You are currently browsing the monthly archive for Abril 2009.
“El catalanisme s’està passant en massa a l’independentisme, cansat de jugar al narcòtic estratego espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se’l”
Quim Torra
L’autèntica revolució d’aquests últims anys en el món de la política catalana no ha estat ni el tripartit ni els successius intents de refundació del catalanisme federal -tots ells condemnats al fracàs etern a Espanya-; el fet essencial ha estat que l’independentisme s’hagi posat corbata.
Aquesta reflexió ve a tomb de la pel.lícula Cataluña – Espanya, un clàssic que a aquestes alçades dono per descomptat que tots els lectors d´Elsingulardigital.cat ja han anat a veure. La conclusió és que el cercle s’estreny cada dia que passa sobre els provincialistes. L’independentisme ha crescut, ha estudiat, s’ha llicenciat en econòmiques, medicina i arquitectura, s’ha doctorat, ha après idiomes i ha viatjat. Però sobretot s’ha mudat. Necessitàvem les corbates (i les lectores ja em perdonaran aquest ús metafòric). I ja les tenim.
Sentit comú. Si ens situéssim a començaments del segle XX, trobaríem també com un grup de catalans va decidir gairebé inventar-se un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta (o noucentisme). En aquella Espanya putrefacta i a la deriva aquests ideals eren irresistibles per a qualsevol mentalitat educada i liberal i, en un procés natural i lògic, també aleshores les corbates van aparèixer a Catalunya, al costat de les espardenyes dels pagesos i de la gorra amb visera dels botiguers, abraçant la causa del catalanisme. Metges, filòlegs, advocats, notaris, filòsofs, economistes, mestres i escriptors van adonar-se ben aviat que la construcció d’un país, del seu país, només es podia fer des d’aquell corrent ideològic que segava cadenes i aspirava a fer realitat, tants anys després, el somni de la llibertat i d’una certa manera civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Sense les elits, el catalanisme no hauria estat res; però sense el catalanisme, les elits tampoc no haurien sortit de la província on les tenien pasturant. Aquesta és la clau per entendre-ho tot.
Per això, fins ara, malauradament, l’independentisme naufragava. A pesar de tants esforços i voluntarismes, ens faltaven les elits. O les corbates, si volem dir-ho d’una altra manera. I tanmateix, ha tornat a passar. No és cap miracle, sinó el simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. De nou un grup de catalans ha tornat a trobar-se en la cruïlla dels quatre cantons de la nostra història: uns ens porten a l´Espanya de sempre, que ha afegit al tuf a carcassa podrida l’olor a sang de la devastació econòmica; els altres, al món. I han escollit el món.
Els Carretero, López-Tena, Gabancho, Cardús, Boix, Resina, Canela, Strubell, Cots, Capdevila i desenes i desenes més, què són sinó les elits que necessitàvem? Altra vegada metges, advocats, catedràtics, professors, filòsofs, periodistes i veterinaris han decidit fer costat al poble. La diferència és que aquest cop ja no volen un país moderadament lliure. Hem après dels errors. Sentit comú de nou i és que per què seguir insistint en la via del fracàs? El catalanisme s’està passant en massa a l’independentisme, cansat de jugar al narcòtic estratego espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se’l. Les desercions del camp catalanista cap a l’independentista no s´aturen. No és fantàstic que tot un conseller Agustí Bassols hagi promogut l’associació Sobiranisme i Justícia? No és extraordinari l’aparició de http://www.elmati.cat? No són un èxit absolut iniciatives com els deu mil a Brussel•les o la recent primera xarxa social d’independentisme 2.0? No apareixen al facebook cada dia dotzenes d’iniciatives separatistes? Aquesta és la palpitació viva del poble, el bategar del temps d’avui de la nació, la corda que fa vibrar l’esperit d’una comunitat.
Ja no queden excuses, doncs. Anem cremant etapes, cada cop més ràpidament. Hi ha pressa. El catalanisme reformista queda enrere, incapaç d’entusiasmar ni a les nostres tietes àvies, que badallen només de sentir-ne parlar i tornen al seu ganxet. Per fi, ara ja hi ha independentistes a dretes i a esquerres, a les Universitats i al Metro, als Estats Units i a Suïssa, als geriàtrics i als Via Fora, als quiròfans i a les vinyes, a Bellmunt d’Urgell i a Santa Coloma de Gramanet, a les notaries i a les fàbriques. Tenim la gent i tenim els pensadors.
Estem a punt. Preparats, com deia Josep Carner, per veure la bandera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la partida..
