Qualsevol empresa podem dir que té uns bons beneficis quan aquests representen aproximadament un 5% de les seves vendes. Parlem d’una empresa amb resultats excelents quan aquests representen aproximadament un 10% sobre les vendes, i una empresa excepcional seria aquella que tingués uns beneficis superiors al 15% de les vendes.

Les empreses amb filosofia de futur el que acostumen a fer amb els seus beneficis és reinvertir-los per fer-la crèixer, o per assegurar la competitivitat futura, o incrementar les reserves per futures inversions. Evidentment que també hi ha empreses que el que fan és repartir els beneficis entre els seus propietaris o accionistes, la qual cosa, portada a l’exrem suposa una descapitalització, que pot amenaçar el futur del negoci.

Evidentment hi ha empreses que ni tant sols tenen beneficis, però que aguanten, sempre i quan aquesta situació sigui transitòria i no perdurable en el temps, i sovint s’han de veure obligades a ampliar capital, sigui amb crèdits aliens o amb més capital social.

Vist això, fem el simil amb una gran empresa que es digués Catalunya, amb unes vendes anuals de 210.000 milions d’euros anuals, és a dir, el PIB nacional. Si aquesta empresa tingués uns bons resultats, tindria uns beneficis propers a 11.000 milions anuals, si fos excel·lent parlariem d’uns 22.000 milions, i si fos excepcional d’uns 33.000 o més.

Aquests beneficis els podria reinvertir en més infrastructures per assegurar el seu futur, o bé repartir-ne part en els seus propietaris, els ciutadans, baixant-ne els impostos.

Quina és la realitat de la Catalunya d’avui?

Doncs que cada any veu com un 10% de les seves vendes (del PIB), o sigui uns 22.000 milions, se l’emporta l’Estat espanyol (el propietari?) i que per poder complir el pressupost de despeses cal que s’endeuti en 6.000 milions.

És a dir, que fent el compte al revés, Catalunya té uns beneficis anuals de 16.000 milions, gairebé un 8% del PIB, però que enlloc de reinvertir-los en reparteix 22.000 als seus “accionistes”, és a dir que es descapitalitza, no només repartint tots els beneficis, sino fins i tot demanant cada any un crèdit per poder-ne repartir més.

Evidentment, si vosté o qualsevol individu, l’hi proposessin de participar en aquesta empresa com a propietari, probablement ho veuria molt bé a curt termini, perque cada any sap que tindrà repartiment de beneficis, però si pensa a llarg termini sabrà que més d’hora que tard, aquesta empresa, farà fallida.

Només si és un inversor irresponsable, acceptarà aquest tipus de negoci. Ara si, vosté és un treballador d’aquesta empresa, i es dona compte de la situació, ràpidament començarà a enviar curriculums per canviar d’empresa.

Aquesta és l’empresa dels catalans, com a treballadors no com a propietaris de Catalunya Espoliada S.A.

Des de fa pocs anys ja coneixem els resultats, que podem qualificar entre bons i excelents, tot i tenir uns accionistes irresponsables que els hi importa poc si el futur no es sosté, perque només veuen el curt termini. Els hi importa poc si cada dia som menys competitius, perdem llocs de treball, clients, fons de comerç, o tenim la plantilla més desmotivada. Mentre vegin els resultats any rere any, ja estan contents.

Per cert, la direcció de l’empresa Catalunya Espoliada S.A. (els nostres polítics) son molt conscients del que passa, i no obstant això no fan res per canviar-ho. Simplement son assalariats (amb bon sou per cert) sense escrúpuls.

Com a treballadors, ja fa uns anys que coneixem els resultats, que esperem per canviar i treballar per nosaltres i pel nostre futur?

Quan montem la nostra propia empresa Nova Catalunya S.A.?

Servei de Comunicació i Premsa

Cercle Català de Negocis

Advertisements