L´autonomia que ens cal, es la de Portugal !

http://www.pobladores.com/data/pobladores.com/ma/ca/macaya_cat/channels/catalonia_is_not_spain/images/3532870estelada6.gif

“Som a punt de fer el ridícul i més  que un país normal semblem una Diputació”

( Joan Laporta, president del Barça )

Per RAMON SERRA, editor

No cal que us digui que no entenc ni un borall d’economia. Però  després d’haver llegit tantes coses alguna opinió haig de tenir sobre el finançament. Si els espanyols es van embalar per criticar el bunyol de l’Estatut quan encara no havia sortit del forn del Parlament i ni s’havia fet la versió en castellà del text ,em sembla que ara alguna cosa hi puc dir. Ja  sabem que els espanyols són molt espavilats i que tenen el do de llengües, entre altres qualitats,així que hauré d’esmolar la crítica si no vuill fer el ridícul.

En aquest país malaltís amb la sensibilitat a flor de pell qualsevol opinió serveix per encasellar-te. En el meu cas no cal que perdin el temps amb mi buscant tres peus al gat. Sóc  independentista i punt. O com diu l’occitanista Jordi Vázquez, sóc un franctirador. I feta aquesta introducció que deu tenir si fa no fa el mateix valor jurídic que el preàmbul de l’ Estatut anem per feina i desgranem el finançament en deu punts:

1r) Benvingut Mr.Marshall. Aquest era el títol d’una pel.lícula que explicava els diners que podrien deixar els americans a Espanya. La pel.lícula va ser rodada a un poble de Madrid ara fa 50 anys i encara té vigència. Ara en lloc dels americans que amb els seus plans  ens  havien d’ omplir les butxaques podem parlar del finançament espanyol. Al  final, molta fressa i poca endreça. Aleshores  tothom va sortir amb la cua entre cames i ara gairebé. La gent espera molta cosa del nou finançament i gràcies que ens en toquin les molles. De fet, el govern espanyol no ha precisat l’abast de les xifres. Aleshores  totes les autonomies han fet castells de sorra  seguint  les exposicions del conseller Castells i els números no quadren. D’ il.lusió també es viu, si més no durant alguns mesos. La realitat ja posarà les coses al seu punt. Però quin valor tindrà això d’aquí uns anys?

2n) Espoli. En el millor dels casos continuarà l’espoli català.I de quina manera! No sé d’on treu Carod-Rovira que ara reduirem un terç de l’espoli. Si segons els estudis ben documentats, Catalunya aporta entre 25.000 i 30.000 milions d’ euros més del que rep és evident que cal la quadradura del cercle per justificar aquesta tesi. En el cas de rebre en els pròxims anys ara entre 3.000 i 4.000 milions d’euros, en el millor dels casos, l’espoli fiscal no es rebaixaria més enllà d’un deu per cent. A dret a llei, aquesta quantitat hauria de ser la que aportés Catalunya a l’Estat i no al revés.

3r) Deutes. Les informacions diuen que la Generalitat deu aquest any uns 5.000 milions d’euros.O sigui que el forat encara encara serà més gros. Serviran aquests diners almenys per acabar amb l’impost de successió que tan mal ens fa en comparació a altres autonomies?

4r) Esperpèntic. Aquest és el paper de Mas. Fa fa bé CiU d’insistir en el seu paper d’oposició. Llàstima que si ells haguessin manat m’hi jugo un pesol que l’acord ja s’hauria tancat faria mesos i encara més a la baixa. Al capdavall el tripartit no té la culpa del finançament tan demencial que hem tingut fins avui dia. I que ningú no oblidi que el pinyol del sistema continua en vigor i que ara només se n’han fet correccions. No sembla Mas l’home més indicat per protestar després d’aquella escena de sofà que va protagonitzar amb Zapatero un cop aprovat l’Estatut. Que no li passi com al ciclista Pulidor que sempre quedava segon i no guanyava mai res.

4r) Llestos. La maquinària espanyola n’ha après molt. Per això ara s’han inventat fins a cinc diversos fons compensatoris per equilibrar el sistema de finançament que faran servir segons els plagui. Un d’aquests fons, inèdit fins ara, és la compensació per les despeses de les llengües cooficials.Segons que s’ha publicat,  a Catalunya li corresponen 50 milions d’euros pel català. Seria bo que algú amb autoritat com Òmnium Cultural en vetllés per una distribució  correcta.Que no passi com els acords entre Felipe González i Pujol.Uns 2.500 milions de les antiges pessetes eren per a la normalització lingüística, però Pujol els va destinar a carrteres.I avall que ve baixada!