El pasado 20 de marzo, cuando todavía no se había descubierto la existencia de esta mutación del virus de la gripe porcina, Bertha Crisóstomo, agente municipal de La Gloria, poblado del municipio de Perote Veracruz, solicitó apoyo a la Secretaría de Salud de México por un brote de infecciones respiratorias que afectaba a 60 por ciento de los 3 mil habitantes del poblado, unas 1.600 personas. También en un reportaje publicado por Milenio antes de que se conociera el origen del brote, se describía como muchas familias habían sido víctimas frecuente de enfermedades gastrointestinales y de las vías respiratorias, típicos síntomas de la gripe.
José Luis Martínez, un residente de La Gloria, de 34 años, dijo que supo de qué se trataba en cuanto se enteró de la gripe porcina por las noticias y sus síntomas: fiebre, tos, dolor en las articulaciones, jaquecas intensas y, en algunos casos, vómitos y diarrea. “Cuando lo vimos por televisión, nos dijimos Esto es lo que tenemos””, dijo el lunes.
A estas sospechas populares se ha sumado una consultora estadounidense dedicada a biovigilancia, Veratect Corporation, la cual ha identificado el inicio del brote del nuevo virus de influenza en una comunidad de Perote.
Es en Perote, una localidad del estado de Veracruz, donde se encuentra Granjas Carroll, una multinacional que pertenece en un 50% a Smithfield Foods, Inc., con sede en Virginia EEUU. No opera dentro de EEUU porque fue sancionada por la contaminación que provocaron sus criaderos de cerdos. Granjas Carroll de México, S de RL de CV, inició sus operaciones en Perote en 1994 y anualmente produce alrededor de ochocientas mil cabezas, lo que la sitúa como una de las tres principales productoras de cerdo en la República Mexicana.
En un informe de la Comisión de Medio Ambiente y Recursos Naturales de la Cámara de Diputados del Congreso de México se describe una serie de anomalías de la empresa porcina, entre las que destacan las siguientes: 1. Las áreas de eliminación de desechos, no están lo suficientemente alejadas de las fuentes de agua. 2. El agua se extrae indiscriminadamente de los pozos para lavar los residuos. 3. Las lagunas de tratamiento no cuentan adecuadamente con geomembranas, filtros y fosas de tratamiento biológico. 4. El aire de la localidad presenta un aumento de amoniaco y otras sustancias debido a que las lagunas de oxidación son mal llevadas. 5. Los suelos están totalmente erosionados. 6. Los olores fétidos ponen en entredicho la calidad del aire. 7. El consumo del agua en las granjas mayor que el de todas las poblaciones de la región.
La situación de contaminación ambiental provocada por las granjas y el consiguiente problema para la salud humana fue denunciada por un grupo de ecologistas. En enero de 2007, diferentes vecinos de Perote se manifestaron contra la contaminación ocasionada en el Valle de esta localidad por la empresa Granjas Carroll México S.A. El ocho de abril de 2008, miembros de la Agencia Federal de Investigaciones (AFI) detuvieron al campesino Guadalupe Serrano Gaspar en cumplimiento de una orden judicial por el presunto delito de ataques a las vías generales de comunicación durante las manifestaciones contra la contaminación de Granjas Carroll. Después de prestar fianza por importe de 8.500 pesos, pudo recuperar su libertad, pero a un año de su encarcelamiento el proceso penal sigue abierto en el jugado primero de distrito con sede en Puebla. Los directivos de esta empresa también han presentado denuncias penales contra los ciudadanos que se han manifestado para defender el medio ambiente, como es el caso de Verónica Hernández Argüello, Bertha Crisóstomo y Margarita Hernández Burgos.
Además, estos cinco ciudadanos están denunciados por un delito de difamación contra la empresa. Margarita Hernández Burgos declaró: “Protestar porque nos están envenenando es temer siempre de que nos vaya a suceder algo; aquí Granjas Carroll es la que manda, aun sobre las autoridades”. Uno de los ambientalistas recordó que en 2008, cuando se abrió un nuevo proceso en su contra por difamación ante la agencia del Ministerio Público de Perote, el encargado de la oficina les recomendó: “No se metan con empresas que manejan dólares, ustedes están muy pobres para poder con ellos”.
