You are currently browsing the daily archive for gener 10, 2010.
INDEPENDÈNCIA, DEL PER QUÈ AL COM
Per aconseguir un divorci, només cal que una de les dues parts decideixi el final de la relació.
Agustí Bordas
Aquest any 2010, el nou Govern de la Generalitat haurà de començar a treballar, de forma progressiva, en la implementació efectiva del dret a decidir. És a dir, el començament d’una transició ordenada cap a la secessió. Efectivament, durant els darrers anys – vist el fracàs del procés estatutari – hom ha discutit en detall el per què de la independència però, un cop constatada l’obsolescència de l’Estat de les autonomies, ha arribat el moment de discutir el com.
Certament, des d’un punt de vista logístic, caldrà aprofitar les petites escletxes ofertes per l’Estatutet – aquelles que romanguin obertes després de la sentència del Tribunal Constitucional – per bastir amb celeritat una estructura institucional bàsica que pugui assumir la gestió de la Catalunya independent. Així mateix, de forma simultània, caldrà determinar les exigències bàsiques catalanes en relació al llegat de l’Estat espanyol.
Fóra càndid ignorar els importants reptes que generarà l’aplicació efectiva del dret a decidir però, principalment, caldrà garantir la viabilitat econòmica i financera de l’Estat català. Així doncs, d’acord amb l’article 204 de l’Estatut d’Autonomia de 2006, l’Agència Tributària de Catalunya, un cop inclosa en règim de paritat amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària dins del futur consorci de l’Administració Tributària de Catalunya, haurà de madurar com a nucli logístic per a les obligacions tributàries dels contribuents catalans envers el nou Estat.
Segonament, caldrà preparar un pla de contingència per gestionar la transferència de la resta de funcionaris de l’Estat espanyol a la Generalitat o, en cas que així ho desitgin, la repatriació d’aquells funcionaris espanyols que prefereixin retornar a Espanya. Essencialment, es tractarà d’assumir, entre altres, el personal i les competències actualment gestionades pels funcionaris de la Policia Nacional (sic), Guàrdia Civil, personal militar o, per donar un altre exemple, els empleats d’empreses actualment propietat de l’Estat espanyol com la Sociedad Estatal Correos y Telégrafos.
És important, també, discutir quina proporció del deute acumulat per l’Estat espanyol li correspondria a Catalunya. Mentre hi ha qui defensa l’assumpció d’un 15.8 % del deute de l’Estat espanyol – el pes relatiu de la població catalana sobre el total de l’Estat espanyol – aquesta feixuga càrrega sobre un nou Estat català semblaria abusiva tenint en compte l’espoli fiscal que ha sofert la Catalunya sota administració espanyola en els darrers trenta anys. No obstant i en contrast, sembla raonable exigir: (1) la transferència d’un 16.5% del fons de reserva de la Seguretat Social al nou Estat català – el pes de la població activa catalana de 3.8 M sobre el total de 23 M a l’Estat espanyol – per garantir la viabilitat futura del sistema de pensions català; i (2) La part proporcional dels actius de reserva del Banc d’Espanya.
Altres afers importants, especialment en l’àmbit simbòlic, serien la determinació dels fons culturals i artístics que es troben a Espanya – principalment a Madrid – malgrat la seva provinença catalana. De fet, i tenint en compte la contribució fiscal catalana d’ençà 1978, fóra possible reclamar un 25% del total d’obres d’art comprades o rebudes per l’administració central de l’Estat espanyol.
Per aconseguir un divorci, només cal que una de les dues parts decideixi el final de la relació. No obstant, caldrà que el nou govern de la Generalitat comenci a determinar, si és possible de forma constructiva, els termes d’aquesta separació.
