Mireu, mestre Pompeu,

les coses ara estan, si fa no fa,

com vós les vau deixar.

No hi ha més desgavell ni gaire més acord

i el català,

això prou que ho veieu,

ENCARA no s´ha mort

ni es morirà (?).

Com de costum hi ha gent que ens fa la guitza;

la gent de sempre, és clar, i , com de costum,

el llur més innocent se´ns emfasitza

per manca de consum.

Encara ens barallem.A parer meu, la gresca

vol dir vitalitat; però el que és llástimós

és que mentre els veïns ens fan la llesca

nosaltres estiguem com gat i gos.

La creixença, però,ja no es detura

i,tot el que us he dit, és evident

que d´una forma més o menys segura

cada dia us coneix molta més gent.

I això ja és un gran què. Hi ha molta feina

per fer, i n´hem de parlar,

i si tots ens servim com cal de l´eina

que vós ens vau donar,

guanyarem temps i tot serà més clar.

Després vindrà el que vingui. Serà cosa

d´emprendre altra vegada els poc sabuts camins,

d´oblidar que hem estat un poble-nosa,

que deia aquell, sense veu ni confins;

costa,també, de doblegar l´esquena

i empènyer la tartana amb voluntat

sense parar-se massa en quina mena

de gent ens fa costat.

I sobretot de no ignorar què diuen

aquells a qui no escolta mai ningú,

de desar les banderes que prescriuen

i no encomanar mort, sinó un viure més dur.

Mestre, aquest any en fa cent que vau néixer,

cent anys és un bon mos;

però encara,si és tracta de créixer,

ens gem de refiar, i tant ! de vós:

de l´eina que ens vau dar,que encara talla,

i de l´esforç constant, que molta gent no veu.

Per guanyar la batalla

que, prou que ho sabeu,

encara balla,

no hi ha, mestre Pompeu,

com aprendre, sense fer cas del preu,

la lliçó que fa un segle que ens doneu.



Advertisements