Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d’on tot és insòlitament digne.
No l’enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre’n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l’harmonia
que semblava trencada ja per sempre.
Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

MIQUEL MARTÍ I POL

Anuncis