Los activistas han denunciado el desastre ecológico causado por las lagunas de oxidación donde se vierten excrementos y residuos químicos a cielo abierto y sin membranas ecológicas que impidan la filtración de líquidos a los mantos freáticos. En estas balsas se reproducen nubes de moscas que facilitan la transmisión de agentes patógenos. Al parecer, esa contaminación habría sido la causante de un brote de infecciones respiratorias ocurrido recientemente en La Gloria, cuando muchos habitantes enfermaron de neumonía. Tan sólo en este poblado de la Gloria, las brigadas de salud atendieron más de 400 consultas por enfermedades respiratorias del 23 al 27 de marzo pasado.
La Secretaría de Salud de Veracruz que negó anteriormente la existencia de casos de de influenza en esa comunidad, reconoció este domingo que, al menos, le constaban dos casos positivos, uno de tipo B, la infección estacional, y el segundo, del niño Édgar Hernández Hernández, con la cepa H1N1, de fiebre porcina.
La empresa ha desmentido que el brote tenga nada que ver con sus instalaciones y ha publicado que no cuenta con registro de brotes de influenza porcina en ninguno de sus 907 trabajadores, ni en sus más de 500.000 cerdos en desarrollo en los estados de Veracruz y Puebla.
Independientemente de la directa responsabilidad de la granja denunciada, es evidente que las condiciones insalubres de las explotaciones ganaderas en países en vías de desarrollo han sido en gran medida causantes de las mutaciones de los virus de las gripes aviar y porcina y su posterior contagio a los humanos. Trasladar este tipo de instalaciones contaminantes a un estado con menos exigencias medioambientales se ha demostrado que no es ninguna solución. Como podemos comprobar, la ecología y la salud humana no conoce de fronteras. Permitir condiciones insalubres de trabajo en cualquier parte del globo acaba afectándonos a todos nosotros, aun cuando siempre los más damnificados son los más débiles, tanto sean física como económicamente.
http://carlosmartinez.info/content/view/41/1/
Això si que es parlar i dir les coses clares al meu entendre, ja que en el dia de ahir l´Albert Rivera ha demostrat tenir aquesta virtut per les manifestacions que ha fet publiques en els medis comunicatius, o sigui que a parlat clar,o sigui sense embuts encara que no ho hagi dit amb català, ja que segons ell “La feria d´Abril” que se celebra a Barcelona tindria de ser considerada com festa nacional dels catalans,o sigui que se celebres a tot Catalunya , ja que de cada 2 catalans ni han 1 que la seva sang procedeix d´¨Andalusia, a mes que la aportació de 300 mil € que aporta la Generalitat de Catalunya per la feria no es res del altre mon, ja que per altres activitats esportives o qüestions de menys importància la Generalitat aporta molts mes diners, a mes es te de tenir amb compte que aquesta fira es visitada per mes de tres milions de persones , cosa que segons ell això dona riquesa. Fins aquí me hi limitat a escriure lo que hi llegit , pro ara si jo digues que la Fería d´Abril 
a mi no m’importa gens , que les sevillanes y los soleares no es lo meu, que las castanyoles i las palmas tampoc, que per menjar tapitas i pescaito frito ja han tenim els bars de la Barceloneta cada dia del any, i que de veure 
dones amb les seves carns embotides dins un vestit de farbelans am monyo i peinetas dons tampoc me atreu massa, cosa que estic segur que molts de vosaltres ja teniu la boca a punt per dir ….
La dura crisi econòmica i les dificultats que experimenten les negociacions sobre el finançament autonòmic estan passant factura al Govern. Segons el Baròmetre polític de Catalunya elaborat per a El Periódico pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP), la coalició formada pel PSC, ERC i ICV-EUiA perdria la majoria parlamentària que va aconseguir el 2003 i que va revalidar el 2006 a favor d’altres combinacions en què el pivot sempre seria CiU, que amplia el seu avantatge sobre els socialistes fins a nou punts.Si l’estimació de vot de l’enquesta es fes realitat en unes eleccions, els convergents podrien aliar-se amb ERC per constituir un front nacionalista, amb el PSC per formar una gran coalició (l’anomenada sociovergència) o amb el PPC si optessin per un pacte de dretes. També podrien simplement governar en minoria amb un suport exterior estable o pactant amb un o altre segons la qüestió.
Suposant que els tres partits del Govern obtinguessin la cota més elevada de la forquilla de diputats que els atorga l’enquesta, la suma arribaria fins als 67 escons, un menys de la majoria absoluta, que està en 68. En canvi, la suma dels diputats de CiU i ERC superaria la majoria fins i tot en la cota més baixa de la forquilla (70, dos més dels necessaris).