Com veiem de forma irrefutable, el mercat deixat a la seva lliure inèrcia crea grans desigualtats, sent font d’explotació i pobresa. El paper de l’Estat és essencial per a corregir els efectes perversos del mercat capitalista. En una Euskal Herria sense matèries primeres i escassos recursos energètics el sector públic ha de situar-se com tractor de l’economia, incentivador d’una diversificació industrial desenvolupant capacitats pròpies amb impuls de la formació i innovació i, especialment, garantia de cobertura i proteccions socials bàsiques que permetin aprofundir una autèntica democràcia social i avançar cap al socialisme.“
Aportació realitzada per al número especial sobre la independència que acaba de publicar, en el número 215, la revista basca “Herria 2000 Eliza”
Euskal Herria és una nació negada però en permanent pols per la seva construcció. Recolzada en unes bases objectives que li donen identitat pròpia (llengua, cultura, procés històric, lluita de resistència…) s’ha desenvolupat una forta oposició a l’assimilació forçosa de l’hegemonia espanyola i francesa i, una voluntat de constituir-se políticament com nació. Aquesta consciència i reivindicació nacional ha tingut formulacions polítiques diferents en funció de cada context històric.
Avui, en un món globalitzat econòmicament i en permanent recomposició per l’ànsia de reconeixement i justícia de desenes de pobles, la referència independentista se situa per a Euskal Herria com alternativa des d’un primari reconeixement nacional i respecte a la voluntat popular com fonaments bàsics perquè la societat, des de la seva pluralitat, determini el model de relacions amb ambdós Estats i òrgans supranacionals. En defensa d’aquesta posició independentista vull situar els principis que donen cos a aquest plantejament.
a) La independència: alternativa a vertebrar democràticament
La independència és una alternativa a assolir amb l’adhesió social majoritària. La seva legitimació ha d’estar exclusivament suportada en l’aval social. Aquesta aposta per “vies exclusivament polítiques” necessita indispensablement d’un marc democràtic de confrontació d’idees i projectes polítics. Espai democràtic que ha de conformar-se des del respecte, sense cap ingerència ni hipoteca dels Estats Francès i Espanyol a la voluntat de la ciutadania basca. Qüestió aquesta determinant per a la superació del conflicte polític violent que segueix patint Euskal Herria.
El projecte independentista que propugnem, doncs, part d’uns postulats democràtics, tant en la forma d’entendre el subjecte polític de l’Autodeterminació, -persones que treballen i viuen a Euskal Herria- com en el respecte a les pluralitats internes i els seus respectius drets individuals i col·lectius. És a dir, no entenem la identitat nacional basca com una mica excloent i xenòfoba, sinó integradora i multicultural dintre d’un projecte comú de sobirania política per a Euskal Herria.
b) L’Estat Basc: La independència en un món interdependent
Entenem la Independència com la creació d’un Estat Basc que participi com qualsevol altre Estat-nació actual en el projecte comú europeu. Les institucions basques sobiranes compartiran o faran cessió de sobirania a l’ens supranacional europeu, però no compartiran o faran cessió de sobirania als estats francès i espanyol.
La independència la situem com part d’un projecte europeu al que volem aportar en clau de democràcia real i justícia social. Això vol dir que Euskal Herria, des del reconeixement de la seva plena sobirania i poder institucional, accedeixi en peus d’igualtat a les estructures polítiques supranacionals, reunides en una federació o confederació de nacions i pobles d’Europa.
Per tant, no volem construir la independència contra ningú, impulsant fronteres econòmiques i socials insolidàries, sinó que volem que l’Estat basc -des del respecte a la voluntat dels seus ciutadans- sigui propulsor d’un flux econòmic, social i cultural des de la llibertat i la cooperació. En una economia globalitzada i interdependent l’Estat Basc ha de ser una garantia en la defensa dels interessos de la majoria de la societat.
c) Estat Basc, democràcia i universalisme
La independència és una reivindicació que aporta un valor al funcionament democràtic, a la solidaritat i l’universalisme. La constitució d’un Estat basc no significa, en absolut, l’impuls de tendències arcaiques ni el rebuig als valors universals en el polític i cultural. Al contrari, des del desenvolupament de la identitat nacional i cultural basca la nostra aportació a l’universal i viceversa resulta molt més eficaç. Rebutgem, doncs, els discursos que, des de conceptes de modernitat i universalisme, es dediquen a vilipendiar els drets i aportacions socioculturals de les realitats nacionals o indígenes oprimides.
