You are currently browsing the monthly archive for Juliol 2009.

esquerra_conservador

Fa pocs dies ja vaig comentar en aquet bloc que els catalans que encara mantenim les esperances  de aconseguir  algun dia ser independents d´Espanya  o tenim molt difícil, ja que entre nosaltres mateixos ens fotem els plats pel cap, ja que son masses els ambiciosos que desitgen erigir-se per ser líder de un partit independentista amb la única finalitat  de gaudir de una  nomina ben remunerada per vida i treballar poc, o sigui que aquets de patriotes res de res, cosa que es llavors quan els que veiem la conducte dels nostres dirigents actuals de ERC i en particular jo, se me infla la vena, cosa que per mostra ja i penjat el retrat de aquets cap per avall per desfogar-me una mica, i per mes desgracies tenim en contra una colla de catalans espanyolitzats i que a mes pensant amb espanyol que  s’ha aprofiten de aquet guirigall per confondre a la resta de ciutadans , entre aquets ja un grup de malparits   que s’aprofiten de que tenen una llista negra i se serveixen d’aquesta llista per engatus-sar a uns quants incauts per escampant merda   (Me aprofito que no soc periodista ni amb dec a ningú cosa que me permet parlar mes clar que els professionals ) i així mateix me permeto penja de cap per avall als actuals dirigents de ERC , ja que aquets no mereixen ser tractats com a patriotes., ja que les mostres que ens donen es que aquets s’han venut al govern d´Espanya  i s’aprofiten de les seves poltrones per anar aguantant i xopant del “bote” tot el temps que pugin

jorfont.

Anuncis

La lamentable peripecia protagonizada por la clase política catalana -y la española- en todo este asunto de la financiación, ha puesto de manifiesto, una vez más, la diferencia entre la realidad y los sueños.

La cutre comedia finalizada con la concesión de una limosna por el Estado a las autoridades autonómicas catalanas, encabezadas por José Montilla, un dirigente del PSOE, es el reflejo de la farsa en que se desenvuelve la política catalana.

De hecho, este acuerdo es el reparto por la administración central del Estado de algunas cantidades para que las autoridades regionales puedan cubrir, con más o menos solvencia, los gastos que se generan en sus territorios.

Éstos son los hechos. La pretensión de las autoridades de la Generalitat se basa en la ficción de que una nación ha negociado con otra para recuperar, al menos parcialmente, los recursos financieros que una de esas naciones -España- le arrebata habitualmente a la otra -Catalunya-. El expolio.

Todo este absurdo episodio, que ya se vivió con motivo de la reforma del Estatuto catalán, y que se volverá a vivir con la próxima negociación de la nueva financiación o de la nueva reforma del Estatuto, es muy ilustrativo de eso que se llama el encaje de Catalunya en España.

Veamos. En estos momentos, y al margen de los divertidos delirios de unos cuantos, Catalunya es una especie de provincia de España, beneficiada por algunas descentralizaciones administrativas y económicas. Más o menos.

Por contra, algunas de las autoridades regionales de Catalunya actúan y se comportan como autoridades de algo que es casi un Estado y que, como tal, marca sus distancias con otro Estado, el español.

De ahí derivan, entros ejemplos, esas patéticas aperturas de embajadas en el extranjero, realizadas con un cómico protocolo, y que reflejan hasta qué punto se ha difuminado la línea que separa la realidad de la farsa.

Seamos serios. Todo esto es querer y no poder. Es aparentar lo que no se es. Es engañar a los catalanes. Es utilizar a Catalunya para que algunos personajes con ínfulas de hombres de Estado protagonicen sus ridículos delirios de grandeza.

Si se quiere ser coherente, es preciso prescindir de estas comedias y asumir, con todas las consecuencias, que el único encaje viable para Catalunya en España es una confederación. Lo demás es hablar por hablar.

El único encaje es una Catalunya que, desde la independencia, llegue -o no- a un acuerdo con España para formar parte de una confederación. O de algo muy parecido a las estructuras y los conceptos de una confederación.

¿Una confederación? Sí. Una confederación ibérica con el País Vasco, Catalunya, Portugal, Galicia -unida o no a Portugal, ellos decidirán- y una Castilla que lidere al resto. Algo así. Es el único encaje posible, viable y razonable entre Catalunya y el agresivo, prepotente, autoritario y excluyente nacionalismo español.

