Per què Laporta? Per què no? Que la previsible irrupció a l’escena política catalana del president del Futbol Club Barcelona ha transformat i trasbalsat l’opinió publica catalana (i espanyola) i ha fet saltar espurnes entre l’establishment polític català actual és una realitat incontestable.

Aquí vull analitzar les pors i recels que desperta en Joan Laporta entre la classe política catalana i també perquè considero que en Joan Laporta seria el millor president de la generalitat de Catalunya.

Pors i recels polítics: En Joan Laporta representa una nova i única manera de fer política al nostre país, en Joan Laporta representa una imatge ideològica molt concreta, l’independentisme català, però per contra ho mostra des d’una òptica completament innovadora a casa nostra, ho fa situant-se a una posició completament transversal, és a dir, ell ofereix el seu actiu al servei de la ideologia, però no de la maquinària de cap partit tradicional ja constituït, és a dir, ell ven el seu producte, ell ofereix la seva imatge, però a diferencia dels altres politics no posa la maquinària ni la disciplina de partit per endavant, és a dir, ell (al meu parer) no entén la escena política com una munió de partits que lluiten per un tros del pastis, sinó que entén aquests partits com eines al servei d’una causa, i ell escollirà segons el moment l’eina política que cregui mes convenient per treballar per a la ideologia que representa, salvant les distàncies és molt semblant al model nord-americà que situa molts cops per davant el candidat al propi partit, és el candidat qui fa partit i no el partit qui fa al candidat.

I, és clar, aquest nou estil transversal, obert, innovador a les nostres contrades desperta recels i pors especialment en els que poden ser els seus competidors, de boca cap a enfora tots critiquen a en Joan Laporta, però portes endins tots somniarien amb el capital humà i rèdit polític i electoral que els pot aportar en Joan Laporta…. a no ser, és clar que les rígides i inamovibles estructures de partit facin que es despertin les pors a perdre les cadires que aquestes estructures els han donat.

No serà precisament aquesta estructura tancada i inamovible els que cada cop mes els allunya de la ciutadania? Precisament responent a aquest darrer paràgraf el meu parer és que probablement a nivell ideològic tradicional dins de la vessant més independentista CDC seria el lloc ideal com a perfil on tindria que recalar en Joan Laporta, ara bé, dubto de la capacitat d’aquesta i de les demes formacions tradicionals de ser generoses i obrir les seves estructures als nous aires, això ho demostren les reticències publiques que han sorgit des d’aquestes organitzacions quan s’ha fet públic les intencions d’en Joan Laporta, casual i misteriosament ha passat de ser admirat a motiu de critiques i recels diversos

Serà que li tenen por per què ja el veuen com a contrincant seu? Què passaria si ara s’apropés més a una formació ja existent? A la mateixa li desapareixerien els recels i li obririen els braços de bat a bat?… ho veure’m en els propers mesos.

Per què Laporta? Aquí serè curt i concís, i per què no? En Joan Laporta representa una nova forma de fer política, tranversal, sense complexes i innovadora, adaptada als nous temps i sense vindre de l’establishment ja organitzat, en Joan Laporta representa una oportunitat per a l’ideologia que representa de situar-la molt per damunt dels partits, en Joan Laporta representa l’oportunitat d’aconseguir per primer cop en molts anys i en quasi totes les ideologies que el més important sigui la idea que es defensa i no qui la defensa

I per què no li hem de donar una opció a aquesta forma de fer política? Les altres formes ens han funcionat millor? Aquí ja no parlem nomes d’una ideologia sinó que parlem d’una manera, d’un sistema de fer política. I als que critiquen el tarannà (diuen) populista d’en Joan Laporta, o bé li fan de menys o critiquen obertament per segons l’acusen d’utilitzar la seva presidència al Futbol Club Barcelona com a plataforma personal política seva dir-los unes coses. Primer, que deixin de tindre rancúnies i pors de perdre les cadires i que s’obrin a noves formes d’entendre i de fer política, potser això els donaria millors i més segures cadires.

Segon, que tenir un caràcter populista no te perquè ser negatiu ni despectiu per definició, i tercer, que tota persona tingui la professió que tingui té dret a prendre les seves decisions personals i professionals amb tota llibertat sense que això signifiqui aprofitar-se de la seva posició, senzillament si en Joan Laporta per el seu càrrec té una repercussió i caràcter més mediàtic no veig perquè això l’ha de limitar, ni a ell ni al seu equip.

Jordi Garcia Castillón

Advertisements