You are currently browsing the monthly archive for Juny 2009.
Tal com anunciàvem en la nostra Lletra anterior, ens plau dedicar la present al doctor Joan Solà. Ens mouen a fer-ho l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per part d’Omnium Cultural (10 de juny), la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (7 de maig), la publicació del seu llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra” i, per últim, una particular circumstància, tal com explicarem al final d’aquesta Portada.
Joan Solà és llicenciat en Filologia Clàssica i doctor en Filologia Catalana. El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi. Ha estat professor, des del 1965, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1984, és catedràtic de Llengua i Literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. Ha publicat una quarantena de llibres i prop de dos-cents articles i estudis, preferentment de sintaxi i d’història de la llengua catalana
La brillant trajectòria de Joan Solà ja ha estat reconeguda i publicada a bastament aquests últims dies, per tant, a nosaltres, només ens resta deixar constància en aquesta Lletra del nostre agraïment per la seva tasca incansable en favor de la nostra llengua i del nostre país.
És per això que li dediquem tres apartats:
* A l’apartat ‘Article’ recollim, precisament, el que va publicar al diari Avui el dia 28 de desembre del 2006 amb el títol ‘Plantem cara’.
* A l’apartat ‘Llibres’ figuren la ressenya del llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra ”, recentment editat, i un expressiu article del periodista Vicent Sanchis.
* A l’apartat ‘Entrevista’ s’inclouen la que li fa el periodista I. Aragay, en la qual Solà senyala el lligam inseparable que existeix entre la llengua i el país i, en segon lloc, un vídeo que recull l’entrevista que li fa el periodista Emili Manzano a TV3; és un vídeo llarg (1 hora aproximadament) però d’una gran amenitat. Un autèntic regal per als qui estimem la llengua.
Finalment, tal com dèiem al principi d’aquesta Portada, volem donar una explicació sobre la raó per la qual el nostre col·lectiu se sent vinculat a Joan Solà. Tot i que ja queda explicat a la nostra web (www.sempre.cat), voldríem fer algunes precisions:
Tot arrenca del seu article ‘Plantem cara’ aparegut al diari Avui (28/12/06) que trobareu reproduït integrament en aquesta Lletra. Tot seguit i replicant a la denúncia que Solà fa sobre la situació de la llengua, un membre d’aquest col·lectiu, Josep M. Borrull i Sànchez, va enviar una carta al mateix diari manifestant la necessitat de reaccionar creant un moviment civil (31 desembre 2006). La crida va despertar l’adhesió de moltes persones a la idea, de manera que en el mateix diari, el 3 de març del 2007, una altra carta de la mateixa persona apareixia amb el títol ‘En català només’ en la qual es proposava ‘…crear un col·lectiu la finalitat del qual serà ajudar a superar les dificultats que comporta aquesta actitud [parlar català sempre], així com generar el sentiment de pertinença a un moviment que integra totes les persones que compartim el mateix objectiu’. D’aleshores ençà són ja més d’11.000 les persones adherides al col·lectiu que reben aquestes Lletres i més de 5.000 les registrades en el Grup de Debat.
Som conscients que, el nostre, és un moviment més entre molts dels que treballen en favor de la llengua. Ho fem d’acord amb el que són les nostres possibilitats. La nostra Lletra, a part del seu contingut, és com un crit d’alerta, periòdic i insistent que cada quinze dies ens recorda el nostre compromís i objectiu: la insubmissió lingüística, mantenir la llengua, no discriminar, parlar Català Sempre.
Tessa Calders i Artís, adherida de la primera hora al nostre col·lectiu, ho expressa així (vegeu l’article publicat en les Lletres 46 i 47) : …si s’aconseguís que aquesta actitud (mantenir la llengua) s’anés generalitzant i fos vista com un acte de respecte, d’educació i de sincer sentiment d’acollida envers tots aquells que encara no parlen el català, la salut de la nostra llengua faria un salt qualitatiu que sorprendria a tots aquells que vetllem per la seva supervivència.
Acabem aquesta Portada amb la aguda resposta donada per Joan Sola a la pregunta que se li formulaven sobre la incidència que sobre la llengua tindrà l’existència de un Estat català (Ivan Mambrillas, Tribuna Mallorca):
“De ben segur que l’Estat català no serà una solució a tots els nostres mals nacionals, però diguem que ens morim de ganes de saber en quina mesura és, la sobirania del país o dels Països, un mecanisme imperfecte.
L’estatalitat és doncs una condició necessària per a la ‘plena normalització’ de la llengua, per aturar-ne la degradació. És necessària, i de més a més, suficient? Per saber-ho, caldrà assajar-ho -vet aquí un nou estímul per a l’emancipació: la curiositat científica”.