¿Que es imposible? Ya veremos. Es cuestión de intentarlo. Y, sobre todo, es cuestión de dirigirse directamente hacia esta vía, asumiendo todas -absolutamente todas- las consecuencias.

Eso implica explicarle con claridad a los catalanes la realidad de la situación. Y exige prescindir, de una vez por todas, de los burócratas profesionales que han convertido el nacionalismo en una farsa, en una comedia, en un engaño. Éste es el encaje.

Vull somiar el demà
sense la nosa ni el pes
d’un vent caduc
que entela els ulls
i els lleva força i delit per lluitar.

Tot el que m’heu donat
és un espai de foscor
i el meu anhel
és clar i encès
com el desig que m’empeny a cantar.

No em vull negar cap demà
per una almoina
de llum del passat.

Crec en qui creu en mi
i en la promesa d’un temps
tan lluminós
com els colors
que dibuixen l’arc que em tensa
tant el temps com l’esperança.

No vull cantar i fugir
sóc el que sóc, i la por
mai no em farà
recular un pas
perquè amb les mans em vaig fent el destí.

L’arbre del meu desig
creix allunyat dels horrors
i estimo tant
el seu fullam
que la seva ombra m’acull dia i nit.

Cap vell encís
no m’és precís
per fer que vibrin
els llavis i els dits.

Vull compartir el recer
dels anys que tinc davant meu
amb gent de pau
vora del mar
perquè em gronxi tots els somnis
i em mantingui sempre el cor viu.

Cap vent no estimaré
com el gran vent que m’empeny
vers l’horitzó
ple de claror
que jo mateix amb esforç traçaré.

Pobres atribolats
plens de desfici i d'”estrès”
on anireu quan arribareu
al trist enlloc que entre tots heu creat.

Canto i cantant
vaig caminant
que amb la cançó
sempre miro endavant.

Vull somiar
el meu demà
ple de força
i el goig d’estimar.

Marti Pol

És una obscenitat el comportament d’Esquerra amb relació a l’anomenat nou model de finançament. I no tan sols perquè constitueix una estafa al poble de Catalunya, sinó pel cinisme amb què els dirigents d’aquest partit pretenen entabanar l’opinió pública presentant com una victòria el que no és res més que una humiliació. Tanmateix, ja fa temps que Esquerra ha deixat de ser un partit polític per convertir-se en un servei de col·locació temporal amb vocació de fixesa. L’espectacular fuita de militants li ha donat tranquil·litat interna, però l’ha deixat com una força sense atributs. Dir Esquerra, avui dia, és no dir absolutament res, perquè tot allò que la caracteritzava s’ha fos com un gelat al sol. Un talp de l’espanyolisme no ho hauria fet millor: proclamar-se independentista, aconseguir que ETA deixés de matar a Catalunya, fer creure que Carod era el líder desacomplexat que el país esperava, blasmar la pusil·lanimitat de la resta de partits i, un cop al govern, narcotitzar l’independentisme i lliurar-lo captiu a les mans del Partit Socialista. Reeixida l’operació, ara ja només es tracta de mantenir-se al poder. És cert que quan els votants i els militants es desperten i prenen consciència de l’ensarronada marxen o es donen de baixa sense manies, però el sou, les dietes i els cotxes oficials de la cúpula d’Esquerra els continua pagant Catalunya. Deu ser que no es tractava d’independitzar Catalunya, sinó de viure d’ella.

Això, en tot cas, explica moltes coses. Explica, per exemple, per què Esquerra s’ha convertit en una força autonomista i conservadora que ha fet seu el discurs que abans criticava de Convergència i Unió, fins al punt que cal mirar la fotografia que il·lustra l’entrevista d’El Punt per saber que és Joan Ridao i no pas Duran i Lleida qui parla de l’autodeterminació en aquests termes: “Un referèndum no és la solució. El país encara no està per això”. Amb tot, no hi ha res com el col·laboracionisme que Esquerra ha demostrat en la propagació de la mentida sobre el nou finançament per comprendre que ha esdevingut un simple esquer del PSC-PSOE per captar independentistes despistats. La seva traïció política, però, és de tal magnitud que la història no li ho perdonarà, i els votants encara menys. Dir que aquest acord “farà gran Catalunya”, que el país “veurà, finalment, reconeguts els seus drets” i que per fi “obtindrem una xifra que es correspon amb els més ambiciosos objectius que ens havíem fixat” és una obscenitat. És una obscenitat, perquè estem parlant d‘uns hipotètics 3.800 milions d’euros per a l’any 2012 quan, com sabem, només el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2008 ja va ser de 22.000 milions. Aquest és l’acord que s’ha aconseguit gràcies a “la fermesa i a l’empenta d’Esquerra”; aquest és l’acord que, en paraules de Joan Puigcercós, ha “de servir per posar el país al dia”.

