És interessant observar la quantitat de coses inversemblants que pot arribar a dir la direcció d’Esquerra per aturar la fugida de militants i votants. Aquests últims, ja ho sabem, es compten per centenars de milers, però la militància, aquella que paga quota, també ha caigut en picat fins al punt que, dels deu mil militants que havia arribat a tenir, ara, segons confessen veus internes, no va més enllà dels sis mil cinc-cents. No és estrany, tanmateix, atès que la davallada d’aquest partit, des de fa tres anys, és inversament proporcional al creixement imparable de l’independentisme. No cal dir que una desfeta com aquesta provocaria una reflexió profunda en qualsevol altra força política alhora que una depuració dràstica de responsabilitats; en Esquerra, en canvi, la resposta ha estat fer veure que no passa res i accentuar la desqualificació d’aquells que els van confiar el vot i que ara se senten traïts. El problema d’Esquerra és que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou i els electors ja no s’empassen les buides proclames de Joan Puigcercós per enceses que siguin. Res del que pugui dir el president d’aquest partit, per tant, té més credibilitat entre la societat catalana que la que pugui tenir Rodríguez Zapatero, que és nul·la. I és que tant el primer com el segon han excel·lit en el galdós art de vendre fum tot fent passar bou per bèstia grossa.

Tot i això, Puigcercós persisteix i, sense el més mínim sentit del ridícul, afirma que ha “arrossegat el PSC a defensar el país” i ens adreça la següent pregunta: “Algú creu que les consultes independentistes del 13-D s’haurien pogut produir en un clima de pau política i social, sense ruptures civils, si Esquerra no hagués cosit el PSC a la nació?”. Doncs cal una dosi molt gran de cinisme per dir això, ves per on, perquè justament les consultes neixen de la profunda frustració que provoca el galdós paper d’Esquerra al govern. Vull dir que és la visió de la decebedora submissió d’aquest partit al PSOE de Catalunya allò que empeny la societat a organitzar-se i a tirar pel dret. I mentre ho fa, Esquerra, com la resta de partits, se’n riu i ho menysté -així va ser al començament a Arenys de Munt- fins que l’èxit de l’operació l’agafa en fora de joc i es veu obligada a definir-se. És aleshores, només aleshores, quan Puigcercós, pensant que pot capitalitzar la iniciativa, dóna l’ordre d’anar a totes. Però una cosa és la col·laboració entusiasta i valuosa de les seves bases en molts municipis -de la qual en dono fe- i una altra la deriva de la direcció.

Deu ser per això que ara Puigcercós, desesperat però incapaç de dimitir, es treu un altre conill del barret i parla de condicionar tot pacte electoral a la convocatòria d’una consulta sobre el dret de decidir. Cosa que sobta, perquè si, com ell diu, la presència d’Esquerra al govern és tan valuosa i té tanta força, com és que no promou la consulta en aquesta legislatura en lloc d’esperar a la propera, quan, com tot sembla indicar, el partit es trobarà a l’oposició i amb molts menys diputats?

Víctor Alexandre
http://www.victoralexandre.cat

Anuncis