I també:
“Ara, el que no crec és en fer una política d’acostament a Espanya. Això és fatal. La subordinació és total. Espanya no ens acceptarà mai com a iguals. Això ho tinc cada dia més clar“. El Temps
El president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, s’ha negat a contestar en castellà al periodista de Telecinco que ha assistit a la roda de premsa sobre la valoració de la querella interposada per Denaes a causa de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei. El periodista ha preguntat a Santiago Espot si podia contestar en castellà i aquest ha replicat: “a Telecinco tenen servei de traducció, no? Jo li respondré en català per la meva comoditat”. Llavors, el periodista ha hagut de formular la pregunta en català i Santiago Espot ha contestat en català.
El president executiu de Catalunya Acció, Santiago Espot, ha acusat la fundació Denaes de “criminalitzar els drets i llibertats” dels catalans, ja que compta amb “destacats enemics de Catalunya”. La querella que ha presentat Denaes contra Catalunya Acció per la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei “és un clar exemple de com es pretén vulnerar de forma flagrant els Drets Civils dels catalans, criminalitzant drets i llibertats tan fonamentals en qualsevol democràcia occidental com són el dret a la protesta i la llibertat d’expressió”, ha afegit.
En aquest sentit, Catalunya Acció ha denunciat que “la Fundació Denaes compta entre els membres del seu patronat d’honor destacats enemics de Catalunya, com el franquista Sabino Fernández Campo (militar que va desfilar l’any 1939 amb l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, va formar part del Ministeri de l’Exèrcit de Franco durant 20 anys, exministre d’Informació i Turisme l’any 1976, excap de la Casa del rei Juan Carlos i que va cer indecentment guardonat l’any 1988 amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya presidida per Jordi Pujol), Alejo Vidal Quadras (dirigent del PP, vicepresident del Parlament Europeu i declarat opositor al reconeixement del català a la Unió Europea i dels Drets Nacionals de Catalunya); i Santiago Abasal Conde (dirigent del PP al País Basc, fundador de Denaes, i promotor de la querella contra Pepe Rubianes)”
Espot considera que la denuncia “és una constatació que els drets civils dels catalans no estan garantits a l’Estat espanyol, i que Catalunya ha passat simplement de viure empresonada durant el franquisme a viure en llibertat condicional vigilada durant la monarquia borbònica actual. Només un estat català pot garantir els Drets civils i llibertats que ens corresponen als catalans com a ciutadans i com a éssers humans”.
Els colonitzadors espanyols del PP/PSOE mutilen el mapa d’Euskal Herria
Reproduït de http://www.directe.cat
El pacte PSE-PP esborra Euskal Herria del mapa del temps d’Euskal TelebistaDelimiten el territori de la Comunitat Autònoma Basca · Afegeixen informació de Cantàbria, Castella i La Rioja29.06.2009 ! 19.23h
Aquest dilluns s’ha donat compliment a una de les condicions del PP per donar suport a la investidura del socialista Patxi López com a lehendakari al País Basc. El mapa del temps d’Euskal Telebista, la televisió pública basca, no contempla des d’avui el marc geogràfic d’Euskal Herria sinó que delimita amb una línia el territori comprès dins de la Comunitat Autònoma Basca. Se seguirà donant informació meteorològica del territori del País Basc dins l’Estat francès i La Rioja, però aquesta permissivitat es compensarà afegint també la informació de Castella, Cantàbria i el conjunt del territori de la comunitat de La Rioja.
Segons ha informat El Correo DIgital, aquest migdia s’ha utilitzat una nova infografia del mapa del temps en un dels ‘primers canvis després de l’arribada del nou director general del grup EITB, Alberto Surio’. Segons expliquen, el periodista Andoni Aizpuru ha estat l’encarregat de presentar, com cada dia, el mapa de previsió del temps del primer canal d’ETB a les 14.40 h..