Una hipotètica coalició entre socialistes i convergents arribaria a tenir una majoria d’entre 93 i 95 diputats. L’altra possibilitat, un Govern de CiU amb el suport del PPC, en sumaria entre 67 i 69.La causa principal del retrocés del tripartit és el fort revés que experimenten les expectatives de vot d’ERC, que perd 3,4 punts i entre cinc i sis diputats respecte a les eleccions del 2006.
Aquesta caiguda dels republicans no es veu compensada pels resultats que l’enquesta atribueix als altres dos membres del Govern: el PSC, amb dues dècimes de punt menys que el 2006, obtindria un o dos escons més, i ICV-EUiA, amb una disminució de mig punt, trauria els mateixos diputats que té actualment o en perdria un.En canvi, CiU segueix la seva trajectòria ascendent al sumar suports tant entre l’electorat d’Esquerra com en el popular. El sondeig atribueix als convergents una pujada de 4,2 punts i entre set i vuit diputats. El PPC patiria una baixada d’1,8 punts i perdria entre un i dos d’escons. Per acabar, Ciutadans rebaixa les seves expectatives electorals mig punt respecte a l’octubre i podria quedar-se fora del Parlament o obtenir només dos diputats, un menys que el 2006.
És important subratllar que fins a un 6,3% dels enquestats asseguren que votaran en blanc, un percentatge elevadíssim que mostra l’allunyament dels partits polítics d’una part significativa de l’electorat. Durant l’anterior legislatura, la mitjana de persones que asseguraven que tenien la intenció de votar en blanc va ser del 3%.
L’estimació de vot d’aquest baròmetre mostra un canvi important en l’orientació de l’electorat català els últims mesos. Al baròmetre del novembre passat, el tripartit va rebre un important impuls precisament per la recuperació d’ERC respecte al sondeig anterior, publicat el juliol del 2008. El punt que va recuperar aleshores s’ha convertit en un retrocés de tres punts ara.
Reproduït de http://www.e-noticies.cat .
El sector crític d’ERC Esquerra Independentista (EI) ha lamentat ‘profundament’ la baixa del líder de Reagrupament.cat (RCat) Joan Carretero com a militant del partit i ha considerat un ‘error’ l’expedient que la direcció li ha obert. En un comunicat titulat ‘L’única lluita que es perd és la que s’abandona‘, el corrent crític que lidera Uriel Bertran assegura que ‘les diferències entre companys de partit s’han de resoldre a partir del diàleg, la generositat i la conciliació’, mentre que ‘marxar o convidar a fer-ho no és, ni serà mai, la solució’. EI ha reiterat la seva voluntat de seguir treballant perquè les seves ‘propostes de canvi’ siguin ‘majoritàries en el si del partit’. ‘Les estratègies polítiques canvien i les persones passen, però l’ideari i els objectius polítics romanen’, assegura EI. El sector considera que aconseguir que les seves ‘propostes de canvi’ siguin ‘majoritàries’ a ERC és ‘un objectiu’ que obtindran ‘sense exclusions i comptant amb tothom’. ‘Perquè només amb tenacitat i amb voluntat ferma aconseguirem reconduir la formació i tornarem a ser el partit de la gent, fresc i valent, que diu les coses pel seu nom’, afegeixen.
“Només hi ha una sortida a aquesta deriva i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política“
Per Victor Alexandre
Esquerra Republicana s’enfonsa per moments. El partit polític que l’any 2003 va aplegar els anhels de llibertat de milers i milers de catalans és avui una força que cotitza a la baixa en el mercat de valors nacionals. L’Esquerra Republicana que havia de transgredir una legalitat injusta i retornar la dignitat i l’autoestima a Catalunya s’ha convertit en un partit claudicant i subordinat als interessos del PSC-PSOE i ha perdut la confiança de la immensa majoria dels seus votants. Hi ha errors que es paguen molt cars, i el segon tripartit és un gravíssim error històric que no sols ha causat una profunda decepció sinó que ha creat una fractura en la militància i en els seus simpatitzants que cada dia que passa sembla més difícil que s’arribi a tancar. Per fer-ho, caldrien mesures que la direcció no vol prendre. En primer lloc, caldria que reconegués el seu error i també que fes autocrítica davant l’espectacular nombre de baixes de la seva militància i encara més davant l’escandalosa davallada electoral que ha patit. Però ni la glacial evidència dels números aconsegueix que la direcció republicana, èbria d’arrogància, baixi els fums i faci un cop de timó. És capaç de fer un cop d’efecte per intentar salvar els mobles, això sí, però no pas un cop de timó. Per fer un cop de timó cal dignitat, per fer un cop d’efecte n’hi ha prou amb vanitat. I a la direcció d’Esquerra n’hi ha molta, de vanitat.
