“Mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans”

Víctor Alexandre

Estan passant coses molt fortes a Catalunya, però encara en passaran més. De fet, ho faran de manera proporcional a l’augment de la consciència nacional del país i, en conseqüència, a l’augment de l’independentisme. Hi ha una frase que sovinteja força en llavis catalans, i és la que diu que els espanyols saben molt més que nosaltres que Catalunya no és Espanya. Ho veiem en l’espoli de què som objecte i en el dèficit d’inversions de l’Estat a casa nostra –a Espanya, és clar, li agrada invertir a casa seva, no pas a la dels altres-, i ho veiem en l’operació que ara s’ha desfermat per desprestigiar l’autogovern català i minar l’autoestima de la seva gent. En aquest sentit, els casos de presumpta corrupció de polítics o d’expolítics catalans constitueix una magnífica campanya mediàtica de descrèdit de les institucions del país, ja que ens presenta davant del món no pas com la nació seriosa i constructiva que som sinó com una república bananera governada per mafiosos i prevaricadors. Cosa que abona la tesi expressada per José María Aznar –i pensada per milions d’espanyols- segons la qual “el trencament de la unitat nacional [espanyola] i l’aprovació d’Estatuts d’Autonomia, que han afeblit l’Estat, són al darrere de la greu crisi econòmica”.

És lògic que aquell que ha delinquit –independentment de l’àmbit o de la classe social a la qual pertanyi- s’enfronti a la justícia. En això no ens ha de tremolar el pols. I si es demostra que els implicats en la trama de corrupció urbanística investigada pel jutge Baltasar Garzón són culpables estarà bé que se’ls apliqui la llei corresponent. Però una cosa és això i una altra que la hipotètica culpabilitat dels implicats esdevingui la coartada per desacreditar tot un país, com ho demostra l’escarni de detenir-los per mitjà de la Guàrdia Civil –amb la consegüent anul•lació dels Mossos d’Esquadra- i d’exhibir-los emmanillats amb les seves pertinences en bosses d’escombraries davant les càmeres de televisió. El missatge de fons que transmeten aquestes imatges, allò que subliminarment capta l’espectador, és que els infants (Catalunya) no poden decidir per ells mateixos perquè fan entremaliadures i, tant pel seu bé com pel bé de tots, cal que estiguin sempre sota el control d’un adult (Espanya). Catalunya, consegüentment, seria la viva expressió de la immaduresa; una immaduresa que, forçosament, necessita ser controlada per l’adulta, incorrupta i assenyada Espanya. Per això, mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans. Aquesta és la raó per la qual no hem vist mai cap escarni públic dels polítics espanyols acusats d’il•legalitats. Ni tan sols quan aquests polítics han creat una banda terrorista anomenada GAL.

Tanmateix, l’operació de descrèdit de Catalunya i de les seves institucions té un cara positiva, i és que respon a un neguit espanyol. Espanya percep cada cop més a prop la independència de Catalunya i, conscient de la impossibilitat d’aturar-la per la via militar en el marc de la Unió Europea, ha començat a desplegar una estratègia d’escarni nacional de la qual el cas Pretòria n’és només una part. Arribats aquí, per tant, cal que mantinguem la fermesa i que no caiguem en el parany de la distracció. Espanya ja s’està preparant per viure sense nosaltres. Ara només cal que nosaltres ens preparem per viure a gust amb nosaltres mateixos i en harmonia amb la resta del món.

Advertisements