no som 7 milions
Jo crec que una de les cagades verbals i mes grosses que va dir el Sr Jordi Pujol en el seu mandat de Catalunya com a president i que han estat gravades sobre las pedres va ser el dia que expressa públicament que es podia considerà català a tota persona que treballa i viu a Catalunya, aquesta dita va ser acaparada per els espanyols que habiten en el nostre territori per acollir-se a tots els drets, pro lo curiós es que encara i hagi una part de espanyols que per ous no parlen ni pensen esforçar-se per parlar la llengua catalana, pro si que es fan passar per catalans quant els i es convenient , o sigui que segons números que ens faciliten som 7 milions de catalans que vivim a Catalunya, jo crec que ningú de vosaltres pot creure’s que això sigui veritat, segons estic veien son molts els que neixen a Catalunya a diari cosa que sol el fet de haver nascut dins el territori català ja te el dret de ser considerat català cosa que això es raonable, lo que no es raonable es que un espanyol que odia als catalans ,que viu i treballa a Catalunya, i que la muller d’aquet espanyol vagi parint espanyolistes dins al territori català (Exemple el Sr Alejo Vidal Quadres n’és un ) crec que aquets no tenen dret de ser considerats catalans, i d’aquets en tenim moltíssim dins el nostre territori, o sigui mes de la meitat, o sigui que en numero ens superant als que ens sentim catalans encara que molt no hàgim nascut a Catalunya, o sigui que si el dia de demà o dins uns anys poguéssim fer un referèndum preguntant si preferim independitzar-nos d´Espanya (sempre amb el permís del govern espanyol) tinc la seguritat que quedaríem amb minoria. Haveu reparat en la vostre vida quotidiana quants veuen TV3 i emissores de radio catalanes i quants no volen veure cap TV catalana i prefereixen escoltant Radio Taxi?
cuánta razón tenía Garzón, nuestro famosísimo juez internacional e interespacial, en pedir el certificado de defunción de Franco!
¡Gracias a Garzón los españoles hemos podido descubrir que Franco no ha muerto, solo estaba en coma!
Franco despierta del coma…y pregunta:
– Franco (poniéndose al día): Srta. ¿Quién se halla ahora ocupando la Vicepresidencia del Gobierno de la Nación, sustituyendo a mi querido Arias Navarro?
– Enfermera: Teresita Fernández de la Vega.
– Franco (sorprendido): ¿Teresita, la hija de Wenceslao, el falangista camisa vieja alto cargo del Ministerio de Trabajo y fiel ayudante de Girón, el más falangista de mis ministros?
– Enfermera (titubeante): La misma, Excelencia.
– Franco: ¿Y de Ministro de la Gobernación?
– Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Ministro de Interior y está Alfredito Pérez Rubalcaba, el hijo de uno de vuestros militares más fieles al Régimen, suboficial de aviación.
– Franco (incrédulo): ¡Qué me dice! ¿No estará usted intentando engañarme para no darme un disgusto verdad?
– Enfermera: ¡Excelencia, por Dios!
– Franco : ¿Y quién está ahora al frente de los medios informativos del Régimen?
– Enfermera: Ehhhh … de los informativos dell Régimen dice su Excelencia, pues de los informativos del Régimen diría que sigue Juan Luis Cebrián, tal y como su Excelencia lo dejó, el hijo del falangista Vicente Cebrián, su Jefe de Prensa del Movimiento.
– Franco (complacido): ¿Todavía le dura a Cebrianito el cargo que le concedí de Director de los Servicios Informativos? ¡Qué tío, cómo se agarran algunos a los cargos!
– Enfermera: Sí, Excelencia, Cebrianito, el mismo, el que dirigió Pueblo y Arriba.
– Franco : ¿Y de Presidente de las Cortes?
– Enfermera: Bueno Excelencia, ahora se llama Presidente del Congreso de los Diputados; hasta hace poco ha estado Manuel Marín, hijo de Marín el aguerrido falangista de Ciudad Real y Presidente de la Hermandad de Alféreces Provisionales, y ahora le ha sustituído José Bono también hijo de falangista.
– Franco (aliviado) : Veo que por fin se ha resuelto la pugna entre el Opus y la Falange y que ganan estos últimos por goleada. ¿Y qué ha sido de Martín Villa, mi Ministro y Jefe Provincial del Movimiento?
– Enfermera: Ahora está en www.labolsa.com/mercado/prs/>PRISA.
– Franco : ¿Qué es eso de < http://www.labolsa.com/mercado/prs/>PRISA? ¿Algo parecido al SEU o a la Prensa del Movimiento?
– Enfermera: No se le escapa una, Excelencia.
– Franco : ¿Y en el Ministerio de Justicia?
– Enfermera: Lo acaba de dejar Marianito Fernández Bermejo, el hijo del alcalde y Jefe Local del Movimiento de Arenas de San Pedro de Avila.
– Franco (perplejo): ¿Y por qué lo ha dejado?
–Enfermera: Por un afán desmedido por las cacerías Excelencia.
– Franco (encantado) : ¡Ahhh…, veo que no han cambiado las buenas costumbres de antaño! ¿Y sigue habiendo buenos cotos de caza en La Mancha?
