Raimon és, al meu entendre, el més efectiu publicista de la cançó catalana. El cantant de Xàtiva ens ha regalat frases que fan part del nostre patrimoni cultural: “Qui perd els orígens perd la identitat”, “som més dels que ells volen i diuen”, “nosaltres no som d’eixe món”… L’any 1964 va dedicar una cançó a Ernesto Guevara. De no haver-la dedicada a El Che, els censors s’haurien malpensat si el poema replicava la celebració d’uns hipotètics 25 anys de pau que, aquell any, havia organitzat Manuel Fraga Iribarne, el ministre “de Información y Turismo” que controlava la premsa i que volia maquillar la imatge del franquisme, conscient del boom de visitants estrangers. A més d’actes infectes i monedes commemoratives, els carrers i les places s’ompliren d’immenses tanques publicitàries que mostraven Franco vestit de civil i de perfil mirant cap a l’esquerre.

També aquell any, es va fer un llarg documental sobre el dictador, Franco, ese hombre, que va ser de visió obligatòria per tots els batxillers en sessions matinals. Aquella pel·lícula va ser dirigida per José Luis Heredia, el mateix director de Raza. Els dos films tenien el mateix guionista: Jaime de Andrade, és a dir, Francisco Franco! Naturalment, el sindicat (en singular perquè era únic) va declarar Franco, ese hombre la millor pel·lícula de l’any i Heredia va guanyar la “Gran Cruz del Mérito Civil”. Tot i haver estat proposat, a Andrade no se li concedí cap distinció. Misteris!

En aquell temps gaudia de gran prestigi La Codorniz, un setmanari humorístic que s’anunciava com “la revista más audaz para el lector más inteligente”. Era una publicació que tenia cera del corpus, perquè era la continuació de La ametralladora, un setmanari feixista que va durar des del gener del 1937 fins al maig de 1939 i que es distribuïa de franc entre l’exèrcit dels revoltats. A més, el primer director, Miguel Mihura, era franquista i el seu successor (des de 1944 fins al 1977), Álvaro de la Iglesia, fins i tot havia anat voluntari a la “División azul” a fer costat als nazis. La Codorniz rebia una tolerància que no tenia ningú i s’acompanyava d’una falsa fama, generada per la tímida dissidència antifranquista. Els millors acudits que s’atribuïen a la revista eren producte del desig. S’assegurava que un deia: “El Tiempo: impera en España un fresco general procedente de Galicia”. I un altre: “Ecuación: botines es a botones como cojines es a X… y nos importan 3 X que nos cierren la edición”. Tot mentida, excepte que la publicació va patir algunes multes menors.

Dels acudits relatius a 1964, n’hi ha tres de famosos i tots tres són falsos. Segons la llegenda urbana, quan s’estrenà la pel·lícula al·ludida, la revista va publicar en portada: “La Codorniz, ese pájaro” i, a l’interior, un acudit mostrava una llarga cua a un cinema per veure Quico, ese mico. El tercer, igualment fals, coincidint amb la publicitat de la campanya de Fraga, hauria mostrat un investigador al laboratori amb un peu que hauria dit: “25 años de paz. Ciencia española” per transformar, en llegir-ho tot seguit, la pau en paciència!
Dia 1 d’abril d’aquell any 1964, en commemoració al dia de “la Victòria”, Franco va presidir al costat del príncep Joan Carles un acte patriòtic a la vall de Cuelgamuros de Madrid (transvestit “de los caídos”), on va inaugurar una exposició sobre la pau (ja se sap que només n’hi ha als cementiris i allò ho és). Ja dins del mes de maig, va presidir una gran desfilada militar. La cirera del pastís la va posar, dia 21 de juny, la selecció espanyola en guanyar la Copa d’Europa en el Santiago Bernabéu.

A la llotja, Franco i Muñoz Grandes (processat, a Nuremberg, entre els criminals de guerra) celebraven, més que la copa, haver-la guanyada en derrotar Rússia per una sospitosa errada del defensa Shustikov que reclamaria asil polític. La realitat amagada era que dia 30 d’abril de 1964 un grup anarquista, per denunciar l’existència de presos polítics, va tenir segrestat durant una setmana el bisbe Ussia, agregat espanyol a l’ambaixada de Roma. La realitat era que uns mesos abans, el juliol de 1963, Franco havia fet afusellar Julián Grimau. La realitat era que el primer de maig de 1963 els catalans havien patit una humiliació quan una companyia de legionaris va fer el trasllat de “la moreneta” a la cripta. La realitat era que l’abat de Montserrat, Aureli Escarré, va haver-se d’exiliar en declarar a Le Monde: “No tenim 25 anys de pau, sinó que patim 25 anys de victòries. És una pau falsa, inexistent”. La realitat era que el 1966 Franco va consagrar, per referèndum, una llei orgànica per tal de poder designar, el 1969, Joan Carles de Borbó com el seu successor.

La realitat era que darrere dels 25 anys de falsa pau, hi havia prop de mig milió d’exiliats i mig milió de morts i que, el 29 de setembre de 1975, set setmanes abans de morir, Franco encara faria afusellar cinc lluitadors antifeixistes. Aquesta era la pau que Raimon va retratar: “De vegades la pau no és més que por. De vegades la pau és com un desert sense veus ni arbres, com un buit immens on moren els homes. De vegades la pau tanca les boques i lliga les mans. De vegades la pau fa molt més mal. De vegades la pau fa gust de mort”.RAIMON-INTERIOR
Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

Advertisements