En el mateix sentit, la sobirania de les institucions basques aprofundeix la participació democràtica de la ciutadania en les seves decisions polítiques i econòmiques. Si el Dret d’Autodeterminació és un fonament de la democràcia, el seu exercici permet a col·lectivitats nacionals assumir nivells de participació i aportació en el seu desenvolupament democràtic.
d) La independència, la cohesió social i la solidaritat de classe
La reivindicació de la independència i la voluntat de construcció nacional no significa en absolut, des de la nostra posició de classe, la insolidaritat amb els explotats i oprimits d’altres nacionalitats i pobles del món.
Nacionalisme emancipador i internacionalisme són conceptes complementaris. Construir la pròpia nació i ser solidari amb altres països, i especialment amb els seus treballadors i classes populars, forma part de la teoria i praxi de l’esquerra abertzale. Les crítiques plantejades tradicionalment des de l’esquerra política i sindical espanyola, considerant que el nacionalisme basc limita la presa de consciència de classe en el marc estatal, que els espais econòmics amplis són més idonis per a la construcció del socialisme o que les pretensions de construir una petita nació davant l’existència de la UE són un anacronisme, a més de ser falses, han alimentat les posicions neofranquistes.
El menysprear o rebutjar el pes que té l’univers nacional basc (simbòlic, mític, cultural, lingüístic, polític…) en la conformació de la consciència de classe és, a la meva entendre, reaccionari i contraproduent, i així ho ha demostrat la realitat: l’àmbit estatal no ha propiciat una major unitat, consciència i organització de la classe obrera.
e) L’Estat Basc i el canvi social
Des de l’acceptació de necessitat d’interrelació econòmica amb les altres nacions i pobles d’Europa, la independència d’Euskal Herria, fora de tota vocació autàrquica i aïllacionista i amb la utilització de ressorts econòmics i productius propis, serà un actiu positiu per a organitzar una gestió democràtica i avançar cap a un model social alternatiu.
Enfront de les tendència de concentració econòmica i impuls de dinàmiques desreguladores en les relacions econòmiques i socials, la reivindicació independentista és un capital per a la cohesió i solidaritat social.
L’ultraliberalisme pretén desmantellar l’Estat, des del fals argument que frena el desenvolupament econòmic i la competitivitat. Aquesta pretensió amaga la voracitat del capital per aconseguir nous espais econòmics per als seus interessos, espais lliures i desregulats des d’on dirigir la seva expansió i incidència econòmico-política.
Com veiem de forma irrefutable, el mercat deixat a la seva lliure inèrcia crea grans desigualtats, sent font d’explotació i pobresa. El paper de l’Estat és essencial per a corregir els efectes perversos del mercat capitalista. En una Euskal Herria sense matèries primeres i escassos recursos energètics el sector públic ha de situar-se com tractor de l’economia, incentivador d’una diversificació industrial desenvolupant capacitats pròpies amb impuls de la formació i innovació i, especialment, garantia de cobertura i proteccions socials bàsiques que permetin aprofundir una autèntica democràcia social i avançar cap al socialisme.
En definitiva, la referència independentista, unida a l’exigència d’una autèntica democràcia social, té gran projecció i virtualitat com alternativa per a vertebrar un espai majoritari de la societat basca. Enfront de “basquismes” condicionats per l’hegemonia espanyola i francesa i ideològicament situats com maquilladors del model econòmic vigent, enfront d’abertzalismes convertits en mer sipaisme polític i econòmic neoliberal, el plantejament independentista i socialista, amb les seves diferents estacions tàctiques, han de marcar la referència per a les generacions en aquest segle XXI. És l’hora dels pobles i de la societat enfront del neoliberalismw i imperialisme en totes les seves formes i característiques.