Víctor Alexandre

esquerra_conservador Verdaderament els que ens sentim d’esquerres i amb ànsies de aconseguir la independència  o tenim molt cru per  aconseguir-ho en aquet segle,avui i llegit  algunes de les impressions que escriu el Sr Victor Alexandre en el seu bloc i efectivament en un del seus articles ens dona a comprendre que per part dels responsables de ERC ara no es un moment oportù per fer un referendum, així mateix denuncia lo mateix que molts de nosaltres veiem amb els nostres ulls, o sigui que els que ens tenien de  lliurar-nos del espanyolisme i tenir un govern per servi als catalans ens han sortit granotes,ja que aquets que formen la copula de ERC s’han aliat amb l’essència del espanyolisme, i a mes   s’han oblidat de les seves promeses que ens feren en quan es presentaren per representar-nos davant d’Europa, o sigui que aquets representants que jo i molts de vosaltres els votarem en les ultimes eleccions ens han traït, o sigui que s’han aferrat amb les seves urpes a la poltrona  amb la mateixa força que ho faria un àliga en quan ha caçat una presa, o sigui que aquets no deixant aquesta poltrona ni a fum de sabatots, Lo llastimós es que entre ells mateixos també s´han putejat i el cas es que han devaluat al mateix temps les segles de ERC o sigui han perdut credibilitat les sigles de ERC, molt difícil serà per nosaltres els que encara no amb perdut la il·lusió ni la esperança de  ser un dia independents, ja que amb qui podem confiar? De sobres tots saben que molts ja estan fent esforços per  suplir-los , pro quina garantia  ens ofereixen els nous il·luminats.?  Seran mes honestos i complidors que aquets galifardeus que ara tenim?

jorfont

images   Cap sobresalt ni disgust me va produir ahir el Sr Saura en quan anuncià que ja no es presentarà per candidat per la presidència de la Generalitat de Catalunya a les properes eleccions, al contrari a mi mes aviat me va deixar desil·lusionat, ja que lo que si que m’era deixat satisfet es que hagués anunciat la seva dimissió com a conseller de interior de i  qualsevol càrrec dins l’àmbit polític, com així el càrrec de la de la seva parella tan sensible als Okupes, cosa que això si que era sigut una bona noticia per els que estem amb ànsies de independència, també era sigut una bona noticia que el Sr Montilla i els que li donen suport que pertanyen a ERC  haguessin  fet lo  mateix que el Sr Saura, o sigui que ens notifiquessin que també es  retiraven de la política per motius personals, cosa que era fet possible que la casa gran quedes buida de trastos inservibles , o sigui que no quedes ni rastre dels que s’han servit d’aquesta casa per fer grans negocis i amistats , con així  trair a catalans i aprofitant-se de la seva posició per endollar a familiars i amics per que aquets  gaudeixin  de una bona nomina, ¿ Se imagineu un Palau de la Generalitat sense aquesta colla de galifardeus ? en fi ,de sobres tots penseu que això es un somni, pro si aconseguíssim fer net un dia el terra i las parets de aquesta casa i sabem elegir a persones capacitades que sàpiguen  agafar el timó sense l’ajuda de cap govern de Madrid ,  serà  quan llavors tindrem la oportunitat de proclamà la independència de Catalunya.