Em sembla que algun milió es podria dedicar a la publicació de “La Vanguardia” en català. Els entesos diuen que el cost de la traducció anual val entre els dos i quatre milions d’ euros.  La xifra sembla  enraonada. Em consta que el president Montilla ho té com una prioritat.. Ara,doncs, podria ser  una bona hora. Cal aprofitar-ho tot.

5è) Barruts. Una operació tan important com la del finançament no podia deixar de banda la presència mediàtica d’Esperanz Aguirre que diu que estima els catalans–no,gràcies–,però que també Madrid és una comunitat bilingüe castellà-anglès i, per tant, necessita els mateixos diners que per al català. No en  volíem saber d’altra! A veure si és veritat i Madrid es converteix en una ciutat bilingüe, perquè deu ser una de les capitals europees amb més baix nivell d’anglès entre els seus ciutadatans.

A Esperanza Aguirre li passa com a la majoria d’espanyols: voldrien fer-nos desaparèixer del mapa o deixar el el català com una cosa casolana. Miri, senyora Aguirre, en tot cas l’ Estat ens hauria de pagar 50 milions per al foment del castellà si totes les coses fossin habitualment  en català com li escau a un país normal o bé per pagar el transport dels alumnes espanyols de Catalunya que volen aprendre castellà a Albacete. Aquesta senyora diu que no perd el temps amb coses identitàries i que prefereix invertir en obres públiques i hospitals. Doncs, pel que fa als hospitals potser que s’ho faci mirar després  del que ha passat els últims dies. De tota manera cal agrair-li que sempre estigui present en tots els mulladers que fan referència a Catalunya. Si algun dia som independents li ho haurem de recompensar posant el seu nom a una plaça o carrer cèntric per tal que el seu record perduri entre nosaltres pels segles dels segles. Amén. Felip V ja ens queda una mica lluny. Necessitem herois moderns.

6è) Catalanofòbia. Ara més que mai, que ja és dir, la Brunete mediàtica s’ ha acarnissat amb Catalunya. Ja era de preveure. La víctima principal ha estat ERC que s’emporta sempre tots els pals a Catalunya i a Espanya. Amb tot, si fins fa quatre dies la diana era Carod era Puigcercíos li agafa el relleu. Si més no hi ha varietat de personatges. Qui diu que Espanya és un país uniforme ?. Tothom contra Catalunya, però Catalunya obre sempre el camí de les millores autonòmiques i s’emporta tots els pals, mentre que les altres autonomies corren a endur-se’ n els diners després que Catalunya hagi donat la cara. Qué bonic,oi?

7è) Desconfiança. Ningú amb dos dits de cap pot pensar que Zapatero ni Espanya  compliran les promeses. No ho han fet mai i seria de ximples pensar  el contrari. Pensem que l’ Estat mai no ha invertit a Catalunya el que s’havia acordat des de la transició. I el pitjor del cas és que els diversos governs de la plaça de Sant Jaume i del Parlament no ho han reclamat mai amb fermesa  i ni n’han fet un seguiment. Ara sembla que la Cambra de Comerç ho vigilarà.  Me’n fio més d’aquesta entitat que no dels polítics d’aquí.

8è ) Els lliures. El País Basc i Navarra com sempre van per lliure. Ells tenen el concert económic i tota la resta són romanços. Molt parlar de la solidaritat , però aquests territoris s’ ho passen per l’ entrecuix. I no veig pas que aquest tema preocupi gaire els espanyols. No oblidem que nosaltres també paguem la nostra part d’aquests concerts econòmics. No podria obrir, per exemple, Vidal-Quadras aquesta caixa dels trons? Sap molt bé que duraria quatre dies. Apa, valent !

9è) La llei de l’ embut. Encara hi ha persones ben intencionades que pensen que es poden parlar de pactes entre Catalunya i Espanya. Res d’axó, minyons. Aquí només mana Espanya a través dels seus governs i a tot estirar ens concedeixen algunes coses que sempre poden retirar-nos segons les seves conveniències. L’ Estatut és una llei orgànica? Doncs,sí, perquè els espanyols fan el que els rota dels …nassos.

1è) Pitjor. No dubto que s’ha fet el que s’ha pogut dins de les circumstàncies i que cal aprofitar les engrunes, les molles i si convé el crostó del pa. Amb tot, el que cal és ben simple: una autonomia com la de Portugal. Aquesta nova situació encara servirà per fomentar el panxacontentisme de molts catalans i que molta gent no vegi la necessitat de trencar amb Espanya per allò tan català que en catanyol en diem “quien día pasa año empuja”.