Rafa Díez Usabiaga és Ex-secretari general de LAB, sindicat de l’esquerra abertzale basca.
L’articulista repassa les expectatives per al proper any 2010 que obre la nova etapa empresa amb el debat intern de l’esquerra abertzale, que pot donar lloc a una nova iniciativa i iniciar un canvi de cicle de cara assolir a una solució política democràtica al conflicte que enfronta el poble basc amb l’Estat espanyol favorable als independentistes. Alhora, analitza els possibles contratemps o les traves que hi intenta posar el govern espanyol mitjançant l’enduriment de la repressió antidemocràtica i,en especial, els atacs i agressions contra els presoners polítics i els seus familiars.
Un canvi de cicle per a trencar motlles
En ple franquisme, ETA va deixar escrit en la seva V Assemblea que «cada avanç o reculada del procés revolucionari en el seu conjunt exigeix unes formes organitzatives i de lluita específiques», i l’esquerra abertzale es disposa a adoptar noves estratègies, aliances i instruments amb l’objectiu de guanyar.
A Zurich, el maig de 2007, els mediadors internacionals van presentar a l’esquerra abertzale i al Govern espanyol una proposta d’acord de base estrictament democràtica. De fons hi havia que, si s’acceptava, ETA es comprometia a «desmantellar les seves estructures militars». L’esquerra abertzale hi va donar el seu vistiplau, però Madrid va dir no. I allí es va acabar aquell procés negociador. L’esquerra abertzale s’havia apartat (encara que no ho fes formalment) de la via marcada a Anoeta i havia tornat de facto als esquemes d’Alger. Per tant, la reacció de resposta va tornar a ser la mateixa. ETA va reprendre l’activitat violenta. L’Estat mai l’havia deixat.
En la reflexió sobre què havia passat, es va observar que en aquests paràmetres negociadors, malgrat que l’esquerra abertzale pogués tenir la raó democràtica –fins i tot internacionalment reconeguda–, la simple negativa a acceptar-lo dels poders de l’Estat espanyol retornava a tots a les anteriors coordenades d’enfrontament. I així l’esquerra abertzale va entendre que el terreny en el qual l’Estat espanyol resulta més feble és el de la confrontació política desarmada. En el debat polític davant observadors internacionals de solvència democràtica es queda sense arguments i perd.
Durant mesos, en les direccions de les diferents organitzacions de l’esquerra abertzale es va estar analitzant i tractant aquesta qüestió. Es va contactar amb intermediaris i observadors internacionals i es va conversar amb partits i sindicats bascos. I quan Batasuna es disposava a posar en mans de la seva militància un document referent a això, policies a les ordres d’Alfredo Pérez Rubalcaba i amb el beneplàcit de Baltasar Garzón, van procedir a la detenció de nou dirigents independentistes. D’ells va empresonar a Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Arkaitz Rodríguez i Miren Zabaleta, que encara segueixen a la presó.
La ràtzia va provocar la resposta massiva i unànime de l’abertzalisme –amb una enorme manifestació a Sant Sebastià–, i els intents propagandístics del Ministeri d’Interior de presentar l’operació com el desmantellament d’una nova direcció de Batasuna a les ordres d’ETA van quedar aviat en ridícul. A més, lluny d’avortar el debat en l’esquerra abertzale, el cop de Rubalcaba no va fer altra cosa que accelerar-lo.
Les bases de Batasuna finalitzaran en les properes setmanes les assemblees en les quals han anat analitzant la conjuntura política actual, el document de la seva direcció i estan ja en fase d’anar fent aportacions. La participació està sent àmplia i s’observa en ella la recuperació de persones que en els últims temps havien deixat d’intervenir en accions orgàniques. Hi ha hagut opinions variades i la majoria d’elles són d’acord amb el contingut de la proposta base. Contràriament al difós per determinats mitjans amb ànim intoxicador, la militància de Batasuna no ha treballat sobre dues ponències contraposades. Si el document anomenat “Mugarri”va ser redactat alguna vegada com alternativa o complement, la pràctica demostra que els seus promotors el van retirar abans de començar les assemblees de debat. Altra cosa és que hagi circulat entre alguns militants, però sense la importància en el debat que els intoxicadors han pretès atribuir-li.
