El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) va nàixer l’any 1968. En un context de crisi de la dictadura franquista i de reviscolament del nacionalisme català, molt especialment entre la joventut, el PSAN representa la represa de la línia de continuïtat tallada l’any 1939 per la repressió feixista i que connecta la generació que no va viure aquella segona guerra d’ocupació amb els seus protagonistes.

El PSAN reprén la línia del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Català Proletari de Jaume Compte –organitzacions desaparegudes amb el triomf feixista de 1939 i que representaven la primera expressió orgànica del marxisme d’alliberament nacional català– i l’actualitza. D’aquesta manera, el PSAN és el fundador de l’independentisme català contemporani i el seu motor polític i ideològic, tot fixant el que seran les seves bases polítiques i els seus punts de referència:

Unitat nacional. El PSAN és la primera organització que fixa el marc nacional com a marc d’organització i de lluita i que, conseqüentment, passa de la declaració de voluntats i principis a construir una organització d’àmbit nacional i a dissenyar i impulsar una política també nacional, que té en compte el conjunt de la realitat nacional.

Independència. El PSAN reivindica la independència de la nació catalana com un dret històric d’un poble amb identitat pròpia i diferenciada, com una necessitat actual que el poble català té per garantir aquesta identitat i per enfrontar els seus interessos (econòmics, socials, culturals) i com a un instrument per fer possible la construcció d’una societat justa. –Socialisme. El PSAN és la primera organització catalana que fixa la unitat que existeix entre l’alliberament nacional –com a poble oprimit– i social –com a classe explotada– i la necessitat del poble treballador català, del conjunt de les classes populars catalanes, de construir una Catalunya lliure.

Totes les formes de lluita. El PSAN afirma que una nació oprimida té el dret de fer servir totes les formes de lluita com a mitjà per al seu alliberament i que la decisió respecte als mitjans concrets a emprar en cada moment històric depén del context –polític i social–, del nivell de mobilització i conscienciació populars i dels objectius concrets i que, en tot cas, és una decisió que la nació oprimida mai no pot fer dependre del permís de l’estat opressor. El PSAN també ha fixat la terminologia i els punts de referència fonamentals de l’independentisme català contemporani (“Els catalans no som espanyols”, “Ni França ni Espanya, Països Catalans”, “Independència i socialisme”, “Fora les Forces d’Ocupació”…) i va impulsar en el seu moment dues organitzacions de base molt més àmplia –el Moviment de Defensa de la Terra i Catalunya Lliure– que van fer possible l’increment de l’anomenat “independentisme sociològic” durant la dècada dels anys vuitanta.
Ara, el PSAN entén que cal tornar a marcar pauta política, davant l’ofensiva de l’espanyolisme i de la legitimació d’aquesta ofensiva que fa el nacionalisme conservador. Marcar pauta i fer de motor polític i ideològic d’aquell independentisme sociològic que necessita punts de referència. I per a fer aquesta funció cal un instrument cohesionat políticament i organitzativament, un instrument amb experiència, com ho és el PSAN.

Com afirmava l’article editorial del número 142 de la revista Lluita amb ocasió del vintè aniversari del PSAN: “El PSAN significa moltes coses per a Catalunya que, sense ell, no hi serien perquè ningun altre, encara avui, no les pot garantir”. L’afirmació continua gaudint de plena validesa.

Advertisements