciativa, algunes d’elles importants personalitats polítiques. L’excoordinador general d’IU Julio Anguita, el secretari general del PCE, Francisco Frutos; l’excap de la Fiscalia Anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo; o el lingüista nord-americà Noam Chomsky són només algunes de les persones que s’hi han sumat.
Informa: ELTRIANGLE.EU
La independència surt a compte: Més val sols que mal acompanyats!
Reproduït de http://www.avui.cat
“Els espanyols farien boicot comercial a un estat català, però demà mateix ens en sortiríem sense ells”El catedràtic d’Economia Jacint Ros Hombravella defensa en un llibre la viabilitat econòmica de la independència. Assegura que Catalunya ja estaria preparada per ser un estat el 2014
Ha fet números i surten els comptes. Si demà mateix Catalunya fos un estat independent, la seva economia no només resistiria la separació de l’Estat espanyol, sinó que després d’un període d’adaptació es desenvoluparia encara més. Així ho assegura el catedràtic d’Economia de la UB i la UAB Jacint Ros Hombravella, autor del llibre Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (Dèria editors, 2009).
Sense perdre de vista que un procés d’independència estaria condicionat a la viabilitat política, el marc jurídic i constitucional, la posició de la Unió Europea i el suport intern, aquest economista vinculat a ERC apel·la a la butxaca i al benestar dels catalans: “el catalanisme identitari està molt bé, però ens hem de preguntar si també en sortiríem ben parats des del punt de vista del nostre benestar. I la resposta és, clarament, sí”. Ros Hombravella fa anys que estudia si l’estructura econòmica del país seria prou sòlida per volar pel seu compte, però no ha estat fins ara que ha cregut necessari plasmar sobre el paper els arguments.
Amb una negociació pel nou model de finançament que augura “desastrosa”, l’autor es confessa “cansat de tanta pedagogia amb Espanya i esgotat de mantenir-hi relacions”. Apel·la a la demostració empírica de la viabilitat econòmica convençut que “arrossegaria moltes voluntats, també d’empresaris tradicionalment allunyats de la qüestió nacional i de gent immigrada que veuria en el seu benestar un motiu per a la separació”. Fet i fet, aquesta tesi entronca amb la del “catalanisme del benestar” defensat per Carod-Rovira i el “sobiranisme pragmàtic” de Joan Ridao.
En el marc d’un estat dins la UE, Ros Hombravella sosté que “Catalunya ja estaria preparada per iniciar ara un procés d’independència, que s’hauria de materialitzar en un termini de cinc anys, el 2014”. I assegura que “hi ha disponibilitat per part d’ERC, una part de CiU i una part d’ICV”. I com funcionaria l’economia l’endemà de la independència? L’autor explica que “es produirien alguns costos d’ajustament, perquè hi hauria una reacció espanyola brutal de boicot als nostres productes que ens obligaria a potenciar encara més les exportacions a d’altres països. Però demà mateix ens en sortiríem sense ells”. Per part de Catalunya, amb l’Estat espanyol es mantindrien les relacions comercials privades com amb qualsevol altre país de la UE.
Més val sola que mal acompanyada Al llarg del llibre, Ros Hombravella desgrana els motius pels quals a Catalunya li aniria més bé si es desfés dels lligams polítics amb l’Estat espanyol. D’entrada, “ens estalviaríem la sangonera fiscal-financera del 10% del PIB, i només hauríem de dedicar a les noves despeses generades pel fet de ser un estat entre un 2% i un 3%, i no gastaríem ni un euro per al fons de desenvolupament per a Andalusia, Extremadura o les dues Castelles”. En segon lloc, l’autor es refereix als avantatges de tenir una política financera pròpia, que “fixaria més l’estalvi per invertir en les necessitats de l’economia catalana, sobretot per finançar la inversió empresarial”. Pel que fa a les relacions comercials, no perillarien en cap cas. Tenint en compte que la demanda interna de béns i serveis suposa el 40% del PIB, els mercats es mantindrien amb facilitat i s’eixamplarien potenciant les exportacions de béns i serveis d’alt valor afegit.
D’altra banda, l’estat català trencaria amb la dependència de la política econòmica dels governs de Madrid en l’àmbit laboral, industrial, fiscal o d’immigració, entre d’altres, i “es podrien adaptar les polítiques a les variants catalanes, que ara no es tenen en compte i ens acaben perjudicant en tot”. Finalment, Ros Hombravella recorda que Catalunya s’estalviaria “altres sangoneres” a favor de l’Estat espanyol, com l’aportació del superàvit de l’aeroport del Prat a la caixa única d’AENA, la dilució dels diners catalans en jocs públics estatals com la Loteria Nacional o la Primitiva, i l’aportació neta catalana a la caixa de les assegurances socials espanyoles, que actualment representa el 0,5% del PIB català.