Les línies en les quals en l’actualitat es mou l’esquerra abertzale i les quals definiran la seva acció de futur semblen estar ben recollides en els principis i voluntats que més d’un centenar de militants referencials dels més diversos àmbits que componen l’esquerra abertzale van fer públics el 14 de novembre a Altsasua. Allí, l’esquerra abertzale es va comprometre amb un procés pacífic i democràtic amb l’objectiu que el poble basc «lliure i sense intimidació de cap tipus, determini lliurement el seu futur». La seva decisió és unilateral, encara que per al seu desenvolupament requerirà «acords bilaterals o multilaterals». Però es va deixar molt clar que «no es tracta de conèixer o esperar al que la resta d’agents estan disposats a fer, sinó allò que nosaltres hem de fer. La nova fase necessita de noves estratègies, polítiques d’aliances i instruments».
La finalització del debat requerirà d’algun tipus de pronunciament públic, que fet i fet sigui acceptat per tots, sobre les conclusions assolides, tant de cara a la pròpia militància com a aquells sectors polítics, socials i sindicals que estan disposats a acumular forces en el procés democràtic.
L’aposta de l’esquerra abertzale per a un «canvi de cicle» és una bomba de rellotgeria els efectes destructius de la qual sobre l’status quo són encara impredictibles. Però potser serveixi d’indicador comprovar que els principals atacs i intents de desestabilitzar el debat parteixen del Ministeri de l’Interior i troben bon eco en els mitjans més pròxims a Sabin Etxea. Serà això el que Rubalcaba va definir el dimarts com «bones relacions, especialment en la lluita contra el terrorisme», entre el Govern espanyol i el PNB, cooperació que, va recordar el ministre, és «antiga».
L’acumulació de forces de l’independentisme d’esquerra va a tenir, indubtablement, un efecte electoral, que en el futur més immediat (2011) xoca amb l’estratègia d’Estat de fer que el tàndem PSE-PP a Àlaba, Biscaia i Gipúscoa, i el format per UPN-PSN a Navarra, acumulin el major poder foral i municipal possible.
En aquest context, és evident que no serà l’Estat qui doni facilitats al que recentment a Aritxulegi es va nomenar «gune independentista» o el que EA anomena «confluència estratègica de les forces soberanistes independentistes d’esquerra». És una aposta no eximeix de riscos, entre ells el de ser assetjats per l’Estat. Els que vagin a afegir-s’hi han de ser conscients d’això. EA diu estar disposada a assumir aquest cost, però en alguns dels seus últims moviments i en les entrevistes d’alguns dels seus dirigents actuals i històrics sembla haver-hi major interès per a defensar la «virginitat» del partit –arribant a poder ferir a futurs socis– que per a situar-se en esquemes de confrontació amb l’Estat. EA va aprovar el passat 21 de novembre, després d’un procés intern, un document al contingut del qual no sempre s’han atès els seus dirigents en les seves declaracions, tal vegada més per inèrcies del passat que per intencionalitats ocultes. De segur, amb voluntat de les parts, les contradiccions de cadascú podran superar-se amb el temps i la reflexió conjunta, per a arribar a la formació d’un punt de trobada d’independentistes que trenqui amb els actuals motlles estratègics i institucionals. Podria tenir d’una banda l’efecte d’anul·lar les operacions d’Estat que uneixen en aquesta terra a la suposada esquerra i a la dreta espanyolista i que pretenen copar el poder en totes les institucions. I, per altra banda, podria fer que el PNB es decanti d’una vegada bé per apostar per Euskal Herria o bé per tornar al cicle autonomista, i ho faci amb totes les conseqüències. (També Aralar haurà de definir on vol estar).
