A la universitat en catalàLa situació de la llengua catalana a les universitats del país és escandalosament deplorable, i el més greu és que tota la culpa, tota, és de les mateixes universitats en connivència amb el govern català. El menyspreu de les primeres i la desídia del segon estan abocant la nostra llengua a la més pura marginalitat tot convertint-la en un element ornamental, una mena de gerro amb flors merament simbòlic o testimonial sense cap més valor que una andròmina. Les denúncies dels sindicats d’estudiants, en aquest sentit, són constants i fins i tot la Plataforma per la Llengua ha iniciat una campanya anomenada “A la universitat en català!” per denunciar la situació i explicar que les universitats “posen més èmfasi a ampliar l’oferta d’ensenyament en anglès i espanyol que a proporcionar l’ensenyament que, per coherència, la societat que els finança necessita, l’ensenyament en català”. En funció d’això, la Plataforma demana poder rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català, més oferta de postgraus i màsters oficials en català, que tot el professorat que s’incorpori a les universitats conegui prou la llengua catalana, que s’anunciï i es respecti la llengua de la docència, poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català, que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català, disposar de bibliografia específica en català, que l’estudiant de mobilitat i intercanvi conegui el català, que totes les universitats elaborin un reglament d’usos lingüístics i el compleixin i que els futurs professionals siguin competents en llengua catalana.

Mentrestant, però, el govern de Catalunya mira cap a una altra banda i posa en evidència que l’autoproclamat -però mai no demostrat- independentisme d’un dels partits que el configuren només ha servit per enfonsar encara més el català fins a deixar-lo en l’estat de prostració en què es troba. Fixem-nos en l’odissea que acaba de viure Agnès Toda, una becària predoctoral que cursa el màster en estudis superiors de llengua i literatura catalanes a la Universitat Rovira i Virgili. Va anar a matricular-se a l’assignatura obligatòria Orientació professional i ciutadania i es va trobar que no sols no podia fer-la en català en cap de les vuit opcions que hi ha, sinó que l’obligaven a fer l’examen en espanyol o en anglès. I això malgrat que al dossier de l’assignatura s’especifica que l’avaluació es podrà fer en català. Agnès Toda entén que s’aposti per l’anglès a l’hora d’atendre els estudiants d’Erasmus, però no veu bé, com és lògic, “que no pugui triar fer l’examen en català”. Però aquesta és la situació, fins al punt que, en negar-s’hi, el professor li va demanar un treball molt més laboriós “que m’ha portat molt més temps i feina que no pas la prova, que en vint minuts podies enllestir”.

Aquestes coses, tanmateix, fer que el català sigui més costós i que esdevingui un enuig, no són pas culpa dels estudiants d’Erasmus, sinó, com diu l’Agnès, de la Universitat Rovira i Virgili i “de totes les universitats catalanes, que menystenen els alumnes de casa”. I perquè veiem fins a quin punt arriba l’ànima d’esclau que tot català porta a dins, aquesta estudiant ens informa que tots els seus companys d’assignatura, absolutament tots, van ajupir el cap, van callar i van decidir fer l’examen en espanyol. I l’endemà, és clar, no van tenir cap problema per mirar-se al mirall. És el mínim que s’espera d’un aspirant a doctor en pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre

Advertisements