Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, ha estat notícia aquesta setmana. Arran del debat sobre la nova normativa de la propietat intel·lectual, els interessos mercantils de l’SGAE i d’altres, contraposat al nou món internauta. I ell s’ha decantat de forma exagerada envers els interessos crematístics d’alguns creatius.
Ho ha fet amb una frase lapidària: “La gratuïtat no millora l’accés al coneixement”. Farà història. Segur. En primer lloc, perquè una cosa és la producció, cultural, i l’altra el consum. I en segon, perquè no tots els possibles consumidors són iguals; i ell els hi tracta. Més espavilada ha estat la ministra de Cultura, ángeles González-Sinde, la qual potser es comença a adonar que hi ha casos i casos; i situacions i situacions.
La clau de tot està en allò que s’hi juga, que són les bases mercantils de com es desenvolupa el consum cultural enfront d’un nou món digital que s’està gestant. Aquest darrer, l’analitza Manuel Castells en el seu llibre Comunicació i poder, i anomena aquesta societat emergent com la “societat xarxa global”. La societat xarxa de cada vegada es fa més palpable. No estem parlant de futuribles, sinó d’esdeveniments quotidians. Ja que, a part de les teoritzacions novedoses, hi ha una realitat diària. Fins i tot els mitjans de comunicació clàssics -premsa, ràdio, etc.- es fan ressò de les seves passes. Fixin-se com ja són notícia en columnes de diaris els dietaris del Facebook o d’altres. La societat xarxa és un embrió que s’està desenvolupant en el si d’una societat mercantilista. I, és clar, aquesta -el Leviatan del poeta Miquel Bauçà-, la vol controlar.

O, més bé, fer-se-la seva. És a dir, també mercantilitzar-la. Allò que s’anomena societat de masses -una part d’allò que som-, segons els teòrics, ja ho és prou, de mercantilitzada. Curiosament, Joan Manuel Tresserras i Enric Marin són autors d’un treball sobre la matèria, Cultura de masses i postmodernitat. Aquest treball fou escollit el 1994 a València i obtingué el premi Joan Fuster d’assaig. En l’estudi, els autors analitzen la societat i els seus canvis en els segles XIX i XX. I a partir del treball, de diferents investigadors, resumeixen en un decàleg un memorial de greuges de la cultura de masses. És: una cultura tècnica, vulgar, cosmopolita, conservadora, depredadora, genera confusió cultural, mercantil, mediocre, fomenta la passivitat i, finalment, immoral.

Sobre la mercantilització, la crítica que en fan és que allò que cal discutir és el tipus de relació més convenient, entre el mercat i la producció simbòlica; i en quines situacions els béns culturals han d’estar subjectes a la lògica mercantil pura, i quins productes culturals demanen un tractament específic. La cultura és producció abans que consum, diuen, i democratitzar els processos culturals significa trencar les barreres clàssiques en el camp dels consums (p. 249). Precisament ara és quan hi ha una oportunitat per establir uns fonaments més justs i solidaris, i fomentar un major accés als coneixements. Passar de la teoria a la pràctica. Però sembla ser que no, que avui ja no és necessària cap mena de distinció. En canvi, sí que alguns aprofiten amb aquests drets d’autor, i per glòria personal, per dedicar-se a invertir en infraestructures, també per Amèrica, com si fossin un Ministeri de Cultura, en lloc d’abaratir i afavorir l’adquisició dels coneixements.

Valentí Valenciano

Advertisements