INDEPENDÈNCIA, DEL PER QUÈ AL COM
Per aconseguir un divorci, només cal que una de les dues parts decideixi el final de la relació.

Agustí Bordas

Aquest any 2010, el nou Govern de la Generalitat haurà de començar a treballar, de forma progressiva, en la implementació efectiva del dret a decidir. És a dir, el començament d’una transició ordenada cap a la secessió. Efectivament, durant els darrers anys – vist el fracàs del procés estatutari – hom ha discutit en detall el per què de la independència però, un cop constatada l’obsolescència de l’Estat de les autonomies, ha arribat el moment de discutir el com.

Certament, des d’un punt de vista logístic, caldrà aprofitar les petites escletxes ofertes per l’Estatutet – aquelles que romanguin obertes després de la sentència del Tribunal Constitucional – per bastir amb celeritat una estructura institucional bàsica que pugui assumir la gestió de la Catalunya independent. Així mateix, de forma simultània, caldrà determinar les exigències bàsiques catalanes en relació al llegat de l’Estat espanyol.

Fóra càndid ignorar els importants reptes que generarà l’aplicació efectiva del dret a decidir però, principalment, caldrà garantir la viabilitat econòmica i financera de l’Estat català. Així doncs, d’acord amb l’article 204 de l’Estatut d’Autonomia de 2006, l’Agència Tributària de Catalunya, un cop inclosa en règim de paritat amb l’Agència Estatal d’Administració Tributària dins del futur consorci de l’Administració Tributària de Catalunya, haurà de madurar com a nucli logístic per a les obligacions tributàries dels contribuents catalans envers el nou Estat.

Segonament, caldrà preparar un pla de contingència per gestionar la transferència de la resta de funcionaris de l’Estat espanyol a la Generalitat o, en cas que així ho desitgin, la repatriació d’aquells funcionaris espanyols que prefereixin retornar a Espanya. Essencialment, es tractarà d’assumir, entre altres, el personal i les competències actualment gestionades pels funcionaris de la Policia Nacional (sic), Guàrdia Civil, personal militar o, per donar un altre exemple, els empleats d’empreses actualment propietat de l’Estat espanyol com la Sociedad Estatal Correos y Telégrafos.

És important, també, discutir quina proporció del deute acumulat per l’Estat espanyol li correspondria a Catalunya. Mentre hi ha qui defensa l’assumpció d’un 15.8 % del deute de l’Estat espanyol – el pes relatiu de la població catalana sobre el total de l’Estat espanyol – aquesta feixuga càrrega sobre un nou Estat català semblaria abusiva tenint en compte l’espoli fiscal que ha sofert la Catalunya sota administració espanyola en els darrers trenta anys. No obstant i en contrast, sembla raonable exigir: (1) la transferència d’un 16.5% del fons de reserva de la Seguretat Social al nou Estat català – el pes de la població activa catalana de 3.8 M sobre el total de 23 M a l’Estat espanyol – per garantir la viabilitat futura del sistema de pensions català; i (2) La part proporcional dels actius de reserva del Banc d’Espanya.

Altres afers importants, especialment en l’àmbit simbòlic, serien la determinació dels fons culturals i artístics que es troben a Espanya – principalment a Madrid – malgrat la seva provinença catalana. De fet, i tenint en compte la contribució fiscal catalana d’ençà 1978, fóra possible reclamar un 25% del total d’obres d’art comprades o rebudes per l’administració central de l’Estat espanyol.

Per aconseguir un divorci, només cal que una de les dues parts decideixi el final de la relació. No obstant, caldrà que el nou govern de la Generalitat comenci a determinar, si és possible de forma constructiva, els termes d’aquesta separació.

Advertisements