És simptomàtica, per altra banda, la baixa recent de Jaume Renyer, el jurista que havia acompanyat Carod-Rovira en el famós viatge a la Catalunya del Nord per enraonar amb ETA i que, posteriorment, va formar part del corrent crític Esquerra Independentista al costat d’Uriel Bertran. En un article excel•lent al diari Avui, Renyer afirma que subscriu de dalt a baix el patriotisme i l’opció de Joan Carretero i denuncia que “la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessàries per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l’Estat espanyol orientat a exercir el dret d’autodeterminació”. Doncs sí, aquesta és la realitat. I és que per defensar els drets nacionals de Catalunya –cosa que no és possible sense obrir un conflicte polític amb Madrid- calen polítics amb capacitat de lideratge, i Carod i Puigcercós ja han demostrat que tenen una gran capacitat per subordinar Catalunya a un partit espanyolista però que no en tenen gens per conduir aquest poble a la seva independència. Amb Carod convertit en l’escuder de José Montilla i amb Puigcercós convertit en l’ajudant de cambra del Partit Socialista, el nostre país no té cap possibilitat de reeixir nacionalment. Al contrari, entre els uns i els altres han fet que deixi de ser Catalunya per convertir-se en la Comunitat Autònoma Catalana. Malauradament, només hi ha una sortida a aquesta deriva –a la del país i a la d’Esquerra- i és la retirada de Carod i de Puigcercós de la primera línia política. S’estalviaran hores molt doloroses. Sempre és més elegant marxar que no pas que et facin fora.
Aquest cap de setmana, les aigües tanquil·les, però tèrboles de la política catalana s’han vist remogudes només per un article d’opinió. Amb el t¡tol “Patriotisme i dignitat“, Joan Carretero ha provocat una forta sacsejada dins en el cada dia més creixent moviment independentista de la societat catalana.
Però per què les paraules de Joan Carretero han generat tanta expectativa?
Doncs penso que perquè els catalans sobiranistes se senten orfes de lideratge polític. El nombre -cada vegada més gran- de ciutadans independentistes fa temps que veiem que cap dels presumptes líders “oficials” dels partits catalans mereixen la nostra confiança després del que ha succeït en els darrers anys.
Nosaltres, els ciutadans de carrer, els que per patriotisme dediquem temps i també diners a contribuir que la nació catalana esdevingui en un futur no molt llunyà un Estat independent, sabem des de fa temps que aquest lideratge polític no existeix. Ens sentim orfes d’un partit que agafi el testimoni que els ciutadans han donat els darrers anys en les multituds d’iniciatives sobiranistes, com les dues grans manifestacions pel dret a decidir i darrerament la ja històrica manifestació de Brussel·les. Cap dels partits catalans no ha estat capaç d’agafar el relleu a les nostres iniciatives i liderar políticament les nostres reivindicacions. Cap partit, ni tan sols el que es declara obertament independentista, ha estat capaç de dir-nos: “gràcies ciutadans, ara ens toca a nosaltres, els polítics, agafar el vostre testimoni i materialitzar-lo políticament en una proposta vertaderament independentista”.
Quan Joan Carretero ens diu en l’article que “Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació“. Molts de nosaltres en llegir aquestes paraules diem, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi els nostres anhels de llibertat per la nostra nació! Tenim per fi, un lideratge polític que ens representa.
Però també l’article de Joan Carretero parla d’una manera com ell pensa que s’ha de fer política, quan diu que: “L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics”. Per als catalans sobiranistes, aquestes paraules ens semblen glòria, per fi tenim un referent polític que vertebri i materialitzi el nostre anhel que la nostra política es basi amb les regles que regeixen un país del nord d’Europa i no pas les d’una república platanera que se sembla cada dia més Espanya.
I si no n’hi havia prou, Joan Carretero també proposa als partits catalanistes davant de l’atzucac en què ens trobem actualment amb la burla del finançament, de la propera sentència del TC i l’incompliment de l’Estatut ja prou retallat, el següent: “El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors” i proposa que “d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.” Per als catalans sobiranistes, aquesta proposta de l’honorable expresident d’ERC compartida també per Joan Carretero, ens sembla la millor opció que ens queda als catalans per defensar-nos dignament després de totes les mentides i engalipades dels diferents governs espanyols.
Per tot això, quan Joan Carretero en el seu article diu el que diu, no sé si per consignes rebudes o per ganes de provocar un titular de portada o perquè simplement els periodistes són els primers que creuen impossible que cap dels partits catalanistes puguin assumir les propostes que fa Joan Carretero, molts d’ells han interpretat que l’única sortida que queda per poder a dur a terme aquestes propostes és creant un nou partit.