–Enfermera: Sí Excelencia, ya se ha cuidado mucho y bien de ello durante años José Bono, el actual Presidente del Congreso de los Diputados, y ahora le ha relevado y se encarga de ello José María Barreda.
–Franco: ¿Barreda, de los Barreda terratenientes y aristócratas manchegos descendientes del Marqués de Treviño fusilado el pobre por los rojos?
–Enfermera: Sí Excelencia.
–Franco (contento): ¡Qué bien, qué bien! Y en la tele, ¿qué? ¿Quién sigue?
– Enfermera: Pues los de siempre: Carmen Sevilla, Massiel, Conchita Velasco, Matías Prat, Víctor Manuel, que sigue cantando a la patria…
– Franco (asintiendo): ¡Hombre, el Víctor ése!
¡Pobre rapaz, siempre tan triste!
Ni la del “Zampo y yo” ha conseguido alegrarle; ¡con tanto diente!…
Recuerdo el empeño que ponía en ir con mis nietas al corrillo de Serrano, y luego las convidaba a comer paella en Riesgo.
¿Cómo era?… ¿Cómo era la estrofa de aquella canción que me dedicó? Cántela, si es tan amable…
– Enfermera (entonando):
“Otros vendrán que el camino más limpio hallarán.
Deben seguir por la senda que aquél nos marcó,
No han de ocultar,
hacia el hombre que trajo esta paz,
su admiración;
y, por favor, pido, siga esta paz.”
– Franco (sonriendo) : Sí esa era, esa era; un poquito pesado el pobre, como decían mis nietas, “un coñazo”. Pero, en fin, a Carmen le daba mucha pena…
– Franco (pensativo) : Y el Presidente del Gobierno de la Nación, ése de ahora, el de las cejas arqueadas, ¿Quién es?
– Enfermera: Es el nieto del capitán Lozano, el que sirvió en Asturias a sus órdenes y aplastó la revuelta de los mineros insurgentes.
– Franco (encantado) : ¡Qué me dice, el nieto del capitán Lozano! ¿Y qué tal Presidente es, ya es digno de la memoria de su antepasado?
– Enfermera: Pues… sí …, precisamente es el más acérrimo defensor de la Memoria Histórica, Excelencia, … ehh … digamos que se acuerda mucho y en todo momento de su Excelencia.
– Franco (satisfecho): ¡Qué bien, que bien, parece increíble! ¿Y qué hace ahora?
– Enfermera: Ha vuelto de Estados Unidos. Se autoinvitó a una reunión ocupando una silla de Francia para arreglar la economía mundial, que está por los suelos.
– Franco : ¿Otro Plan Marshall, quizá?
– Enfermera: Más o menos, Excelencia.
– Franco : Por cierto, ¿Siguen estudiando los niños Formación del Espíritu Nacional?
– Enfermera: ¡Oh sí Excelencia, por supuesto, más que nunca! Ahora se llama Educación para la Ciudadanía.
–Franco (despectivamente): ¿Y la Casa Real, cómo está la Casa Real?
Enfermera: Como su Excelencia la dejó, al frente está el Rey Don Juan Carlos y la Reina Doña Sofía, y de Jefe de la Casa Real está Albertito Aza íntimo amigo del Presidente Zapatero y de Juan Luis Cebrián e hijo de Aza, el militar de Marruecos que fue el primero en unirse a su Excelencia el 18 de Julio.
– Franco (con cólera repentina): ¿Y quién…? ¿Quién coño es ese Zerolo de Tenerife del que les oigo murmurar?
– Enfermera: ¡Ah sí Excelencia! Es el nieto de Miguel Zerolo Fuentes, el brillante fascista Jefe de Sección de Acción Ciudadana, Fiscal Militar y Juez Instructor Militar especialista en delitos de rebelión a la Patria. Y su tío abuelo, Tomás Zerolo Fuentes, médico encargado por Vd. de la organización de los servicios médicos en los frentes de guerra y fundador después de la Clínica Zerolo. Ambos hermanos fueron condecorados con la Medalla de Bronce de la Santa Cruz por ser de los primeros voluntarios que se presentaron el mismo 18 de julio en el Gobierno Militar para “salvar a España”.
– Franco : Perfecto, no pensaba que lo había dejado todo atado y tan bien bien atado, les dí cuarenta años de paz y me alegro de que todo siga igual que antes y que sigan guiando a España y a los españoles los de siempre en pro de la convivencia y la paz entre los españoles.
¡Arriba España!