Ni concert ni LofcaPel que fa a les negociacions per a la revisió de la Lofca, el catedràtic d’Economia adverteix que “si acceptem aquest finançament, estarem fent un pas enrere en la independència molt important. Tenim un dèficit fiscal del 10% del nostre PIB, 19.000 milions d’euros, 1.200 milions o una mica més no resolen absolutament res i ens lliguem per més temps a la política econòmica espanyola”. El concert econòmic seria una “bona eina” per a Catalunya en un marc de relacions confederals amb l’Estat espanyol, però considera que “reivindicar-lo és senzillament perdre el temps, perquè l’Estat mai de la vida ens el donarà”.
Ros Hombravella presentarà Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya el proper 21 d’abril, acompanyat per l’expresident del Parlament i d’ERC Heribert Barrera, i amb pròleg de Josep Lluís Carod Rovira.
I ara un cop el govern hagi solucionat els problemes econòmics del fabricants de cotxes jo me pregunto: quants cotxes vendran a partí d’ara? Ja que lo que no entenc es de on sortiran els compradors, ja que si cada dia va en augment la crisis i augmentant el numero de obrers que queden sense lloc de treball, i la meitat dels que encara treballen les passen molt putes per arribar a meitat de mes, no crec que la situació dels fabricants de cotxes pugui millorar, o sigui a on pensen vendre la producció aquets economistes ?
I així jo me vaig preguntant lo mateix amb una sèrie de coses que me preocupa, una d’elles es l’ajuda econòmica que ha donat i que continuarà donant el govern a les caixes i bancs que es troben a la banca rota, i que molt difícilment aquets bancs i caixes podran recuperar mai mes el crèdit perdut per part dels clients , son moltíssim els clients que ja no confien amb ells, i la majoria de clients que han pogut retirat el seus estalvis no crec que els hi quedin ganes de arriscar-se un altre vegada . O sigui jo llavors me pregunto de quina forma podent recuperar aquets banquers el prestigi perdut ?
O sigui que els ciutadans ens trobem amb una situació molt confosa i molt desconfiada ja que es molt difícil confià amb aquet govern que dia a dia ens te enganyats , o sigui que les mostres que ens a donat fins ara el Sr Zapatero i en especial als catalans cap de elles ha sigut complida , o sigui que no ha complert amb res de lo que un dia ens va prometre, i aquí es on jo també me pregunto . Com pot recuperar el Sr Zapatero el prestigi que nosaltres creiem que tenia?
Fa uns pocs dies que un amic meu al qual estic molt orgullós de comptar amb la seva amistat i de segur que molts de vosaltres també, i que la seva tasca es escriure per els demes ja que es periodista, va publicar en el seu bloc un article que per mi fou prou interessant dedicat al Mon dels blocaries, i entre les recomanacions de la seva llarga llista (10) ni han de molt interessants, ja que els consells que ens dona poden ser de molt interès per casi tots els que tenim bloc i que aquet sigui de interès, entre les recomanacions ni ja una que estic molt d’acord o sigui la recomanació nº 10 de la seva llista i que diu lo següent
10. No ens obsessionem amb el comptador de visites, ni tampoc amb la ingent quantitat de rànquings que hi ha a Internet. Aquests últims no serveixen absolutament de res, i cadascun d’ells fa servir uns criteris de posicionament que difícilment són fiables. El que realment compta, això sí, és un bon posicionament en els cercadors (especialment en Google), i això s’aconsegueix sent constant en els escrits i fent una gestió correcta del nostre bloc.
O sigui que ens ve a dir que la llista o el rànquing de WordPress i d´altres que es dediquen a catalogar assenyalant els millors articles o els millors blocs no tenen cap valor, ja que son simples comptadors mecanitzats que no tenen cervell propi, o sigui son unes maquinetes robotitzades, en fi que no tenim de preocupant-se els que fem un escrit i que no surt a la llista dels mes llestos o dels mes guapos o dels que es creuen ser mes intel·ligents.
Malament o tenen aquet any els aprofitats politics que ja estaven compromesos per atorgar obres de canalització per portar a terme transvasaments de aigua de un extrem a un altre del nostre país, sempre el tema del aigua a reportat molts disgustos i desolació als que necessiten l’aigua per ser un líquid indispensable per els que viuen de la terra, o sigui pagesos i gent del camp que sense aquet element líquid no hi haurien collites, en fi que no podrien cultivar les verdures ni els cereals ni els arbres fruites donarien el seu fruit, ni els ramaders podrien tenir bestiar, o sigui que si no fos per el aigua ja no existiríem ja que no podríem viure sense aquet element tan necessari. Resumint el tema de avui al dedico als que ja tenien coll avall l’atorgament de unes obres de transvasament , i que aquet any aquets es deuen haver sentir perjudicats per no pogué embutxacar-se les comissions que de segur ja les tenien gastades i compromeses, De segur que aquet any deu haver intermediaris, politics i contractistes molt disgustats que es deuen pujar per les parets per aquestes quantitats de aigua caigudes del cel , ja que gracies a haver plogut mes de lo previst tenim els pantans i embassaments plens, cosa que ja no serà necessari construir cap canal per agafar l’aigua del riu Segre per portar-la a Barcelona, ni del Ter a Tarragona ja que tenim aigua assegurada per tots. En fi crec que es una bona noticia per nosaltres i una mala noticia per els que ja tenien les mans a punt per agafar els bitllets i embutxacar-se’ls .
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents