La manta siciliana

Xavier Roig / Enginyer i escriptor

Fantàstiques les declaracions del senyor Colomines (president de la Fundació Trias Fargas) a COMRàdio. Amenaça d'”estirar la manta i convertir això en Itàlia”. La frase, etzibada en un país membre dels PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain), no sorprèn. Malgrat tot, la trobo incompleta. Caldria rematar-la: “…en canvi, si ho deixem tot com està, continuarem semblant Sicília”.

A L’ARTICLE ANTERIOR els vaig exposar el principal risc que comportava l’afer Millet: que la classe política aprofités l’ocasió per presentar-se com a substituta d’una societat civil que no sap fer les coses ella sola. I això és inacceptable. La nostra classe política, i associats, no té cap autoritat per llegir-li la cartilla al senyor Millet. I mirin que em sap greu dir-ho! Però és així. Facin, si no, un breu repàs de les accions que els nostres polítics duen a terme de forma habitual. Atenció.

FINANÇAMENT IL·LEGAL (amb la corresponent evasió fiscal, esclar). Plenaris d’ajuntaments on es decideix no fer públics els comptes i tapar “forats” (com va decidir l’Ajuntament de Barcelona quan es va acabar el Fòrum 2004). Ser alcalde i marxar deixant un forat de milions i milions d’euros (com succeeix tan sovint). O passar-se per l’arc del triomf allò que diu la Sindicatura de Comptes, com fan habitualment ajuntaments, diputacions i altres organismes. O que les entitats financeres condonin préstecs a partits que governen. O malbaratar recursos econòmics en collonades. O subvencionar activitats de forma discrecional, en funció de simpaties i amiguisme. O encarregar estudis falsos a familiars i coneguts… Aquestes accions, a la vida “civil” estan tipificades al codi i s’identifiquen clarament com a suborn, malversació de fons, estafa a l’accionista, etc. Buf! Déu n’hi do, oi?

TOT AIXÒ ÉS PRÀCTICA HABITUAL i surt publicat -vull dir que no m’ho invento jo-. Ara bé, quan es destapa alguna il·legalitat (darrerament, una cada dia), aquesta classe política, amb un corporativisme que té per habitual menysprear el contribuent, es posa a parlar de “responsabilitats polítiques” i mai penals. Entre els uns i els altres (pel principi aquell d’Entre mandos no hay putadas) es tapen els delictes -amb la inexplicable passivitat dels fiscals. I tal dia farà un any. En aquest sentit, seria d’agrair, un cop més, que els nostres mitjans de comunicació deixessin de practicar el periodisme d’EGB. Deixin el Berlusconi tranquil i preocupin-se de la porqueria que corre per casa. Aquesta llei que Berlusconi pretenia fer aprovar per blindar els quatre càrrecs institucionals principals d’Itàlia, a Espanya ja existeix i afecta tots els parlamentaris. Tots tenen immunitat (bé, impunitat) parlamentària.

JA ES VEU QUE amb aquest currículum que acumulen els representants un no pot anar i llegir-li la cartilla a un delinqüent. Tot això que ara s’està destapant respecte a corrupcions i altres prebendes té la seva llavor en una cultura de la impunitat que ha anat corcant el sistema al llarg dels darrers 30 anys. El sistema de partits instal·lat a casa nostra porta el cromosoma de la corrupció al seu ADN. I mentre aquest cromosoma no s’aïlli, res serà possible. Ni els delinqüents compliran la llei, ni l’immigrant s’adaptarà al país, ni el bon polític podrà exercir, ni obtindrem la independència, ni reconvertirem l’economia, etc. Un país que tolera aquest sistema no té cap futur. Cap.

I A DESGRAT DEL QUE MOLTS PENSIN, això difícilment pot semblar Itàlia, almenys la del nord. Allí (que nosaltres, ingenus amb ínfules, veiem com el nostre equivalent peninsular) hi ha massa coses que aquí no tenim. Iniciativa constant sense esperar indicacions públiques. Formació bruta de capital privat (les cases burgeses allí no se les queda l’ajuntament per posar-hi la policia municipal). Només la Llombardia exporta cinc vegades el que exporta Catalunya. I Milà gestiona el seu aeroport, per això ha enviat a fer punyetes Alitalia i, sempre mirant al nord i mai a Roma, hi ha instal·lat la seu de Lufthansa per al sud d’Europa (mentre aquí…, bé deixem-ho córrer). Estiri la manta, estiri-la, senyor Colomines. Tant de bo això s’assembli a Itàlia!

Advertisements