Però, el que és més important, aquesta unitat estratègica hauria de servir –segons els seus impulsors– per a activar una majoria social que a través de la lluita ideològica, de masses i institucional, dugui a aquest poble primer a un marc veritablement democràtic i, des d’allí, si la societat així ho vol, a la independència. En tot cas, tant si aquestes expectatives es compleixen totalment com parcial, el que no hi ha dubte és que suposaran un canvi estructural en la situació política d’Euskal Herria. I haurien de dur, també, a un tancament dialogat de les ferides obertes en totes les parts en conflicte. És a dir, que mentre les forces polítiques del país obren el camí que la ciutadania pugui decidir lliurement i democràtica sobre el seu futur sense altre límit que la voluntat popular i sense violència o l’amenaça del seu ús, l’esquerra abertzale considera necessari que «ha d’establir-se un procés de negociació entre ETA i l’Estat espanyol que versi sobre la desmilitarizació del país, alliberament de presos i preses polítiques basques, tornada d’exiliats i exiliades i un tractament just i equitatiu al conjunt de víctimes del conflicte».
Resulta ben evident que el Govern de Zapatero, en lloc d’aplanar aquest camí, opta per noves voltes de rosca repressives sobre les preses i presos i els seus familiars, en un exercici de violència roïna sobre qui no poden defensar-se, excepte a costa de danyar-se a si mateixos per a mantenir la seva dignitat. Les últimes «innovacions», com la d’escorcollar als familiars en els vis a vis, donen la mesura de la baixa estofa moral dels responsables d’Interior i del seu cap a la Moncloa, que compta com «detinguts d’ETA» a gent que feien vida civil i pública a Euskal Herria.
Rubalcaba, que en els últims dies ha caigut en l’esperpent –en el qual l’endemà el va acompanyar Zapatero dient que l’alarma d’atemptats respon a «una estratègia contra ETA que no puc explicar»–, apareix com un ministre superat per esdeveniments que no aconsegueix controlar i que ja només aspira a torpedinar. Les accions de guerra parapolicíaca amb segrests i desaparicions, les seves reunions amb PNB i Aralar –entre altres–, la seva finestreta de papers tòxics, la seva nòmina de periodistes que diuen avui una cosa i demà la contrària, són mostres del seu neguit perquè l’estratègia de l’esquerra abertzale pot amargar-li el feliç any nou.
Iñaki Iriondo
Canal 9 va vetar les declaracions del síndic parlamentari del Bloc, Enric Morera, per valorar el discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps. Així ho ha denunciat el Bloc, en un tema del que se’n va fer ressò l’observatori Media.cat. En altres ocasions ja hem parlat de manipulació en la informació que apareix a Canal 9, com va ser a l’octubre passat la queixa del Bloc per no aparèixer al mitjà des de les darreres eleccions o al novembre quan la cadena va obviar com Camps va desitjar la mort a un representant del PSPV, entre molts altres casos, a banda dels relacionats amb el cas Gürtel. En el darrer, doncs, torna a sortir-ne perjudicat el Bloc al vetar-li les declaracions del seu secretari general i síndic de Compromís en referència al discurs de Camps.
El cas és que Canal 9, cenyint-se a la tradició de fer una roda de declaracions amb tots els portaveus parlamentaris en motiu del missatge del president, va emetre les de Jorge Alarta i Antonio Clemente, secretaris generals del PSPV i del PPCV, respectivament, així com les d’Amadeu Sanchis, membre de l’executiva d’EUPV. Però no va passar el mateix amb les d’Enric Morera qui ràpidament ja va constatar que les seves “declaracions no agradaven” i va preveure que no apareixeria als informatius, tal com finalment va succeir.
30-D: L’Esquerra Independentista de Mallorca lidera una mobilització sense precedents
Milers de persones van recórrer el passat dimecres 30 de Desembre els carrers del centre de Palma sota el lema “Des de Mallorca i cap a la Unitat Popular: Independència”, en una marxa en que es va reivindicar la independència dels Països Catalans.
