Homenatge a Salvador Espriu quan fa 25 anys del seu traspàs (22 de febrer de 1985)

Vaig néixer l’any 1959. Pertanyo a una generació emmudida i amputada.

A l’escola, ningú no es va ocupar de donar-nos a conèixer les fites dels grans homes del nostre país. De fet, ni tan sols resulta pertinent parlar de fites, perquè sovint no en sabíem ni el nom, d’aquests grans homes. La nostra infantesa, la de la gent de la meva generació, fou una infantesa òrfena d’identitat i de referents propis, que bategava entre l’absolut desconeixement de la cultura del passat i una vaga sensació de mancança que, de mica en mica, va començar a tenyir la superfície de certeses i reivindicacions.

És clar que els personatges contemporanis, quan érem criatures, ens sonaven un mica: Pla, Rodoreda, Calders, Carner, Espriu. Però, entre l’allunyament de l’exili i el silenci oficial, tot restava desdibuixat i boirós, com un miratge.

No us estranyi, per tant, que la sensació de conèixer Espriu de veritat, seriosament i amb un mínim de rigor filològic, la tingués quan ja era una persona que havia sobrepassat la joventut. És clar que abans havia accedit als seus poemes, l’havia vist a la televisió (poc, sabeu que no s’hi prodigava), havia conegut la notícia del seu traspàs. Però no puc considerar, en nom de la sinceritat que personalment m’exigeixo, que en sabés gaire res.

Tot va canviar un dia de tardor a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona,  en una aula minúscula, amagada en un racó del Pati de Lletres. La professora, Glòria Casals, per sempre amiga admirada, va obrir els meus ulls a la grandesa de l’univers d‘Espriu. I ho va fer per la porta gran, amb una peça de teatre tan abstrusa i sui generis com la Primera història d’Esther. I tota la màgia d’Espriu va inundar la freda aula, i en vam fer una lectura dramatitzada (més dolenta que bona, però molt voluntariosa), i van arribar els titelles, i l’Altíssim i la vella Secundina. I tot va començar a quadrar com en un immens trencaclosques. Els mots d’Espriu van restar per sempre més en la meva ànima. I amb els seus mots, la revolta pel temps perdut, per la ignorància imposada.

I ara ja ens n’adonem que fa 25 anys que el gran autor no hi és. El misantrop, el geni, el lluitador incansable per la nostra llengua, per la nostra pàtria. Des del talent callat, des de la introversió més fonda. Amb les paraules.

Per això, perquè no n’hi ha de millors, utilitzo les seves:

Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les obres predecessores –car ningú no sap si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra– que pregui avui pels difunts de Sinera.

Preguem avui per tu, Salvador Espriu. Encara no sabem si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire. De fet, pensem que no. Tanmateix, una cosa és segura. Podem jurar que tu i el teu valuós llegat sereu aquí per sempre.

Anna Maria Villalonga, 21 de febrer de 2010

Anuncis