la soga El comportament de la conducta de les persones que actualment  ocupen càrrecs destacats   ja no son com las conductes dels nostres avantpassats, i menys si retrocedim a la època dels fenicis o romans, ja que si en aquells temps s’hagués descobert que  un d’aquets avantpassats hagués comes un acte catalogat de immoral o  delictiu ,temps li hauria faltat al acusat per posar fi a la seva vida abans de suportar se senyalat com un pocavergonya , ja en temps mes moderns també es practicaven  actes de suïcidi dins el mon de la alta aristocràcia, pro ja menys , ja que molts  per el sol fet de veure’s arruïnat i no poder suportar viure ensenyant el cul  per les seves deutes  optava per fotre’s un tret al cap, i el que no tenia medi de tenir un arma per fer-se un forat el cap se servia de una corda i es penjava a un  arbre, o sigui que aquestes costums que tenien abans els que estaven imputats amb algun afer que ells consideraven una immoralitat o una  deshonra per el bon nom de la família ara ja no opten per el suïcidi, al contrari ara tenen mes ganes de viure que mai, un exemple el tenim i ens el demostra l´ex ministre Sr Trillo, ja que aquet no ha demostrat cap intenció de suïcidar-se ,al contrari sempre s´el veu com un home molt  trempat i ben agafat a la bona vida , així mateix també alguns membres del seu partit  i que ocupen càrrecs importants dins la política espanyola també demostren les mateixes ànsies de viure una bona vida, o sigui per exemple  els Srs Francesc Camps,  Sr Fabra, un tal Costa un tal Barrameda i molts d’altres que no arriben a ser tan importants pro que remenen papers molt comprometedors  tampoc demostren estar fars de viure, o sigui que cap d’aquets dona mostres de desitjar  posar fi a la seva vida, al contrari aquets son capaços de viure mil anys.

cultura musical Jo crec que al pas que anem serà molt rar el dia que no tinguem  noticies que facin olor  a merda, i que els emmerdats siguin persones cultes i de aparença honrada,  o sigui persones distingides que per el seu aspecte ens han donat la impressió  de no haver trencat un plat en la seva vida, o sigui  persones que ocupen un lloc destacat dins a la nostre societat, principalment persones dedicades al mon empresarial o a la política, a la justícia,  i fins i tot al mon cultural, en aquet últim no es massa freqüent pro sempre hi ha excepcions , lo curiós es que dins el cercle  d´ aquestes persones sempre ni ha algunes d’elles que per els seus mèrits han sigut distingides per el mateix Rei o per el President de la Generalitat de Catalunya  con a persones modèliques i exemplars,  a mes algunes fins i tot guardonades i condecorades, en aquet últim me refereixo al Sr Felix Millet que en el any 1999  va ser condecorat amb la Creu de San Jordi per el Sr Jordi Pujol,  i que per els pels no ha aconseguit avui la medalla del Ajuntament de Barcelona per pogué ser  premiat per el seu esforç  dedicació i entrega  dins el àmbit cultural  de la musica. Pro lo que ma rebenta a mi es que les màximes autoritats  que ens governa’n ens enganyin i que a mes ens prenguin per tontos, Jo recordo encara el nom del Sr Prenafeta (ex secretari de Jordi Pujol)  , del gran empresari Sr De La Rosa, cosa que va ser vergonyós que el mateix Jordi Pujol ens el mostrés con un empresari exemplar,. I per últim vaig al grà, Si la fiscalia te sospites que la comptabilitat del Palau tenia irregularitats en el any 2003 per un valor de 2 milions de € , quantes irregularitats   poden haver-hi del 2004 fins al 2009? o sigui, quants milions de € poden haver volat.

jorfont

L’escomesa dels “nacionales” al País Basc és indestriable de la sentència del Tribunal d’Estrasburg que ha donat la raó a Espanya en la il·legalització de Batasuna. Sense ella, totes les maniobres espanyoles per impedir una majoria basquista a Euskadi en les darreres eleccions haurien quedat en evidència. Ara, sempre que els bascos ho permetin, Espanya té molt camp per córrer. I no em refereixo a l’exercici d’una llei tan execrable i antidemocràtica com la Llei de Partits -que les Nacions Unides ja han blasmat posant en evidència el gir reaccionari del Tribunal d’Estrasburg-, sinó a la cobertura legal que la sentència dóna a la conculcació de drets fonamentals i a la legitimació de l’accés al poder de Patxi López per mitjà d’una tupinada. Una tupinada que Europa ha permès en les eleccions basques, però no en les europees.