Per primera vegada en el segle XXI dues organitzacions polítiques no juvenils: Gent Activa i Endavant , es van sumar a la manifestació tradicionalment convocada per Maulets i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans . Així doncs, la mobilització d’aquest 30 de Desembre ha servit per mostrar al país que a Mallorca l’Esquerra Independentista també està creixent.
(Font: L’Accent) D’aquest manera, la manifestació de l’Esquerra Independentista ha deixat de ser la convocatòria jove de la Diada, malgrat que la militància de Maulets i del SEPC tornaren a protagonitzar la major part de les accions de la jornada: despenjada de pancartes reivindicatives, boicots a comerços irrespectuosos amb els drets de la dona o de la classe treballadora, accions de denúncia contra les forces d’ocupació, etc. On no va haver-hi lloc per les edats, però, va ser en la crema massiva de petites banderes espanyoles. Més de 800 papers amb la rojigualda cremaren mentre la manifestació entonava a l’uníson l’himne dels Segadors.
Durant el recorregut, desenes d’agents antidisturbis de la Policia Nacional espanyola seguiren la manifestació de ben a prop, encerclant-la amb una actitud amenaçant a tothora. Tanmateix, ningú no va caure en la provocació, ni tan sols quan petits grups de feixistes organitzats s’aproparen per llençar ous o mostrar banderes espanyoles.
Davant el bloc massiu de l’Esquerra Independentista de Mallorca (EIM), que per primer any va convocar sota aquestes sigles, es situaren els blocs dels partits reformistes de caire més o menys nacionalista o progressista, com el PSM, ERC i Entesa. La desfilada d’aquesta part de la manifestació va destacar pel protagonisme de determinats líders polítics que es barallaven per ser els primer en xerrar davant els mitjans. Així, el representants d’altres associacions sindicals o culturals quedaren sempre en un segon pla.
Cal destacar que enguany la maduració de l’Esquerra Independentista no només s’ha mostrat en la manifestació unitària del dia 30, sinó en tots els actes previs a la Diada del 31-D. Des de les tres conferències de la CUP (Montuïri, Inca i Manacor) organitzades pel col·lectiu local Gent Activa, fins a l’acte polític unitari organitzat per Endavant (que va omplir la sala principal de Can Alcover) o les diverses activitats i conferències del SEPC i Maulets, que culminaren en la Cercavila Reivindicativa del 29 de Desembre, on les consignes per la Independència i el Socialisme i en favor del retorn de les preses polítiques foren alguns dels lemes més corejats.
Finalment, val a dir també que desenes de militants independentistes de tot el país van acudir a Mallorca enguany en massa. De fet, la sintonia entre els joves de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista no fa més que constatar el bon estat del procés d’unitat encetat per les dues entitats juvenils, com reflectia el cartell que Maulets de Mallorca va elaborar d’entrada per convocar als actes joves.
El Parlament espanyol dels diputats va aprovar ahir a la tarda la Llei de l’audiovisual gràcies als vots del PSOE, CiU i CC. Sindicats i col·legis, però, critiquen la llei perquè l’emissió recíproca dels canals de Televisió de Catalunya i de Canal 9 continua depenent de la voluntat política i sense un nou múltiplex al País Valencià no hi haurà la reciprocitat entre ambdues cadenes. Un exemple d’això és el Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) que, a través del seu degà, Daniel Condeminas, ha notificat que la llei envaeix competències catalanes. Així doncs, aquest nou articulat, que en un conjunt té més detractors que no pas partidaris, ha de posar les bases del nou sistema audiovisual, regit per les fusions entre els principals operadors i la digitalització de la televisió. Segons els opositors a la llei, aquesta presenta una doble problemàtica: per una banda, malgrat la seva aprovació, la reciprocitat entre les emissions de TVC i Canal 9 no estan garantides perquè, primerament, es requereix la instal·lació d’un tercer múltiplex al País Valencià.
