Bon vent i barca nova, 2009
Si no fos perquè em recordo dels que ja no són a la taula quan, esperant que toquin les dotze, posem el raïm, el raïm sempre preparat primorosament perquè ningú s’ennuegui, si no fos perquè alguns ja no hi són, si no fos perquè no seran els últims que aquest mateix dia a aquesta hora algun dia no hi seran, decretaria l’abolició d’aquest costum i depèn de quin any pararia el rellotge per sempre més o l’avançaria per oblidar l’anterior com més aviat millor. Com aquest que deixem enrere. Fa un any desitjàvem als nostres que el que ja passa fos el millor del anys possibles. El desig contra la dura realitat i ja sé que ningú va dir que fos fàcil.

El 2009, últim any de la primera dècada del segle XXI –si és que considerem que el segon mil.lenni va començar el 2000–, és, sens cap dubte, un grandíssim any per oblidar. Aquest és l’any que l’alè dels ERO ens va gelar el clatell o que directament va tancar l’empresa: 550.000 persones a Catalunya –prop de 4 milions a l’Estat– es menjaran (o no) el raïm sense saber si amb l’any nou recuperaran la feina. L’any en què governs i oposicions, patronals i sindicats van ser incapaços de pactar una esperança. L’any que el govern d’aquest país es va negar l’oportunitat de suprimir la totalitat d’un impost, el denominat peatge de la mort, que ha obligat molts ciutadans a endeutar-se per accedir a un piset que els seus van pagar durant anys i panys.

Aquest ha sigut l’any que un tribunal autodeslegitimat fins al moll de l’os va decidir passar-se per l’arc de triomf un Estatut referendat –per bé o per mal– per tot un poble. Aquest ha sigut l’any en què més gent ha deixat de creure en la política i els polítics. I aquest ha sigut l’any –i se m’acaba l’article– en què uns senyors d’Al-Qaida van decidir que tres catalans que havien anat a Mauritània a ajudar la gent enguany no se’l prendrien a casa, en tocar les dotze, el maleït raïm. Bon vent i barca nova, 2009. Benvingut, 2010.

Publicat per David Gonzalez al diari AVUI

Advertisements