CARLES BONET

En les darreres hores, ha saltat la notícia que la direcció d’ERC no vol que en Josep-Lluís Carod-Rovira vagi de candidat a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Altre cop a ERC ens signifiquem per fer coses sorprenents. En aquesta la gent del carrer, sense entrar en d’altres consideracions, troba senzillament lleig que el líder del partit que durant els darrers 10 anys ha encapçalat una represa que l’ha dut a obtenir els màxims resultats des de la República, que ha saludat el seu relleu com a cap de llista i que és el vicepresident de la Generalitat, el bandegem d’aquesta manera. A fe de Déu que la finezza no forma part de la nostra pràctica política!

És clar que no s’han de fer coses lletges, però hi ha també altres motius de fons pels quals alguns militants no hi estem d’acord. Com a justificació s’ha dit que es vol una renovació i que el candidat té dret a col·locar a les llistes persones més compenetrades amb ell. Efectivament que els partits s’han d’anar renovant, però una cosa és una renovació i l’altra fer tabula rasa com se’n dóna la sensació.

Som uns quants que vàrem creure inconvenient la celebració d’unes primàries per dirimir qui havia de ser el cap de llista. Ni el país, immers en una crisi, ni el partit, immers en una escissió, es mereixien distreure’ns en un duel que hauria acabat, irremeiablement, amb una completa divisió, de conseqüències previsibles i imprevisibles. S’havia de refer la unitat del partit, talment com havíem fet al 1996 –i en unes circumstàncies semblants a les d’avui– en un renovat acord entre els dos principals corrents d’opinió i de lideratge que formen la realitat de l’Esquerra Republicana dels darrers anys, les liderades per Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod-Rovira.

El nou acord semblava fàcil, deixant de banda vicissituds i greuges personals conformats al llarg dels anys. Era lògic que en Joan Puigcercós, atesa la seva condició de màxim responsable institucional del partit, fos el candidat a president de la Generalitat. A més, ja té la suficient experiència política i els coneixements necessaris per ser un excel·lent cap de llista. Però també ho era no malbaratar el capital polític acumulat per Josep-Lluís Carod-Rovira, i, atès que de cap manera no és un polític amortitzat, encara hauria de prestar grans serveis a ERC i a Catalunya, des de posicions polítiques de primera fila, comprometent-se al màxim en el difícil cicle electoral.

És per tot això que alguns desitjàvem –desitgem- per a les properes eleccions al Parlament una candidatura encapçalada per Joan Puigcercós en la qual Josep-Lluís Carod ocupés el número dos. I això encara ho creiem, i encara estem esperançats que s’aconsegueixi.

Tots volem que ERC tregui els màxims resultats possibles. I una tal candidatura només podria redundar en unes millors possibilitats de recuperar el tremp. De cara al proper cicle electoral ens cal unir, il·lusionar i enfortir el partit i l’electorat en uns moments en què la nostra nació està, a la vegada, sota l’amenaça de la involució del seu autogovern i sota la pressió d’una crisi que posa a prova la seva cohesió social i el futur de la seva economia.

Per altra banda, tots dos són els màxims responsables de la línia del partit iniciada al congrés de Vilafranca de 1996, una línia basada a assegurar la transversalitat social del catalanisme, a instal·lar-nos al centreesquerra social del país i a competir amb els dos principals partits catalans amb un missatge no excloent, dirigit, també, als que no tenen la independència, de moment, com una qüestió prioritària. Una línia coherent amb el doble caràcter social i nacional del partit tal com ho estableix el començament de la nostra declaració ideològica, Esquerra Republicana de Catalunya, organització política socialment d’esquerra i nacionalment catalana. Una línia que ha comportat decisions transcendents per al partit i per al país, i que ara sembla qüestionada. És per tant políticament honest validar conjuntament davant la ciutadania aquesta línia de la qual tots dos són, alhora, directament responsables.

No cal que retrocedim als anys trenta per recordar els estralls que la divisió i el menysteniment dels millors capitals han dut al nostre partit. La història recent ens recorda on han acabat els afanys per monopolitzar Esquerra. Ni la marginació de dirigents rellevants ni suposats fitxatges espectaculars han dut, a la llarga, cap guany sensible.

En l’actual tombant, Joan Puigcercós té una gran oportunitat i una doble responsabilitat. Com a president del partit l’ha d’estabilitzar i l’ha d’homogeneïtzar, no l’ha de dividir. Com a candidat ha de procurar fer una llista amb les màximes possibilitats. I segur que en Josep-Lluís Carod-Rovira i tot el que representa en seria un gran puntal. Avui més que mai ens convé tenir sentit de partit, que és com dir sentit comú.

Informa: AVUI

Anuncis