La conseqüència de tot això la trobem en el retorn dels símbols nacionals espanyols, en l’hispanocentrisme del mapa del temps d’Euskal Telebista -aquell amb què somia Joan Ferran per a TV3-, en el fre a la recuperació de l’èuscar i, entre moltes altres coses, en l’espanyolització del nucli del model educatiu basc. Fixem-nos que, només prendre possessió del Govern, una de les primeres accions polítiques del Partit Socialista ha estat penjar la bandera espanyola a la seu de Lakua, a Gasteiz -on no hi havia onejat mai en el període democràtic- i en totes les institucions basques, com ara la seu de l’Ararteko (homòleg del Síndic de Greuges) o l’acadèmia de l’Ertzaintza a Arkaute. Els “nacionales” són així. Arriben i de seguida “toman medidas”. En realitat, “tomar medidas” ja va ser en una altra etapa una de les seves activitats favorites. Però recentment també les han pres amb caràcter d’urgència per eliminar la infografia d’Euskal Herria en el mapa del temps d’ETB després d’anys de patir l’abominable imatge que mostrava tots els territoris de parla basca. Ara, cada cop que Patxi López s’asseu al sofà per informar-se de quin temps farà demà, entra en èxtasi en veure els seus dominis reduïts a tres províncies. Pot semblar estrany que a un imperialista l’exciti la petitesa, però és que López és un home honest i se sentia incòmode davant d’un mapa que mostrava una Nafarroa i una Iparralde que no li pertanyen. Només hi veu un inconvenient, i és que no entén un borrall del que diu ETB1. Aquesta mania nacionalista basca de parlar en basc el treu de polleguera. Sort que no està sol i que al nou director general de la cadena, Alberto Surio, li passa el mateix: tampoc no entén absolutament res del que diu la televisió que dirigeix. Un cas únic al món. Però els encoratja força saber que aviat es normalitzaran les coses. Ells, els “nacionales”, ja han anunciat que portaran a terme retrocessos importants en matèria educativa. El pla consisteix a convertir l’èuscar en una llengua marginal, innecessària i prescindible i a implantar a totes les ikastoles la Formación del Espíritu Nacional Español, perquè, como han dit sempre, no hi ha més nació que la nació espanyola. Encara es desconeix quina serà la resposta del poble basc a aquesta operació, però aquest ha de saber que si l’accepta, els donarà la raó.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Malgrat els esforços esmerçats per la nostre classe política, lamentem des del món empresarial, la manca de transparència i l’excessiu desgast derivat d’un procés llarg i desequilibrat de negociació.

Després d’analitzar les poques xifres donades fins ara, aquest nou finançament redueix molt poc el dèficit fiscal que pateix Catalunya: enlloc de 60 milions d’euros diaris, el primer any en perdrem “només” 55 milions i en el millor dels casos 50 milions d’euros al 2012.

Amb aquest enorme dèficit que seguirà estant prop del 10%, quan estats federals com Alemanya el limita al 4% i EEUU al 5%, la competitivitat del teixit empresarial català segueix clarament amenaçada, perdent posicions en la majoria d’índex de valoració econòmica-empresarial.

Els empresaris, directius, autònoms i professionals del Cercle Català de Negocis (CCN), manifestem que la única manera d’acabar amb l’espoli fiscal és assolir l’Estat propi.

De la mateixa manera que en el seu moment països com Estats Units, Noruega, Finlàndia, Irlanda, Estònia, Txèquia, Eslovènia, entre d’altres, van esdevenir estats independents per motius bàsicament econòmics, en aquests moments ens toca als catalans de fer el mateix i esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.

Tots aquests Estats han prosperat econòmicament d’una forma clara un cop assumida la independència. El Cercle Català de Negocis (CCN) es reafirma en que amb un Estat propi, Catalunya, seria avui un dels 4 països amb més renda per càpita de la Unió Europea.

L’Estat propi és el millor negoci.

Servei de Comunicació i Premsa
Cercle Català de Negocis

Juliol 2009
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny   ag. »
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  
RESERVES

Premio otorgado por Jonkepa

premio-blog-dorado1

Premi atorgat pel blog Jon Kepa

DNI.cat

Plataforma pel Dret a Decidir

Xarxa apartidista i transversal que treballa per un Estat Català

PageRank

Blog Stats

  • 215,621 hits
El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de
...
fco_iniciar_comptador(200);

Què porta més clics

  • Cap

Flickr Photos