Aquests deu manaments del finançament  es resumeixen en dos : Espanya continua fent i desfent i nosaltres som uns subordinats, subjectes als capricis dels nostres amos. Com diu el president del Barça, no som més que una Diputació.

Perdem moltes vegades el temps classificant la gent entre optimistes i pessimistes, patufetistes i rebentaires, apocalíptics i integrats. Però el més important  no és l’ estat d’ànim sinó  el poder que tenim. Som una Diputació potser una mica més gran, que no vol pas dir tampoc una gran Diputació.

Per què negar-se al diàleg amb ETA ???

¿Por qué negarse al diálogo con ETA?

Resulta desconsolador saber que los distintos gobiernos, que desde 1976 formalizaron con mínimo realismo distintas estrategias para iniciar el diálogo con ETA…, no supieron caminar…

<!– –> Intermediaris

Resulta desconsolador saber que los distintos gobiernos, que desde 1976 formalizaron con mínimo realismo distintas estrategias para iniciar el diálogo con ETA, exigiendo la entrega de las armas y la rendición total, no supieron caminar por la angosta senda de la palabra. Se les hacía muy cuesta arriba.

La primera reunión entre una rama de ETA y un representante del ejecutivo español, tuvo lugar en noviembre de 1976 en Ginebra (Suiza). El entonces comandante Angel Ugarte, jefe de los servicios de inteligencia en el País Vasco, se reunió con los dirigentes de ETA político-militar Xabier Garaialde, Erreka, y Jesús María Muñoa, Txaflis. Tras este encuentro se concertó una segunda reunión, en diciembre del mismo año, en la misma ciudad, a la que, además de los dirigentes citados, acudieron en representación de ETA militar José Manuel Pagoaga, Peixoto, y José Luis Ansola Larrañaga, Peio el Viejo.

Años más tarde, en diferentes lugares, con distintos interlocutores, se habló en varias ocasiones de tregua, sin que jamás se aprovecharan esas pausas para comenzar a construir el diálogo, poniendo en marcha algo tan esencial como el traslado de los presos a la cárcel más próxima a su hogar. La ley orgánica general penitenciaria contempla esa y otras medidas como algo habitual, que ayudan a que los familiares de los penados no tuvieran que cruzar media península, o toda ella, e incluso más allá, para llevar afecto a los suyos (1).

Sin embargo, según se desprende de lo conocido hasta hoy, parece ser mucho más útil, a la vez que democrático, dejar que el rencor, el desprecio y el castigo económico, fustiguen a los familiares de los reclusos. Tal vez debemos admitir que un etarra no es un delincuente a quien deba promocionar la TV, un asesino tan admirado como el bailarín Farruquito, que incluso pudo elegir la prisión Sevilla-2, que es la más cercana a su domicilio, para cumplir la ridícula condena que se le impuso, tras haber arrollado (sin carné) con su lujoso automóvil a un ciudadano, causándole la muerte, luego escapar sin siquiera prestarle ayuda y en último lugar echarle la culpa del hecho a un familiar. Sin embargo, un joven que quemara un contenedor de basura en Bilbao, se arriesga a ingresar prisión al menos durante cinco años, a mil kilómetros de su casa. Una curiosa justicia.

Los familiares de la víctima atropellada no figuran en la lista de ciudadanos que se integran en la AVT; ni los trabajadores muertos por la negligencia gravísima de decenas de empresarios, ni las mujeres asesinadas por sus compañeros sentimentales. Casi todos ignoran que su dolor, que compartimos y respetamos quienes apostamos por el diálogo, es manipulado con fines situados más allá de la solidaridad, cual es el inmovilismo de esta dictadura simulada, que tanto interesa a la Corona y a los líderes de varios partidos políticos; y también es cierto, que en el seno de ese colectivo no se encuentran los allegados, igualmente dolientes, de aquellos a los que el terrorismo de Estado (las bandas incontroladas), han asesinado impunemente a lo largo de los últimos lustros. La fractura es entonces gravísima. Hay una violencia comprensible y otra inadmisible.

