Una bona manera de mesurar el grau d’espanyolisme d’un interlocutor crític amb la projecció política del Barça és comptant el nombre de vegades que repeteix aquesta frase: “L’esport no s’ha de barrejar amb la política”. I és que, llevat d’alguns casos d’entranyable bona fe, la majoria de persones que diuen aquesta frase se senten còmodes amb la subordinació de Catalunya a Espanya i, per tant, tots els elements propis del nacionalisme espanyol que emmanillen esportivament el nostre país així com la simbologia política que els acompanya els resulten invisibles de dalt a baix. Per això els sona tan neutra i apolítica l’expressió “els nostres pilots”, per exemple, referida a pilots espanyols, perquè troben que és molt natural identificar els esportistes amb la seva nacionalitat. Sempre, això sí, que aquesta nacionalitat tingui un Estat al darrere. Altrament, ja no és esport, és política. En canvi, no és política que un futbolista pugui ser inhabilitat, suspès o privat de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, per negar-se a jugar amb la selecció d’Espanya, d’acord amb l’article 76 de la llei espanyola de l’esport. Política, això? I ara! Això només és esport. I també és esport que el rei d’Espanya presideixi una final de futbol o de bàsquet i que la seva entrada al recinte sigui acompanyada amb l’himne nacional espanyol. Hi ha res més esportiu i apolític que això?

També deu ser molt apolític -i deontològic- que TVE amagui l’espectacular esbroncada al monarca i a l’himne espanyols en la final de la copa de bàsquet del passat 21 de febrer a Bilbao entre el Barça i el Madrid (80 a 61). Els professionals de TVE, al capdavall, tenen molta experiència a amagar la realitat. En l’època de Franco ho practicaven cada dia. Tanmateix, per més que l’amaguin, l’esbroncada va existir. Va existir per la senzilla raó que el públic era majoritàriament català i basc i així és com l’afecció d’aquests dos pobles expressa el seu rebuig a un rei i a un himne nacional amb els quals no s’identifica. En aquest sentit, són il·lustratives les paraules del senador basc Iñaki Anasagasti sobre els fets: “No vaig ser-hi, però, si hi hagués estat, hauria dut una trompeta d’aquestes que porten incorporats dos mil megavats de potència, per mostrar el meu rebuig al rei. […] No se n’ha adonat, sa graciosa Majestat, que això cada cop va a més?”.

Tres dies més tard, referint-se a l’independentisme desinhibit de Joan Laporta i a la dimensió política del Barça en clau catalana, Joan Gaspart -potser el més nefast president que ha tingut el club-, deia a Catalunya Ràdio que no s’ha de barrejar la política amb l’esport. I hi afegia que ell no és independentista: “Jo no sóc independentista, jo sóc catalanista”. No va explicar, però, com algú pot dir-se catalanista, és a dir, partidari de Catalunya, i alhora voler ser súbdit espanyol. Pot adduir, és clar, que se sent 50% catalanista i 50% espanyolista, però si això és realment així com s’explica que només concebi Catalunya subordinada a Espanya? Per què no al contrari? Per què no una Espanya subordinada a Catalunya? O per què no una Catalunya tan independent com Espanya? Hi ha preguntes que es contesten soles.

Víctor Alexandre

Anuncis