Amb criteri
Després de l’Acte de Sobirania
“Quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres”
Víctor Alexandre
Un cop celebrada la mobilització del passat 27 de juny per instar la classe política a fer un Acte de Sobirania i proclamar des del Parlament la necessitat d’arribar a la independència de Catalunya, molts dels qui hi van participar es preguntaran: “I ara què? Què en traurem que vuit parlamentaris, a títol personal, hagin signat la proposta si, com sabem, mai no desobeiran les ordres de la direcció del seu partit? No quedarà tot plegat en una mena d’escenificació estèril?”. Són preguntes legítimes i gens absurdes, certament. I més encara després de veure el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació. Els lectors de La Vanguardia i d’El País, per exemple, difícilment se n’hauran assabentat i els de l’Avui i d’El Periódico n’hauran tret una informació molt descoratjadora. El primer, en to pejoratiu –com correspon a un diari que defineix el govern espanyol com a “govern central”-, parlava de “carta als reis” i el segon deia que el sobiranisme havia “punxat” perquè els organitzadors “aspiraven a reunir 20.000 persones” i només n’hi havia unes 5.000. Sobre això, tenint en compte que no es tractava d’una manifestació sinó d’un acte de pressió com n’hi haurà d’altres, cal aclarir que ningú de l’organització, més enllà d’un imprudent, esperava pas reunir-hi 20.000 persones. Cal separar, per tant, aquest Acte de Sobirania de les manifestacions multitudinàries del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, atès que són coses diferents. Tanmateix, com ja va quedar demostrat aleshores, ni tan sols la xifra de mig milió de persones hauria aconseguit que El Periódico considerés rellevant el fet.
Amb tot, ves per on, aquesta minimització periodística demostra l’enuig que provoca tota manifestació pública de dignitat nacional i fins a quin punt ens esperona a perseverar en l’incordi. Cal tenir present que, tot i que l’Administració no va permetre l’ús de micròfons en el tram final, mai no s’havia arribat fins a les portes del Parlament. Per això, si hom té dubtes sobre el valor de l’Acte de Sobirania de dissabte, farà bé de recordar aquestes paraules de Gandhi: “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”. Per altra banda, és obvi que no es poden demanar afirmacions massives de desacomplexament nacional a un poble secularment subordinat de la mateixa manera que no es pot demanar vivacitat a una persona somnolent; però també ho és que quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres. Es tracta senzillament de triar una d’aquestes dues opcions, les dues úniques que existeixen: Catalunya Estat d’Europa o perifèria de Madrid.
Per Víctor Alexandre
Una abstenció molt crítica
Salvador Sostres
Preguntat per com pot ser que Convergència i Unió hagi tornat a facilitar-li una votació pressupostària a Zapatero, Josep Sánchez Llibre ha contestat que hem de prendre en consideració que l’abstenció de la federació fou “molt crítica”. El president Pujol assegurà divendres en una entrevista radiofònica que creu que l’independentisme no té sortida. Ho va dir en un programa d’imitacions i semblava la seva paròdia. La pantomima de l’abstenció “molt crítica” és un majúscul insult a la dignitat d’una nació que està sent materialment atracada per una Espanya que no és ni capaç de complir les lleis que, com l’Estatut, ella mateixa aprova. Després de tanta romeria és desesperant que per 4 rampoines tornem a les mans de mantega. Pel que fa al president Pujol, ja fa temps que pren un protagonisme que no guarda cap relació amb l’edat que ja té i sobretot amb el càrrec que ja no té. La seva obstinació per desqualificar l’independentisme té el ressentiment de qui no havent pogut aconseguir una fita es vol assegurar que ningú no pugui aconseguir-la. I cal dir que encara que alguns anys del pujolisme van resultar ben positius per a Catalunya, aquest país haurà d’escriure pàgines més brillants que aquelles i haurà de tenir polítics més valents que el president Pujol si de veres vol sortir-se’n. Un discurs d’homes vertebrats i lliures que ens ajudi a superar la humiliant retòrica de la pedagogia i el pragmatisme. Conformar-te amb la manca de llibertat és moral d’esclau i t’inhabilita com a líder. En molts menys anys i amb enemics molt més temibles, com els serbis o els russos, països molt més petits i pobres han aconseguit ser lliures. És veritat que Espanya ens ocupa i ens roba, però el que a cada país li passa és culpa o mèrit seu i és evident que a cop de regionalisme pidolaire no es va enlloc. Estic cansat dels que redueixen el món a llurs límits mentals i per dissimular la seva incapacitat volen convertir-la en la nostra incapacitat. Artur Mas ha de decidir si roman captiu d’aquesta tenebra o fa el pas evolutiu de la llibertat. I dir-nos-ho de seguida, perquè ja som grans per continuar votant unionistes.