A més a més, la voluntat del Govern valencià també és clau per acomplir aquest objectiu. El portaveu de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, creu que aquesta “no és la solució òptima” perquè no resol definitivament la qüestió, però tot i així celebra que s’hagi eliminat l’autorització estatal. CiU espera poder esmenar la llei durant la seva tramitació a la cambra alta espanyola, el Senat.
L’altra problemàtica és la invasió de competències catalanes perquè preveu la institució d’un organisme de control que ignora el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. ERC ha considerat que aquest articulat respon a interessos particulars i dóna via lliure a l’eliminació de la publicitat a totes les televisions públiques de l’Estat espanyol (com des de l’1 de gener porta fent TVE), cosa que dóna peu al fiançament privat. A principis de desembre, el CPAC ja va considerar aquesta llei de “Loapa audiovisual” perquè “va contra els interessos culturals, lingüístics i econòmics”.
Sobre la reciprocitat i el poc que aporta aquesta llei a l’escenari que hi havia fins ara, s’hi ha pronunciat el secretari de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Carles Mundó, que ha recordat que “no aporta res de nou” al tema. Mundó ha citat la Disposició Addicional setena de la llei vigent fins ara, que datava del 1983, que establia que les televisions dels territoris de l’Estat podien establir convenis de col·laboració amb altres administracions autonòmiques per emetre en altres territoris, que és de fet el que ja succeeix entre el Principat i les Illes Balears.
Per Racó Català
Matar a un nen indefens (…) dóna als homes la llicència absoluta, sense límits, d’abusar del cos de la dona’
L’arquebisbe de Granada (Estat espanyol), afirma que els homes poden “abusar sense límits del cos de la dona” si aquesta ha avortat. Així ho va assegurar durant l’homilia [versió en català] del darrer diumenge a la Catedral de Granada, on va fer un contundent alegat contra l’avortament i la llei que sobre l’assumpte ha aprovat recentment el Parlament espanyol. El text parla de l’avortament i de la defensa de la vida des de la seva concepció, mentre evoca èpoques passades que opinió de l’arquebisbe foren millors que l’actual, especialment per a l’església, com ara l’Edat Mitjana, de la que diu que fou “una preciosa època que ningú s’atreveix a recordar perquè no és políticament correcte”.
L’Oficina espanyola d’Informació dels Bisbes del Sud va voler matisar la declaració de Martínez Fernández sobre l’avortament i el missatge que feia referència a les “llicències” dels homes sobre les dones que havien avortat, però no va fer res més que refermar la seva polèmica opinió: “L’arquebisbe es referia a que si la mare és capaç de matar el seu propi fill, l’home té llavors l’autoritat absoluta per fer el que vulgui amb ella i amb el seu cos”.
Algunes fonts han apuntat que la idea original de l’arquebisbe era posar de relleu que la llei que legalitza l’avortament obre les portes a les relacions sexuals sense control ni protecció -ni naturalment les supedita al matrimoni-, de manera que un cop la dona pot avortar l’home no caldria que s’ho pensés dues vegades per tenir les relacions sexuals que vulgui. Aquesta idea però en porta una altra d’implícita, i és considerar l’avortament com una petita molèstia, que es pot fer alegrement i sense traumes, comparable a una ressaca, enlloc del que realment és, un procés dur i traumàtic, a nivell físic i psicològic. I encara en porta implícita una altra de pitjor, i és que considera que l’home té un domini absolut sobre la vida sexual de la dona. Al Facebook hi ha un grup d’orígen espanyol amb vora 10.000 persones que s’oposen a les declaracions de l’arquebisbe de Granada.
No és la primera vegada que l’església espanyola entra en temes d’avortament i relacions sexuals. L’estiu de 2009 l’arquebisbe de Toledo va assegurar que l’avortament era pitjor que els abusos a menors. Uns abusos que l’any 2007 el bisbe de Tenerife havia justificat perquè suposadament els menors “els provoquen”.
Catalans reaccionem ( Carpe diem) 
Comentaris recents