La dècada de la llibertat (I)

Vistes les coses que han passat aquests darrers mesos, és difícil d’imaginar que l’any 2020 el Principat de Catalunya continue essent una comunitat autònoma d’Espanya, com és avui. Comença doncs una dècada molt especial, definitiva.

Dependrà de nosaltres. Ho he dit una vegada i una altra. Aquesta és la gran diferència que ens van ensenyar els referèndums. Únicament depèn de nosaltres i dels nostres vots. Enguany hi haurà eleccions, unes eleccions de les quals podria emergir per primera vegada en la història un parlament amb majoria de diputats independentistes. No serà, tanmateix, l’única oportunitat. Si no és el 2010, podrà ser el 2014 o el 2018. En tot cas, serà molt difícil que puguen aturar l’acumulació de frustracions que neixen de la relació amb Espanya, mentre es fa més gran la impossibilitat que ens puguen oferir res i la consciència que l’autogovern es defensa avui més fàcilment des de la independència que no des d’una autonomia hipotecada.

Depèn de nosaltres i prou; per tant, de la capacitat de transformar en acció política tot això que ara passa. Si no aconseguim la llibertat ara, serà perquè la nostra classe política no en sabrà. I aleshores haurem de provar-ho el 2014, si cal canviant de polítics. I encara ens restarà el 2018. Em costa de creure que, com a país, pugam cometre tres errors, ara que les coses ja són tan clarificades. És per això que, il·lusionat, entre en l’any 10.

I aquesta serà la dècada també en què haurem d’espavilar-nos al País Valencià, a les Illes i al nord. La independència del Principat portarà un sacseig enorme que haurem de mirar d’aprofitar per continuar avançant i per formular projectes de llibertat germans, encara que els temps siguen distints.

Anuncis