Segons informen diversos mitjans, el Tribunal Constitucional està “tremendament dividit” en dos aspectes claus del nou Estatut: la consideració de nació i l’obligatorietat de conèixer el català a Catalunya. Dos aspectes absolutament irrenunciables. A més a més, són font de conflicte el que s’anomena “drets històrics” i els símbols representatius de Catalunya.

Si això, tal i com cada cop sembla més possible, acaba significant escapçar el text fins a deixar-lo convertit en un mal succedani de l’Estatut aprovat en referèndum, la meva opinió és que ja se’l poden quedar a Madrid; per mi, ja se’l poden confitar.

Una Catalunya convertida en una regió sense cap més identificació que la purament geogràfica, una nació amb una llengua pròpia que no cal ni tan sols conèixer, un país amb una història social, política i parlamentària mil·lenària sense cap dret propi que emani d’aquesta pròpia història, una nació sense símbols que la identifiquin… Si això passés, només veig dues solucions possibles: tornar a sotmetre el text capat a referèndum o cercar d’altres vies alternatives que superin el marc constitucional que estreny i menysprea descaradament la sobirania del Parlament català i, encara més, l’expressió ciutadana expressada a les urnes.

En cap cas, però, des de Catalunya podem combregar amb les rodes de molí que suposaria acotar el cap i acceptar que el que fem i decidim aquí no serveix absolutament de res, perquè no som ningú per a decidir per nosaltres mateixos, ni tan sols pel que fa a la nostra llengua i els nostres símbols. Si en el marc constitucional el màxim tribunal té dret a retallar aquest Estatut, la qual cosa no poso en dubte, aleshores nosaltres hem de tenir dret a dir si volem el nou text, si no el volem, o si aquest marc no ens interessa nacionalment.

Anuncis