Eduard López

Es compleix, entre la indiferència general dels mateixos que el van aplaudir, el quart aniversari del pacte Mas-Zapatero. Un acord que va representar la fi de les possibilitats transformadores obertes amb l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2004.

Què fan, quatre anys després d’aquell fatídic 21 de gener de 2006, els seus protagonistes? José Luis Rodríguez Zapatero, enterrat definitivament aquell conte de la lletera de l’Espanya plural, malda com pot per evitar que la crisi econòmica erosioni el que queda de la seva tristíssima segona legislatura al capdavant del govern espanyol. I Artur Mas, movent-se en l’ambigüitat crònica del catalanisme conservador, ja ha iniciat la campanya si és que mai ha deixat de fer-ne per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Cap dels dos s’ha penedit mai del contingut de l’acord i, menys encara, ha demanat disculpes als ciutadans i les ciutadanes de Catalunya. És cert que la clàusula addicional que van establir, el retorn de CiU al Palau de la Generalitat amb el suport vergonyant del PSC, no es va poder materialitzar després dels comicis de 2006. I prou que li han fet pagar, des dels cercles de poder de Madrid i Barcelona, al Govern de Catalunya al llarg d’aquesta legislatura. I, molt especialment, és clar, a Esquerra, com a artífex principal que no es pogués dur a terme aquella malvestat.

Espanya, estigui governada pel PSOE o el PP, necessita, encara que sigui com a mal menor, una Catalunya en mans del sa regionalisme de tota la vida: a cops molest en el pla estètic però sempre fiable i poc amant d’aventures a l’hora de la veritat. I CiU, que ningú no s’enganyi, sospira per trobar un soci a la capital de l’Estat que l’entengui i li faci moixaines.

Moltes felicitats, doncs, als senyors Mas i Zapatero pel seu aniversari. I sobretot, com dirien al ram de la faràndula: molta merda, cavallers!

Anuncis