Podria començar per reconèixer que el sistema de finançament acordat aquest cap de setmana via telefònica és bo. De fet és millor que l’anterior: només faltaria que després del que ha durat el part, que el nou sistema de finançament fora pitjor que l’anterior; de fet això només serien capaços de vendre-ho les esquerres.

Qualsevol sistema de finançament de les Comunitats Autònomes que les permeti disposar de més recursos, serà bo, altra cosa és que sigui el més convenient o no. Resulta difícil, per no dir impossible intentar convèncer ningú, que un nou sistema de finançament, que t’atorga més recursos no sigui bo.

Us proposo un exercici: preneu la vostra darrera declaració de la renda, determineu el que heu acabat pagant durant l’any 2008 a la hisenda pública, ja sigui catalana o no, i a continuació plantegeu-vos si els serveis que rebeu són adequats a l’impost sobre la renda que pagueu (tingueu en compte que a més de la renda, pagueu IVA, a Catalunya successions i donacions, actes jurídics documentats, i societats). Si el resultat és que pagueu més del que rebeu, haureu arribat a la conclusió de que teniu un dèficit fiscal amb l’Estat (Catalunya també és Estat), i això, en teoria, us legitima a demanar un millor finançament. A partir d’aquí, si a final de mes no podeu pagar la hipoteca, sempre podreu al·legar el problema que us representa el dèficit fiscal  que arrossegueu; si aneu de vacances al Carib (o obriu una delegació a Nova York) sempre podreu dir que el cost que representa és insignificant, comparat amb els viatges de … qualsevol polític del Govern; si doneu diners per què facin escoles a la França Sud (altres n’hi diuen Catalunya nord), o als indígenes equatorians, encara que els vostres fills hagin d’anar a barracons, sempre els podeu explicar, que sou espoliats per l’Estat.

No cal que us plantegeu la creació de Comissions bilaterals estatutàries, ni Consells de Polítiques Fiscals i Financeres, ni Lleis Orgàniques, es tant senzill com agafar el telèfon i negociar amb algú, preferiblement que necessiti el vostre vot, o el de la vostra família, i amb capacitat sobre la hisenda pública, per tal que us redueixi el dèficit fiscal.

Ara bé, tot això té varis problemes: el primer, segurament és el menys rellevant, i és que passa amb allò que expliquen a les universitats de l’efecte redistributiu dels impostos; el segon, que si la teva actitud és la mateixa que la de la resta de conciutadans, i es clar, tontos no són, els números no quadren, i algú ho haurà de pagar, i el més probable és que siguis tu mateix; i el tercer, si accedeixen als teus desitjos, se t’han acabat les excuses, i si no administres bé els teus recursos, la responsabilitat comença a deixar ser cosa dels altres, per començar a ser cosa teva.

I aquest sí que és un problema i gros: tots aquells que acostumen a girar el cap, quan els ciutadans exigeixen responsabilitat als seus governants, haurien de començar a plantejar-se, quina és la seva responsabilitat, i potser també, a assumir-la. Ja aniria sent hora.

Per Santi R.

Advertisements