Com veiem de forma irrefutable, el mercat deixat a la seva lliure inèrcia crea grans desigualtats, sent font d’explotació i pobresa. El paper de l’Estat és essencial per a corregir els efectes perversos del mercat capitalista. En una Euskal Herria sense matèries primeres i escassos recursos energètics el sector públic ha de situar-se com tractor de l’economia, incentivador d’una diversificació industrial desenvolupant capacitats pròpies amb impuls de la formació i innovació i, especialment, garantia de cobertura i proteccions socials bàsiques que permetin aprofundir una autèntica democràcia social i avançar cap al socialisme.

Aportació realitzada per al número especial sobre la independència que acaba de publicar, en el número 215, la revista basca “Herria 2000 Eliza”

Euskal Herria és una nació negada però en permanent pols per la seva construcció. Recolzada en unes bases objectives que li donen identitat pròpia (llengua, cultura, procés històric, lluita de resistència…) s’ha desenvolupat una forta oposició a l’assimilació forçosa de l’hegemonia espanyola i francesa i, una voluntat de constituir-se políticament com nació. Aquesta consciència i reivindicació nacional ha tingut formulacions polítiques diferents en funció de cada context històric.

Avui, en un món globalitzat econòmicament i en permanent recomposició per l’ànsia de reconeixement i justícia de desenes de pobles, la referència independentista se situa per a Euskal Herria com alternativa des d’un primari reconeixement nacional i respecte a la voluntat popular com fonaments bàsics perquè la societat, des de la seva pluralitat, determini el model de relacions amb ambdós Estats i òrgans supranacionals. En defensa d’aquesta posició independentista vull situar els principis que donen cos a aquest plantejament.

a) La independència: alternativa a vertebrar democràticament

La independència és una alternativa a assolir amb l’adhesió social majoritària. La seva legitimació ha d’estar exclusivament suportada en l’aval social. Aquesta aposta per “vies exclusivament polítiques” necessita indispensablement d’un marc democràtic de confrontació d’idees i projectes polítics. Espai democràtic que ha de conformar-se des del respecte, sense cap ingerència ni hipoteca dels Estats Francès i Espanyol a la voluntat de la ciutadania basca. Qüestió aquesta determinant per a la superació del conflicte polític violent que segueix patint Euskal Herria.

El projecte independentista que propugnem, doncs, part d’uns postulats democràtics, tant en la forma d’entendre el subjecte polític de l’Autodeterminació, -persones que treballen i viuen a Euskal Herria- com en el respecte a les pluralitats internes i els seus respectius drets individuals i col·lectius. És a dir, no entenem la identitat nacional basca com una mica excloent i xenòfoba, sinó integradora i multicultural dintre d’un projecte comú de sobirania política per a Euskal Herria.

b) L’Estat Basc: La independència en un món interdependent

Entenem la Independència com la creació d’un Estat Basc que participi com qualsevol altre Estat-nació actual en el projecte comú europeu. Les institucions basques sobiranes compartiran o faran cessió de sobirania a l’ens supranacional europeu, però no compartiran o faran cessió de sobirania als estats francès i espanyol.
La independència la situem com part d’un projecte europeu al que volem aportar en clau de democràcia real i justícia social. Això vol dir que Euskal Herria, des del reconeixement de la seva plena sobirania i poder institucional, accedeixi en peus d’igualtat a les estructures polítiques supranacionals, reunides en una federació o confederació de nacions i pobles d’Europa.

Per tant, no volem construir la independència contra ningú, impulsant fronteres econòmiques i socials insolidàries, sinó que volem que l’Estat basc -des del respecte a la voluntat dels seus ciutadans- sigui propulsor d’un flux econòmic, social i cultural des de la llibertat i la cooperació. En una economia globalitzada i interdependent l’Estat Basc ha de ser una garantia en la defensa dels interessos de la majoria de la societat.

c) Estat Basc, democràcia i universalisme

La independència és una reivindicació que aporta un valor al funcionament democràtic, a la solidaritat i l’universalisme. La constitució d’un Estat basc no significa, en absolut, l’impuls de tendències arcaiques ni el rebuig als valors universals en el polític i cultural. Al contrari, des del desenvolupament de la identitat nacional i cultural basca la nostra aportació a l’universal i viceversa resulta molt més eficaç. Rebutgem, doncs, els discursos que, des de conceptes de modernitat i universalisme, es dediquen a vilipendiar els drets i aportacions socioculturals de les realitats nacionals o indígenes oprimides.