A partir d’aquí, la majoria dels catalans sobiranistes també han interioritzat que cal crear un partit nou, però, ningú ha parat a pensar per què ha estat així?
És tan inversemblant que la majoria dels catalans ja no creguin capaços als partits catalanistes i sobiranistes, és a dir, CiU i Esquerra “d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els interessos nacionals de Catalunya” i no “vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors”. Tan poc crèdit mereixen els nostres partits polítics parlamentaris que fa que la majoria de la gent pensi que l’únic camí que queda és crear un partit nou?
Entenc que CiU, com a partit sempre poruc a l’hora de definir-se sobiranista, que sempre ha preferit pactar per trobar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya abans de fer un pas ferm per la independència, no es pugui sentir interpel·lat per la proposta de crear una candidatura independentista transversal. Però què passa amb l’altre partit que com bé diu Joan Carretero és “l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual“?
Realment és així? Realment, la majoria dels catalans pensen que l’estratègia actual d’Esquerra ja no permet poder liderar cap candidatura sobiranista transversal que aspiri a la independència? Per això s’interpreta que com que Esquerra, amb l’actual direcció, no està capacitada per exercir aquest lideratge independentista, aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?
També és possible que la majoria dels catalans ja no donen crèdit als actuals polítics d’Esquerra que puguin liderar la regeneració ètica totalment necessària quan Joan Carretero diu que “l’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.“. Realment la majoria de la gent pensa que l’actual direcció d’Esquerra no està capacitada per regenerar la confiança amb els electors i aleshores, l’únic camí que queda és crear un partit nou?
Tan alt és el descrèdit dels partits catalanistes i sobretot dels dirigents d’Esquerra que la gent no creu que poden assumir aquestes propostes de Joan Carretero? Unes propostes amb què la immensa majoria dels independentistes estarien d’acord i estic segur que també molts catalanistes dignes, encara que dubtosos de separar-se d’Espanya, les considerarien totalment vàlides.
Per acabar-ho d’adobar, el nou president d’Esquerra, Joan Puigcercós, com a mostra del seu talant poc integrador i gens obert a noves propostes que no siguin la que ell pensa, en comptes d’acceptar estudiar la proposta del que fou el segon candidat més votat per la presidència del partit, el que fa és convidar-lo a deixar el partit instant-lo a marxar i formar un altre partit independentista de centre-dreta.
Que no veu en Joan Puigcercós que ens estan confirmant amb les seves paraules que l’actual estratègia d’Esquerra no és pas aconseguir la independència mirant d’aglutinar tot el suport possible sinó consolidar-se com a un simple partit d’esquerres amb la independència com a marca electoral i no pas com un objectiu?
Que no veu en Joan Puigcercós que quan intenta separar o dividir el moviment independentista classificant-lo d’esquerra, de centre o de dretes, és d’una estupidesa tan gran que el desacredita per ser candidat a liderar d’aquest moviment?
___
L’article de Joan Carretero reflecteix el paradigma de la força que poden tenir unes paraules ben escrites basades en unes obvietats incontestables i unes propostes per solucionar-les quan aquestes són dites per un líder. Un líder que no necessita cap càrrec ni cap cotxe oficial. Joan Carretero amb trajectòria íntegra, honesta i coherent amb els principis republicans i catalanistes té una credibilitat que els altres ja volien tenir i que no la tindran mai. Un líder que el seu lideratge no es deu als aparells dels partits, ni a una retòrica buida de fets, ni a actes en auditoris plens d’una claca a sou o a campanyes d’imatge pagades per pressupostos milionaris. Joan Carretero és líder perquè els ciutadans creuen que ho és, perquè creuen que és l’únic polític que ens mereix prou confiança per poder liderar el moviment independentista que ens portarà a la nostra llibertat .
Possiblement mai un article publicat en un diari per un militant de base d’un partit havia suscitat tanta expectació i sobretot reacció. Es fa difícil poder comparar amb altres articles escrits en altres temps, però estic segur que l’article de Joan Carretero ha generat més expectació que l’article que va fer Josep Lluís Carod-Rovira el 1987 també a l’Avui amb el títol “Crida nacional a ERC”. Un article que va significar l’entrada de nous joves dirigents provinents de les principals organitzacions polítiques independentistes a ERC per rellançar l’històric partit republicà com a partit independentista després que vivia unes hores baixes degut que el seu president d’aquells anys, en Joan Hortalà l’havia desdibuixat de l’independentisme per poder ser la crossa sobiranista de CiU.
Ara, després de 22 anys, quan ERC torna a viure també unes hores baixes degut que l’actual president Joan Puigcercós, seguint el que va començar el seu predecessor de desdibuixar l’independentisme per tal de fer que Esquerra sigui la crossa catalanista del PSC-PSOE, l’article de Joan Carretero és una segona Crida Nacional a ERC per a rellançar l’històric partit d’en Macià perquè torni esdevenir el partit referent del moviment independentista.
Però amb les reaccions de l’actual direcció d’Esquerra a aquesta segona Crida nacional, tot apunta que el que va fer aleshores el president d’ERC Joan Hortalà durant la primera Crida nacional, que -recordem- va acabar marxant al final cap al partit amb què compartia govern, ara sembla que l’actual directiva també vol acabar igual.
El temps posarà cadascú al seu lloc.
Manel des de Karlsruhe
Militant d’ERC
Joan Carretero és un polític independentista, però la situació que ha provocat amb la seva iniciativa de treballar per a la declaració unilateral de la independència de Catalunya té un aspecte fonamental, al marge del que es pugui opinar de la seva iniciativa.
El més destacable del cas Carretero no és que estigui disposat a propiciar la creació d’una plataforma que intenti la declaració de la independència de Catalunya, sinó la seva coherència, la naturalitat amb que intenta portar les seves teories al terreny pràctic.
En general -sempre hi ha excepcions, és clar-, els polítics són servidors d’una direcció, d’un aparell, d’un poder, i ni diuen el que pensen ni fan allò que diuen. Normalment, només pensen, diuen i fan el que ordenen els seus caps.
Els polítics -i aquesta és una de les causes de la degeneració dels sistemes democràtics- són buròcrates que tenen més o menys poder, en funció del lloc que ocupen a l’aparell burocràtic de direcció dels seus partits, o del sector de l’administració pública que controlen els seus partits.
A Catalunya tenim molts exemples d’aquesta nova situació. El poder polític no està en mans de polítics, de gent amb idees i disposats a portar-les a la pràctica. El poder polític està en mans dels alts funcionaris dels partits. Dels apparatchik.
Per això, la política ja no és política. És gestió. No són idees, ni teories, són fets. Recorden el lema “fets, no paraules”? Política és, en aquests moments, el que tingui un resultat electoral positiu, la resta no serveix. És el signe dels temps.
El bon buròcrata, el funcionari eficaç, l’apparatchik eficient és el que triomfa, el que arriba al cim del poder polític. Les idees són menyspreades, són desqualificades com a simple xerrameca. Aquest missatge està implícit en el lema “fets, no paraules”, molt il·lustratiu de la naturalesa real dels polítics actuals.
El cas Carretero trenca aquest esquema. El que ha sorprès, sobtat, posat en fora de joc i -sobretot- espantat l’establishment polític català no és que hi hagi algú que estigui disposat a treballar per una proclamació unilateral de la independència de Catalunya.
El que espanta els buròcrates és que el seu esquema, la seva forma -i el seu mitjà- de vida, la seva rutinària tranquil·litat, sigui posada en dubte per algú que juga amb altres regles. Algú que no es deixa lligar les mans per les burocràcies, els compromisos i els interessos que decideixen les actuacions dels nostres polítics.
Els buròcrates i funcionaris de la política catalana es passen la vida parlant de coses, com la independència, que saben que mai no intentaran dur a terme. Perquè si aquestes idees s’intentessin aplicar, ells serien literalment escombrats pel vent de la realitat i de la història.
Aquest és el problema que planteja Carretero. De cop i volta, apareix un tipus que diu el que pensa i que vol fer el que diu. Fora de les regles, d’allò políticament correcte, de les normes que imposen els buròcrates que es mouen al fang dels pactes i els interessos foscos. “Però què s’ha cregut aquest paio?”, pensen, sorpresos, els funcionaris de la política catalana.
El pitjor, per als buròcrates, és que a Carretero sembla que no li importa el que pensi el partit, la direcció, l’aparell, els apparatchik. Això és el que espanta els professionals de la burocràcia i de la rutina. Aquest és el seu problema. No els espanta la independència. Això no els interessa. Els espanta aquesta forma de qüestionar la seva forma de fer política, la seva forma d’enganyar els ciutadans.
Per Antonio Galeote
Joan Puigcercós s’ha autodesqualificat com a president d’Esquerra Republicana i com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ho ha fet, no cal dir-ho, en els darrers tres anys portant Esquerra pel pedregar -amb una guàrdia pretoriana que es desfarà com un gelat al sol quan el suport a la seva persona deixi de ser garantia de nòmina- i ho ha fet amb unes recents declaracions al diari Avui que denoten una pèrdua total del sentit del ridícul. Comença dient: “Demano que la gent tingui exigència perquè és el moment de desafiar l’Estat. A aquest país li toca desafiar el govern espanyol”. Ah, sí? Doncs té gràcia que això ho digui precisament l’home que ni tan sols va ser capaç de desafiar José Montilla quan aquest li va dir que pengés la bandera espanyola al balcó de Governació. Era la mateixa bandera espanyola que Joan Carretero va fer retirar i que avui oneja joiosa davant els ulls complaents de Joan Puigcercós i del conseller Jordi Ausàs.
L’encerta, això no obstant, el president republicà quan diu que “tenim el país prou madur”, que “la gent està prou conscienciada” i que “qui no vulgui arriscar ha de saber que serà penalitzat per la ciutadania de Catalunya”. L’encerta, perquè és evident que el país ha madurat. I tant que ho ha fet. Per això, mentre la consciència nacional de la ciutadania creix dia a dia, l’Esquerra de Carod i de Puigcercós baixa minut a minut. Un partit que diu voler liderar la independència nacional no pot ser el paradigma de la claudicació lliurant el govern a una força espanyolista a canvi de res. De res. Bé, de res no. A canvi de mantenir-se en el poder. Però quin poder?, pensarà algú. Qui, llevat d’un cínic, pot dir-ne “poder” del govern de Catalunya? I si no fos el poder? I si només fos una acomodació personal?
“No m’agrada parlar de terminis”, diu Puigcercós quan li pregunten per la data del seu abrandat “desafiament”. Es nota que n’ha après força del mestre Zapatero, el convidat d’honor al balcó del Palau de la Generalitat. És clar, sense data no hi ha compromís i sense compromís no hi ha acció. Per això, quan li demanen si hi haurà un tercer tripartit, Puigcercós respon: “No tanco la porta a res”. I és que la idea de la direcció d’Esquerra és formar un tercer tripartit que continuï gestionant la misèria catalana, és el projecte dels qui no volen sentir parlar d’eix nacional perquè el consideren incompatible amb el seu benestar personal. Puigcercós, concretament, diu que vol sumar dintre d’Esquerra, i, per sumar -els números no són el seu fort-, obre les portes als qui no pensen com ell. Curiosa manera de sumar, la d’un líder que foragita els militants i els votants del partit i que practica el despotisme amb frases d’aquest nivell: “Carretero ha de saber què vol ser quan sigui gran”. Deu estar molt nerviós Puigcercós per posar-se en ridícul d’aquesta manera. I no sols perquè tothom sap que Joan Carretero és metge, sinó perquè tothom sap també que Joan Puigcercós no té futur fora de la política. És greu, molt greu, que un home que aspira a presidir un país desconegui el significat de les paraules respecte i humilitat.
Víctor Alexandre
A pesar de haber transcurrido más de 6 sin años sin Aznar en el poder, este nunca ha sido debidamente enterrado como debía haber sido, más aún, Aznar esta más vivo y más fuerte que Rajoy , gracias a que aún tiene una mayoría aplastante dentro del seno del PP., actualmente Aznar tiene el apoyo suficiente de sus fans para enterrar en vida a Rajoy, o sea que los españoles que viven añorando a Franco pueden seguir teniendo las mismas esperanzas que tenían depositadas en cuando vivía el Caudillo, o sea que podrían volver a disfrutar de los tiempos del Franquismo, ya que Aznar es un clon de Franco ,ríanse los incrédulos, ya que Aznar tiene suficiente madera para hacernos retroceder a los tiempos del franquismo y hasta poder superar los años de gloria de los Cesares, o sea que con Aznar en el poder se terminarían las envidias entre autonomías y de los compromisos concertados del gobierno en traspasos de poderes de gobernabilidad como así de divisiones territoriales, bilingüismo, abortos, matrimonios Gay, y más etc, o sea que en el día de ayer 25 /4/09 Aznar ya ha manifestado que de volver a subir al poder haría lo posible para hacer desaparecer las competencias que gozan actualmente las autonomías, con el fin de hacer una España Grande Libre y Unida. O sea algo parecido de lo que esta intentando llevar a cabo el Sr Zapatero.
jorfont.
Escrito en español
Para que los españoles
Puedan leerlo.
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents