Sempre he pensat que la praxi política de bascos i catalans, d’anar cadascú pel seu cantó en el nostre conflicte amb Espanya, és una equivocació. És cert que vivim realitats diferents, però també ho és que compartim un mateix marc polític i que la nostra vida està subordinada a la voluntat d’un mateix antagonista, fins al punt que tots els nostres moviments en la presó de pobles en què vivim -sigui quina sigui la nostra cel·la- estan controlats per ell. I és que les singularitats de les cel·les no fan més lliures els qui les habiten. Queda clar, per tant, que els beneficis d’aquesta desunió no s’aprecien per enlloc. Per començar, s’observa massa indiferència a Catalunya davant l’abús que suposa la detenció d’Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, entre d’altres, sota l’acusació, pel sol fet de reunir-se, de voler reconstruir Batasuna. Pel que sembla, al País Basc, d’acord amb les lleis espanyoles, la llibertat de reunió deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi reservat només a un sector de la societat. És a dir, que hi ha bascos que poden reunir-se i bascos que no. Hi haurà qui digui que alguna gent de Batasuna té vincles amb ETA i que és lògic que tota reunió dels seus membres sigui avortada per evitar conseqüències negatives. Però aquí es troba precisament la part més escandalosa del cas, en el fet que la detenció en qüestió vulnera, si més no, tres principis bàsics de l’Estat de dret.

La primera vulneració constitueix un judici d’intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.

El que se’ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- “d’iniciar un procés sense cap violència” i amb autocrítiques com aquesta: “No hem interioritzat prou que és hora d’obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos”.

Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d’ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d’acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.

Víctor Alexandre

Advertisements