Construir una estrategia para el cambio político
El curso 2009-2010 debe asentar una dinámica que busque la suma de fuerzas soberanistas e independentistas, el compromiso de la comunidad internacional y la reapertura de un proceso de diálogo
<!– 
–>
En estas fechas es tradicional abordar una reflexión y/o balance del curso político iniciado el pasado septiembre. En cualquier caso, me parece conveniente hacer un repaso del año transcurrido en términos políticos globales.
El proceso político en Euskal Herria ha estado condicionado por los efectos y consecuencias de una crisis económico-financiera que ha afectado de forma horizontal a un modelo neoliberal que se nos presentaba como «único» y sin alternativa. La globalización neoliberal ha ido creando una casta económica mundial, con instrumentos de chantaje como el FMI y BM, con poder e incidencia fáctica sobre los estados y democracias parlamentarias estableciendo una dictadura del mercado sobre la sociedad que se ha ido convirtiendo en el fascismo político del siglo XXI.
El crack del sistema financiero y su extensión a la economía productiva -recesión económica, desempleo, pobreza…- nos demuestra la falacia del capitalismo neoliberal sobre la teoría de los ciclos económicos, de la autorregulación del mercado… En definitiva, la mentira de un modelo basado en la acumulación de capital y poder en manos privadas a costa de la fuerza de trabajo, de la clase trabajadora. Hoy más que nunca, en Euskal Herria y en el mundo entero, la lucha contra el neoliberalismo es la lucha por un cambio político y social -lucha de soberanía política y económica como en Venezuela, Bolivia, Ecuador, Brasil, Nicaragua…- para ir configurando el socialismo del siglo XXI desde medidas económicas y sociales que, sin el yugo del mercado, permitan abordar el reparto de la riqueza y un desarrollo sostenible.
En esa lucha Euskal Herria ha respondido con confianza y resolución ante la hipocresía de gobiernos y patronal. La huelga general del 21-M ha sido un acto de conciencia colectiva, de denuncia a los vampiros sociales que han provocado un enorme agujero económico en el sistema financiero mientras acumulan enormes cantidades de dinero en los paraísos fiscales que el sistema capitalista mundial protege para garantizar los intereses de la «iniciativa privada».
En este sintético balance, es preciso remarcar que la huelga general impulsada por el sindicalismo abertzale, con el apoyo de la izquierda independentista, ha traído aire fresco al bloqueado panorama político vasco. La convocatoria de huelga fue una oportunidad para ver dónde están y quiénes son las fuerzas del cambio político y social en Euskal Herria y quiénes conforman, por el contrario, el continuismo tanto político como de modelo económico y social. Así pues, cada uno se retrató en términos políticos y de clase.
Por lo demás, cuando han transcurrido casi dos años desde la ruptura del último proceso negociador, el bloqueo persiste en el pulso Euskal Herria/estado(s) por determinar las bases de una nueva etapa política para nuestro pueblo. El agotamiento de los instrumentos de asimilación aún vigentes, la inestabilidad política provocada por la permanente obcecación de Madrid y París en negar nuestra realidad nacional y el legítimo derecho a decidir nuestro futuro, sigue siendo la clave de ese bloqueo.
Los constitucionalistas, ahora con los «pactos de estado» en Gasteiz e Iruñea, no tienen correlación de fuerzas ni correlación social para plantear unilateralmente reformas estatutarias que estabilicen el inestable modelo territorial español. Los pactos antinatura entre PP y PSOE, con sus respectivas terminales en territorios vascos, son la prueba del «problema de estado» y reflejo de la importancia de la fase política en la que nos encontramos. La instrumentalización hasta límites insostenibles del poder judicial para neutralizar a la izquierda abertzale y la usurpación antidemocrática de las diferentes instituciones han constituido el último eslabón de la cadena de una estrategia de Estado que, aunque pretenda esquivar las raíces del conflicto político, debilitando la masa crítica soberanista, no conseguirá disolver las causas que hacen que este pueblo permanezca organizado y en lucha por sus derechos nacionales y democráticos.
Ante esta estrategia, el espacio soberanista-independentista permanece atomizado organizativamente y neutralizado políticamente para incidir en ese bloqueo global. Mantenemos un nivel de resistencia pero sin incentivar fuerzas y propuestas que permitan, tanto individual como colectivamente, liberar y organizar energías al servicio de una estrategia de liberación nacional y social eficaz. Tras treinta años en una batalla para evitar esa asimilación-integración en un modelo territorial español negador del sujeto nacional vasco, ha llegado el momento de poner los mimbres e instrumentos que nos permitan avanzar hacia otra fase política. El independentismo tiene fuerza y sociedad, tiene militancia y compromiso y tiene alternativa política para constituirse en un espacio determinante en la superación del bloqueo actual y avance hacia un escenario de paz y democracia en Euskal Herria.
