És una obscenitat el comportament d’Esquerra amb relació a l’anomenat nou model de finançament. I no tan sols perquè constitueix una estafa al poble de Catalunya, sinó pel cinisme amb què els dirigents d’aquest partit pretenen entabanar l’opinió pública presentant com una victòria el que no és res més que una humiliació. Tanmateix, ja fa temps que Esquerra ha deixat de ser un partit polític per convertir-se en un servei de col·locació temporal amb vocació de fixesa. L’espectacular fuita de militants li ha donat tranquil·litat interna, però l’ha deixat com una força sense atributs. Dir Esquerra, avui dia, és no dir absolutament res, perquè tot allò que la caracteritzava s’ha fos com un gelat al sol. Un talp de l’espanyolisme no ho hauria fet millor: proclamar-se independentista, aconseguir que ETA deixés de matar a Catalunya, fer creure que Carod era el líder desacomplexat que el país esperava, blasmar la pusil·lanimitat de la resta de partits i, un cop al govern, narcotitzar l’independentisme i lliurar-lo captiu a les mans del Partit Socialista. Reeixida l’operació, ara ja només es tracta de mantenir-se al poder. És cert que quan els votants i els militants es desperten i prenen consciència de l’ensarronada marxen o es donen de baixa sense manies, però el sou, les dietes i els cotxes oficials de la cúpula d’Esquerra els continua pagant Catalunya. Deu ser que no es tractava d’independitzar Catalunya, sinó de viure d’ella.

Això, en tot cas, explica moltes coses. Explica, per exemple, per què Esquerra s’ha convertit en una força autonomista i conservadora que ha fet seu el discurs que abans criticava de Convergència i Unió, fins al punt que cal mirar la fotografia que il·lustra l’entrevista d’El Punt per saber que és Joan Ridao i no pas Duran i Lleida qui parla de l’autodeterminació en aquests termes: “Un referèndum no és la solució. El país encara no està per això”. Amb tot, no hi ha res com el col·laboracionisme que Esquerra ha demostrat en la propagació de la mentida sobre el nou finançament per comprendre que ha esdevingut un simple esquer del PSC-PSOE per captar independentistes despistats. La seva traïció política, però, és de tal magnitud que la història no li ho perdonarà, i els votants encara menys. Dir que aquest acord “farà gran Catalunya”, que el país “veurà, finalment, reconeguts els seus drets” i que per fi “obtindrem una xifra que es correspon amb els més ambiciosos objectius que ens havíem fixat” és una obscenitat. És una obscenitat, perquè estem parlant d‘uns hipotètics 3.800 milions d’euros per a l’any 2012 quan, com sabem, només el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2008 ja va ser de 22.000 milions. Aquest és l’acord que s’ha aconseguit gràcies a “la fermesa i a l’empenta d’Esquerra”; aquest és l’acord que, en paraules de Joan Puigcercós, ha “de servir per posar el país al dia”.

Víctor Alexandre

Advertisements