En el mateix sentit, la sobirania de les institucions basques aprofundeix la participació democràtica de la ciutadania en les seves decisions polítiques i econòmiques. Si el Dret d’Autodeterminació és un fonament de la democràcia, el seu exercici permet a col·lectivitats nacionals assumir nivells de participació i aportació en el seu desenvolupament democràtic.

d) La independència, la cohesió social i la solidaritat de classe

La reivindicació de la independència i la voluntat de construcció nacional no significa en absolut, des de la nostra posició de classe, la insolidaritat amb els explotats i oprimits d’altres nacionalitats i pobles del món.

Nacionalisme emancipador i internacionalisme són conceptes complementaris. Construir la pròpia nació i ser solidari amb altres països, i especialment amb els seus treballadors i classes populars, forma part de la teoria i praxi de l’esquerra abertzale. Les crítiques plantejades tradicionalment des de l’esquerra política i sindical espanyola, considerant que el nacionalisme basc limita la presa de consciència de classe en el marc estatal, que els espais econòmics amplis són més idonis per a la construcció del socialisme o que les pretensions de construir una petita nació davant l’existència de la UE són un anacronisme, a més de ser falses, han alimentat les posicions neofranquistes.

El menysprear o rebutjar el pes que té l’univers nacional basc (simbòlic, mític, cultural, lingüístic, polític…) en la conformació de la consciència de classe és, a la meva entendre, reaccionari i contraproduent, i així ho ha demostrat la realitat: l’àmbit estatal no ha propiciat una major unitat, consciència i organització de la classe obrera.

e) L’Estat Basc i el canvi social

Des de l’acceptació de necessitat d’interrelació econòmica amb les altres nacions i pobles d’Europa, la independència d’Euskal Herria, fora de tota vocació autàrquica i aïllacionista i amb la utilització de ressorts econòmics i productius propis, serà un actiu positiu per a organitzar una gestió democràtica i avançar cap a un model social alternatiu.

Enfront de les tendència de concentració econòmica i impuls de dinàmiques desreguladores en les relacions econòmiques i socials, la reivindicació independentista és un capital per a la cohesió i solidaritat social.

L’ultraliberalisme pretén desmantellar l’Estat, des del fals argument que frena el desenvolupament econòmic i la competitivitat. Aquesta pretensió amaga la voracitat del capital per aconseguir nous espais econòmics per als seus interessos, espais lliures i desregulats des d’on dirigir la seva expansió i incidència econòmico-política.

Com veiem de forma irrefutable, el mercat deixat a la seva lliure inèrcia crea grans desigualtats, sent font d’explotació i pobresa. El paper de l’Estat és essencial per a corregir els efectes perversos del mercat capitalista. En una Euskal Herria sense matèries primeres i escassos recursos energètics el sector públic ha de situar-se com tractor de l’economia, incentivador d’una diversificació industrial desenvolupant capacitats pròpies amb impuls de la formació i innovació i, especialment, garantia de cobertura i proteccions socials bàsiques que permetin aprofundir una autèntica democràcia social i avançar cap al socialisme.

En definitiva, la referència independentista, unida a l’exigència d’una autèntica democràcia social, té gran projecció i virtualitat com alternativa per a vertebrar un espai majoritari de la societat basca. Enfront de “basquismes” condicionats per l’hegemonia espanyola i francesa i ideològicament situats com maquilladors del model econòmic vigent, enfront d’abertzalismes convertits en mer sipaisme polític i econòmic neoliberal, el plantejament independentista i socialista, amb les seves diferents estacions tàctiques, han de marcar la referència per a les generacions en aquest segle XXI. És l’hora dels pobles i de la societat enfront del neoliberalismw i imperialisme en totes les seves formes i característiques.

Rafa Díez Usabiaga és Ex-secretari general de LAB, sindicat de l’esquerra abertzale basca.

Advertisements