En este pulso de fondo el curso nos ha traído un claro retroceso del PNV en su posición político-institucional. Tras la amortización realizada por su propia dirección de los activos -plan Ibarretxe y consulta- que habían permitido al PNV adquirir centralidad política en esta fase del proceso, la deriva del partido empieza a afectar gravemente a su futuro político. En esta fase post-Ibarretxe, sin líderes que representen adecuadamente a las dos «almas» del partido, con la pérdida de la gestión autonómica y, especialmente, con una desorientación en términos de posición y apuesta política ante el liderazgo adquirido por el PSE-EE en el discurso «transversalista», los jeltzales no tienen márgenes para encauzar su histórica y, por cierto, bien trabajada ambigüedad. La capacidad de adaptación del PNV choca en esta coyuntura con dos corrientes -autonomismo reformado liderado por el PSE-EE e independentismo con la izquierda abertzale como eje central- que delimitan estructuralmente su ubicación política a medio plazo.
Estas variables globales, unidas a las corrientes estructurales que atraviesan nuestra sociedad han estado abiertas al análisis y reflexión en el seno de la izquierda abertzale. El compromiso con Euskal Herria y sus derechos, con la mirada puesta en nuestros objetivos estratégicos, nos está permitiendo ir modelando nuestra apuesta política poniéndola al servicio de una sociedad vasca que quiere ganar el cambio, que quiere ganar un escenario de reconocimiento y derechos, de paz y cohesión social desde el respeto a la nación vasca.
Como decíamos en la reflexión que hizo pública la izquierda abertzale el pasado 16 de marzo: «las y los independentistas y socialistas vascos tenemos un importante reto: construir una estrategia eficaz para alcanzar nuestros objetivos tácticos y alimentar el planteamiento estratégico, es decir, una estrategia eficaz para alcanzar un escenario democrático, que abra las puertas a la posibilidad de materialización de todos los proyectos políticos, y refuerce el proyecto independentista y socialista».
En complemento a esa reflexión abierta, la izquierda abertzale ha recuperado su posición en el tablero político dando un golpe contundente a las pretensiones de ámbitos políticos y mediáticos (de Euskal herria y fundamentalmente del Estado) de «sustituirla» por Aralar al estilo utilizado hace treinta años con Euskadiko Ezkerra. Las elecciones europeas han demostrado que la foto trucada de las autonómicas era un mero espejismo y que cuando la izquierda abertzale tiene -aún en condiciones límite y sin marca propia- posibilidad de voto «legal» su peso y liderazgo político en el espacio soberanista-independentista son incuestionables.
En este sentido, el resultado de las europeas ha asentado un panorama con cuatro grandes espacios ideológico-políticos y debilitado las opciones «bisagra»: el unionismo con PP-UPN-UMP por un lado y PSE-PSN-PSF por otro; en el espacio abertzale el PNV con algunos sucedáneos y la izquierda independentista. Cuatro espacios para dos referencias estratégicas, hoy por hoy, muy definidas: autonomismo e independentismo.
En cualquier caso, el año transcurrido ha servido para constatar una vez más que existen condiciones políticas suficientes para el cambio político en términos nacionales y sociales. Siendo esto así, también hemos de constatar que tampoco este año hemos sabido materializar dicho cambio y así superar las dolorosas consecuencias del conflicto político existente.
El próximo curso debe permitir poner en marcha una auténtica ofensiva política por parte de los independentistas de izquierda en Euskal Herria. Desde la confianza en nuestras fuerzas, el curso 2009-2010 debe asentar una dinámica ofensiva que busque la suma de fuerzas soberanistas e independentistas, el compromiso de la comunidad internacional y la reapertura de un proceso de diálogo y negociación que instale al país en otro escenario.
La izquierda abertzale ha traído el proceso al umbral de un cambio posible. Ahora tenemos que construir una estrategia eficaz para ganar el cambio y poner cauce a nuestro proyecto independentista y socialista.
Más información:
“No cal abandonar la lluita,si més no per no donar la raó als qui volen que fracassem”
(Joan Laporta, president del F.C.Barcelona)
Per RAMON SERRA, editor.
