En aquell petit Cafè on no volen entrar
ni la llum del carrer, ni la gent assenyada,
vas trobar el meu mirar, melangiós i llunyà
com la Boira que neix al port, de matinada.
Ens vam donar una mà i ens vam seguir en la nit
com gossets perduts que preguen una carícia.
Vam omplir de colors la foscor del meu llit,
de vermells de capvespre i de verds de delícia.
I el meu racó va a ser
el teu racó també.
Era jove i bonica.
Vam començar jugant
i ens vam anar estimant
de mica en mica.
I em vaig acostumar poc a poc al teu nom,
a la teva escalfor i a les teves mirades,
al soroll del teu pas esbrinant els racons
i a la teva manera d’escriure’m paraules.
A l’olor de les teves mans que algunes nits
voltaven el meu cos com una fina gasa.
Però tot s’ensorrarà quan et sentiré dir:
Me n’aniré a buscar el Sol.
És aquella ma casa…
…Algú m’està esperant.
Gràcies per tot i perquè ets…
ets jove i bonica…”
I se n’anirà, perquè potser,
ja l’he anat perdent
de mica en mica.
I sentiré tant de fred la nostra nit d’estiu.
I maleiré mil cops la petita taverna…
Quantes tardes aniré a dur el meu plor al riu.
Quantes nits passaré en blanc, com la lluerna.
Però ja m’he anat acostumant també, a viure en solitud
sense estripar els papers, ni les fotografies.
Si tinc fam menjo pa. Si tinc fred encenc foc
i pensaré: “Si avui plou, demà farà bon dia”.
I torno a anar al Cafè
i penso que potser
jo era jove i bonica.
Però, el temps ha anat passant
i potser ens haurem d’anar oblidant
de mica en mica.
Advertisements