Siempre que se habla de la conveniencia del diálogo con ETA, salen a la palestra, armados de insultos, denuestos y descalificaciones, miles de presuntos demócratas (entre los que hay muchos que se dicen cristianos), esgrimiendo como únicos argumentos la rasgadura de sus túnicas mentales y un ansia enfermiza de venganza, dispuestos al linchamiento de cualquier presunto sospechoso de pertenencia a la organización armada, aunque haya cumplido una larga condena en la cárcel. No son capaces de deducir que la indignación, la rabia, son emocionalmente comprensibles, pero nulas desde una óptica intelectual. Claro que esto resulta algo complicado, cuando es Rubalcaba o el Rey quienes deben entender el trasfondo de tal afirmación. Y más aún si desde la prensa, la radio y la televisión, se alienta de manera dramática a creer en la Ley del Talión, la cadena perpetua, o la conveniencia de la reimplantación de la pena capital.

Cuando ministros de Interior, con escasa imaginación y rigor intelectual, como eran José Barrionuevo (secuestrador y malversador de fondos públicos), o aquel Rambo venido a menos llamado José Luis Corcuera (solidario con el anterior), o Juan Alberto Belloch (hoy bendiciendo al fundador de la artera secta del Opus Dei, como fue Monseñor Escrivá de Balaguer), o Mariano Rajoy, o Alfredo Pérez Rubalcaba, hablan de los éxitos policiales, y un mandatario como Zapatero rubrica la simpleza con frases como “Que nadie se llame a engaño: ETA puede seguir matando”, sólo están reconociendo que el conflicto resulta mucho más complicado de lo que se quiere hacer creer a la sociedad.

Cuando más del 15% de los adolescentes vascos justifican las acciones de ETA, y a casi otro tanto les importa poco o nada, nos encontramos ante el hecho consumado de que un 30% de los habitantes más jóvenes de aquella nación, no condena a la organización armada (2). Luego habrá que deducir, utilizando los silogismos de esta democracia de rebajas, que en Euskadi existen miles de futuros militantes, que hoy tienen entre 12 y 16 años. ¿Es ETA, por tanto, únicamente un fenómeno de carácter terrorista, o bien algo terriblemente más sutil, un escenario donde se asegura la sustitución de cualquier detenido por otro liberado, durante el próximo siglo? Evidentemente, este es un conflicto clavado muy hondo en la médula espinal de toda la sociedad.

Y para colmo, en esa delicadísima situación, el poder no ha hecho otra cosa que rogar a los empresarios de Falsimedia que, encantados de la vida, chantajeen a sus redactores y editorialistas con el fin de que, éstos a su vez, intenten persuadir a la ciudadanía de que no existe otra solución para “acabar con ETA”, que la policial, aunque Zapatero y Rubalcaba confiesen en privado que esa vía no puede ser exclusiva para terminar con la violencia.

¿Por qué no utilizar entonces la mediación internacional?

¿Por qué negar la eficacia del diálogo, cuando se trata de encontrar una salida a la terrible plaga que supone que un adolescente de 14 años, sueñe con entrar en una organización armada, arriesgando su juventud, su vida y la ajena, para lograr objetivos políticos?

¿Por qué negarse en rotundo, en nombre de una falsa dignidad, de una supuesta cobardía, a entablar conversaciones con la dirección de ETA, por muy debilitada que se encuentre, si se puede lograr que las bombas y los disparos callen para siempre?

¿No es gratuito lamentar que haya una gran parte de la sociedad, que sospecha que en las cloacas del estado existen intereses espurios para que continúe derramándose el dolor?

¿Es acaso una quimera imaginar que ha de llegar el día en que los diputados y concejales, periodistas y jueces, profesores o empresarios, no tengan que llevar guardaespaldas, que no existan sobresueldos, ni tráfico de drogas (con un jefe de la Guardia Civil al frente, como Galindo, y hace un par de días el teniente coronel de la Benemérita Juan Miguel Castañeda), o prebendas entre los miembros del aparato policial que destinado en Euskadi?

En este largo medio siglo de existencia de Euskadi Ta Askatasuna, no se ha logrado otra cosa que aumentar la impotencia y el sufrimiento de toda una sociedad, que asiste incrédula a la ceremonia de la condena en sesión continua, escuchando soflamas en las que vuelan las palabras huecas e inútiles, hasta que ETA vuelva a actuar con su habitual cerrazón. Y entonces, habrá más discursos vacíos, más manifestaciones, más odio, más lágrimas, y ningún resultado.

Llevamos así  50 años. ¿Cuántos más habrá que esperar para que la razón y la inteligencia, la voluntad y la palabra sustituyan a los atentados, las detenciones, la hipocresía y la tortura?

Somos muchos los que opinamos que ETA debería abandonar la lucha armada, pero también que el estado debe convencerla de ello a través del diálogo, con la palabra en la mano, hasta su definitiva autodisolución.

Kaosenlared.net