Després de la manifestació i de l’acte de sobirania d’ahir al Parlament cal fer-ne algunes consideracions. D’entrada, la forma més fàcil per saber la importància d’una manifestació es medeix pel nombre d’assistents.Quanta gent ens vam aplegar a l’Arc del Triomf i al Parlament? Segons la guàrdia urbana unes mil quatre-centes persones i segons els organitzadors unes cinc mil .Si la virtut és al mig,segurament en vam ser unes tres mil.
És un número suficient? Segurament no.Confesso que no ha estat cap sorpresa, perquè si fa uns dies no vam omplenar per poc la plaça de Sant Jaume res no feia pensar que ara en seríem una gernació.Res a veure amb les dues últimes manifestacions multitudinàries, perquè aleshores el poder sobretot econòmic,ai!,dels partits ho va fer possible. Ara, en canvi, tot s’ ha organitzat des d’abaix, des de la societat civil que camina amb una sabata i amb una espardenya. Prat de la Riba deia: “doneu-me un segell i mouré el món”.Jo sempre dic: “doneu-me un milió d’ euros i mouré Catalunya”.
Sense gairebé diners ben poca cosa es pot fer.Cert que a hores d’ara disposem d’un mitjà tan important com és internet per conscienciar i formar dirigents. Però hem de fer el salt als mitjans convencionals d’informació que acostumen a moure’s si hi ha anuncis.I això costa diners, molts diners.També fa falta que hi hagi cartells ben vistosos als principals carrers de la ciutat. S’ha de visualitzar al carrer que hi haurà moguda. Per tant, s’imposa una reflexió i trobar uns camins per aconseguir diners. L’empresa és costeruda, però no hi ha més alternativa. I si algú en sap més que faci propostes. Tothom pot i hauria de col..laborar. Aquí no hi ha llistes tancades ni podem tornar a fer aflorar les velles disputes de la Plataforma pel Dret de Decidir quan ara, per fi,s’actua de forma conjunta entre les principals plataformes cíviques independentistes. Per favor, prou de remoure la porqueria! El passat ja es passat i encara que sembli mentida encarem el futur amb força unió. La Plataforma pel Dret a decidir només n’era una de les entitats convocants.O sigui que les batalletes d’aquesta entitat no han influït gens ni mica en el grup Acció de Sobirania. Entesos?
Es por parlar de fracàs? Doncs,no, rotundament no. Només fracassen els qui no lluiten o els qui s’enroquen en un malaltís esperit crític propi de vençuts. La derrota més important sempre es produeix en l’esperit .I em sembla que l’esperit dels organitzadors ha estat sempre d’alta volada,d’unes mires extraordinàries.S’hi han deixat la pell per organitzar l’acte que va estar prou bé.Vull destacar-ne, per exemple, el fet que una cantant ens interpretés unes sardanes que ens van enlairar els ànims.Sempre admiro els afeccionats anglesos al futbol que no paren de cantar durant el partit. Aquí amb prou feines de cançons populars només en sabem l’ himne del Barça i el Virolai, els qui som una mica granadets. Un poble que no canta es panseix.
També es va assolir que parlamentaris d’ERC i de CiU rebessin els manifestants.Tot un èxit. És més, els representants d’ERC van signar el manifest presentat a favor de la independència. Els de CiU no el van poder signar, però si més no van donar la cara, que no es pas poc en les circumstàncies actuals.Certament van faltar-hi més manifestants per arrodonir aquesta festa lúdica i reivindicativa. Va ser com un pa al qui li faltava la torna per fer-ne el pes.
Però ens queda aquest pa fet amb bona farina i ben pastat. Un pa que ens servirà d’aliment per als pròxims combats. Des de la societat hem començat aquest llarg viatge cap a Ítaca.Un viatge que haurà de sortejar nombrosos obstacles. Precisament per això és convenient d’entrada que les rates se’n vagin i puguem dedicar-nos a navegar, a superar les tempestes i a desplegar el velam dret i orgullós.
Després de tants anys de lluites estèrils, d’independentisme de saló, de confiar en uns polítics que no es mouran de les poltrones si no els empenyem i emprenyem ariba l’ hora de la veritat. Ningú no pot dir que la travessia serà fàcil. Així que el nostre suport als capitans del vaixell, sense excloure’n la crítica. Però una crítica constructiva perquè la nau arribi a bon port. Els qui se n’excloguin al menys que no carreguin el vaixell amb un pes excessiu i inútil, perquè no som un “barco” . No hi ha més alternativa si no volem ofegar-nos i enterrar-nos en el mar espanyolista ple de taurons.
Bon viatge cap a Ítaca als nobles guerrers de la terra! Bon viatge!
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents