Guillem d’Efak

A copdescuit obrires la finestra
i entrà una rialla de claror
retxada d’ombres d’arbre. Era una ala
de sol ros amb polsim de papallona.

(Encara dúiem dol d’una conversa
morta com un torrent que el mar no troba.
Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
I, enrampada la boca de preguntes,
marcides les carícies s’esfullaven
en el racó més trist d’un cos que pensa.)

De bat a bat obrires. Aleshores,
un esbart de falciots als llavis,
te vaig embolicar d’una glopada.

Advertisements